Montse Morillo: “Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys”

By 19 d'abril de 2017cultura

Montse Morillo és una actriu de teatre, televisió i cinema, formada a l’Institut del Teatre. Popularment coneguda gràcies a les nombroses aparicions en sèries de gran èxit com Temps de silenci, Porca Misèria o La Riera, entre d’altres.

Amb quin personatge diries que vas passar a ser una cara coneguda?

Amb la Maribel de La Riera, clarament. Perquè clar, sortir cada dia, durant vuit anys… És –bàsicament– la televisió la que et dóna aquest tipus de popularitat. Abans havia fet altres coses, però molt més puntuals.

Just acabar a l’Institut del Teatre, ja vas començar a treballar.

Sí! Abans vaig fer un capítol a La Laura, una coseta que feia la Lloll Bertran, i després ja va venir Temps de silenci.

Quin record en guardes?

Va ser una experiència molt bonica! En guardo molt bon record. Encara tinc algunes fotografies, que ens feien amb la Polaroid per fer els raccords de les escenes.

Amb quina escena et quedes?

Em va agradar molt l’escena en què teníem un vis a vis amb Julio Manrique, qui a la sèrie era el meu germà. I també recordo molt les escenes al menjador de casa nostra, on representàvem a una família andalusa, molt humil.

Diries que n’hi ha prou amb una cara bonica i una mica de talent, per ser actriu?

Jo crec que el talent és necessari, i el treball encara més. Però és cert que avui dia mou molt la imatge i a vegades, malauradament, es busca més una cara bonica que no pas un talent. Tot i així, a vegades no n’hi ha prou amb això… Sovint és qüestió d’estar en el moment i el lloc precís. Conec a molts actors, amb molt talent, que fa anys que no treballen o que han treballat molt poc… La qual cosa em fa pensar que també són cops de sort perquè de feina n’hi ha. I també és cert que sovint prima més una cara bonica, que més o menys sàpiga dir la frase, i això, el que fa és distanciar a l’audiència de la realitat del dia a dia perquè al carrer hi ha gent de tot tipus.

En quina pell et sents més còmoda?

Home, amb la Maribel fa tants anys que ens anem acompanyant, que ja m’hi sento prou bé. (Riu) També em vaig sentir molt còmoda amb l’últim que vaig fer de teatre, Traduccions/Translations de Brian Friel. El personatge en sí era molt bonic i va ser una suma de tot, la direcció, la companyia, l’equip –que es crea o no es crea– i en aquest sentit va anar tot rodat. Tot és una confluència el que fa que tu t’hi sentis bé, no és cosa només del personatge en si.

T’assembles a la Maribel?

No… La Maribel no té res a veure amb mi i per això m’agrada tant fer-la, precisament perquè em dóna l’oportunitat de fer tot allò que jo no sóc. A veure, sí que pot haver-hi una certa reserva a mi, perquè cada personatge té parts de l’actor, però no tinc el caràcter ni la duresa de la Maribel.

Per què creus que ha funcionat tan bé La Riera?

Jo crec que es va voler fer un salt qualitatiu en la programació de dramàtics, amb La Riera. Hi va haver una aposta molt cuidada, des dels decorats, les localitzacions –que moltes són exteriors i això li dóna molta qualitat–, el paisatge del Maresme… I també perquè aquí a Catalunya tenim alguna cosa amb la cuina, les fondes de tota la vida, que ens interessa i agrada molt, per això ha funcionat la història d’una família, que porta un restaurant…

Ara que, després de vuit anys, ja s’apropa el final de La Riera, què és el que més trobaràs a faltar de la sèrie?

Sobretot als companys i a l’equip… Molt. I enyoraré també aquesta continuïtat que dóna la sèrie diària, de poder interpretar i fer aquesta feina cada dia.

Com et prepares els personatges?

Ara mateix, el que estic fent en televisió, m’ho preparo a base de memorització a curt termini. M’ho aprenc, gravo i me n’oblido. Pensa que no hi ha assaig, l’únic que fem és passar la lletra –on tots els actors d’aquella escena, ens diem el text–. Després, anem a plató –on ens situem i fem una segona passada, dient el text amb els moviments que hi puguin haver– i gravem. És per això que intento memoritzar-los a casa, per tenir-los àgils.

Quant temps es dedica a cada escena?

Depèn bastant de l’escena, però entre passar text i tot, es planifica per uns 35-40 minuts, com a molt. Si és una escena més complicada, com pot ser una baralla o una escena on hi apareix molta gent i s’ha de fer molts plans, es planifica per una hora, o una mica més.

Acostumen a sortir bé a la primera?

També depèn una mica de l’escena, però tan aviat com surt més o menys bé, o que el regidor del moment considera que és bona, es dóna per bona i passem a la següent. Pensa que nosaltres fem el minutatge d’un capítol per dia i en una setmana gravem una setmana d’emissió. Fem 35 minuts de ficció diaris, que és molt, però és que és una sèrie d’emissió diària. A Temps de silenci, que era emissió setmanal, fèiem entre una i dues setmanes per capítol. També és veritat que eren capítols una mica més llargs. I el mateix fèiem amb Porca Misèria, teníem uns deu dies, crec recordar. Allà sí que treballàvem una mica més el guió i la interpretació, assajàvem un dia a la setmana.

Una situació que t’incomodi?

Mira anys enrere t’hauria dit que les escenes de sexe, però ara ja m’he tret les manies. (Riu) Recentment he rodat una escena de sexe a La Riera, on –després no es veu tot– però en aquell moment estava completament nua, i sorprenentment tranquil·la. I vaig pensar: “Bé, Montse, anem bé”. (Riu) Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys. O no, o simplement que en aquest moment de la meva vida, no m’està molestant com abans. També t’he de dir que la realitzadora va cuidar-ho molt, fent que només quedéssim al set els imprescindibles.

I quina seria la més incòmoda, a dia d’avui?

Bona pregunta perquè ara, justament, em venen unes trames a La Riera, en què el personatge ha d’entrar en un lloc d’angoixes i emocions, d’una pèrdua molt gran, que ara mateix –en aquest moment de la meva vida– no em ve gens de gust fer. No és incomoditat per pudor, sinó que no tinc ganes de posar-me aquest pes a sobre. No tinc ganes d’entrar en aquest color. Ja sé que faig el personatge i me’n vaig cap a casa, però a casa m’he d’estudiar aquelles escenes, i he d’estar allà, amb aquella energia. I estic emprenyada. Tant, tant, així, no m’havia passat mai.

Tens algun paper pendent?

Sí, molts. Mai no he fet cap Txekhov, ni cap Shakespeare, i són textos que m’agradaria molt fer. M’encantaria fer de Lady Macbeth, és un personatge que em fascina. També un personatge de Blasted, una obra molt bona de Sarah Kane, una dramaturga que es va suïcidar molt jove.

Projectes de futur?

Doncs ara mateix, La Riera, fins al maig que acabem de gravar la sèrie. L’emissió s’acaba el 25 de juny  i es vol fer una gala pel capítol final. Això és el més immediat.

 

Leave a Reply