Pep Ferrer: “Deurien tenir la idea que en teatre tots eren putes i maricons”

By 5 d'abril de 2017cultura

Pep Ferrer és un actor català, nascut a Terrassa, format a l’Institut de Teatre de Barcelona. Ha participat en nombroses sèries de televisió com Secrets de famíliaLa memòria dels cargolsTemps de silenci, així com Cuéntame cómo pasó Amar en tiempos revueltos, entre d’altres. També ha encarnat diversos personatges damunt l’escenari, sota les ordres de directors de la talla de Pere Planella, Carme Portaceli, Mario Gas i Lluís Homar.

Que diries que és el que més ha canviat des que vas començar?

Les presses. Abans les coses es feien amb més tranquil·litat, amb més calma. Suposo que hi havia més diners i ara, com que la cosa va més migrada, tot va molt més de pressa.

Quan va començar la pressa?

Quan es van començar a fer els culebrons diaris a TV3, amb Poblenou. No donava temps d’assajar, si t’encallaves en una frase, n’agafaven un tros i feien el clàssic “recorta, pega y colorea”. Així no tens temps d’elaborar res… És un treball que necessita el seu temps.

Sempre has tingut clar que volies ser actor?

Sí! Era una altra manera d’explicar-me a mi mateix. Com totes les professions, és una casualitat. Tot d’una, sense saber perquè, trobes aquell camí. És tot tan casual… Vaig començar el primer any a l’Institut del Teatre de Terrassa, vaig anar a fer la mili i quan vaig tornar vaig voler anar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Vaig haver de tornar a passar les proves perquè el nivell i els professors era diferent. En aquella època els millors professors estaven a Barcelona i jo volia treballar amb els millors; amb Albert Boadella, Pere Planella…

Ara ja està més normalitzat, però tractant-se dels anys vuitanta… hi van estar d’acord els teus pares?

No… I ara! Quan els vaig comunicar que volia ser actor, es pensaven que m’havia tornat boig. Suposo que deurien tenir la idea que en teatre tots eren putes i maricons. (Riu) No m’ho van dir això, eh? Però la veritat és que no ho veien gens clar, consideraven que era molt difícil guanyar-se la vida fent d’actor.

Alguna anècdota a destacar d’aquella època?

El 23-F. Aquell dia em tocava classe amb Albert Boadella, però no vaig anar-hi perquè vivia a Terrassa i vaig perdre el tren. Després em van explicar que, tot just començar la classe, van venir-lo a avisar que hi havia un cop d’estat, i el primer que va fer Boadella va ser agafar el cotxe i marxar cap a Perpinyà. Han canviat molt les coses, eh? (Riu)

Que va ser el primer que vas fer, professionalment?

Una obra de teatre, La cantant calba d’Eugène Ionesco. La vam fer juntament amb Pep Pla, Maria Clausó, Salvador Cebrià… dirigida per Vicenç Vidal amb una companyia que es deia Detritus, a Terrassa.

I en televisió?

El primer en televisió va ser un paper molt petit en una obra de teatre per TV2, amb Josep Montanyès. No recordo ni com es deia… Els visionaris, crec. I el paper, així ja protagonista, va ser a Quico, el progre amb Ferran Rañé i realitzat per Eduard Cortés; realitzador també de Secrets de Família i La Memòria dels cargols.

Com és que vas marxar a treballar a Madrid?

No és que decidís marxar, és que buscava feina i les circumstàncies eren les que eren… No tenia cap intenció de fotre el camp.

Has participat en moltes sèries de TV3, quina guardes al Top 1?

Espera’t, deixa’m rumiar… Potser Secrets de família, que va ser la més llarga que vaig fer i on se’m va donar més a conèixer. Però totes són especials, no és que et quedis més amb una… Amb La memòria dels cargols també m’ho vaig passar molt bé.

I el públic? Amb quin personatge et recorda la majoria?

La gent encara em recorda per l’Albert Riera de Secrets de família, però és clar, fa tants anys d’això… (Riu) Molts diuen: “Mira, és l’actor de TV3”. Però no, sóc l’actor, perquè ara ja fa molts anys que no treballo a TV3. Últimament he treballat a TVE.

El primer què et ve al cap si et dic… Temps de silenci.

Una anècdota que sempre em fa gràcia recordar és que quan em van oferir el paper del Frederic Ribalta i el productor em va exposar com era el meu personatge: un homosexual enamorat del seu millor amic, qui alhora era el germà de la seva dona, va resultar que qui feia l’altre personatge era el meu íntim amic de tota la vida, en Pep Pla. (Riu)

On es gravava la sèrie?

En una fàbrica molt gran, a l’entrada de Granollers. Tot allò era fals; la plaça del Blat no existeix. Estava més o menys arregladet amb decorats i l’espai era molt maco però no estava preparat… no tenia les condicions d’estudi. Hi fotia un fred de “ca l’ample”. Recordo que un dia, al febrer, ens vam plantar i vam dir que si no hi posaven solució, no gravàvem. Poca broma, eh?, hi havia escenes que anaves amb roba interior i allà hi passaven uns corrents d’aire de collons… (Riu)

Un blanc que encara et faci tremolar les cames?

Sí! Recordo un blanc horrorós, fent l’Otel·lo, al Teatre Grec. El teatre estava ple i no sé ni com me’n vaig sortir… No sé si es va notar però vaig repetir la frase dues o tres vegades… i no hi havia manera, m’encallava cada vegada. El cor m’anava a mil!

En alguna ocasió vas fer doblatge. Per què ho vas deixar?

Sí, però molt poca cosa… costa molt i em faltava tècnica. A més, era un grup molt tancadet i tenia la sensació que s’havia de fer molt la pilota… i com que el teatre i la televisió m’anava bé, no en tenia cap necessitat. Fins ara, que sí que m’aniria bé. (Riu) Està molt fotuda la cosa, francament. És una de les professions amb l’atur més elevat. Estem parlant del 80%.

Com es porta aquesta incertesa?

Es porta des que vaig començar, als vint-i-tres anys. T’hi vas acostumant i penses que poc o molt te n’has anat sortint, treballant i cobrant l’atur quan no hi ha feina. El que passa és que ara, amb el temps i l’edat, la feina ha caigut bastant en picat…

Projectes de futur?

Hem prorrogat Amics íntims fins al 30 d’abril, al Teatre Gaudí. I compte! EXCLUSIVA: També estaré a la programació del Grec i fent gira per les Espanyes amb Calígula d’Albert Camus, sota la direcció de Mario Gas. Comencem a Mèrida.

 

Leave a Reply