Monthly Archives

maig 2017

Pep Antón: “Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat”

By | cultura | No Comments

Pep Antón és un actor de teatre, cinema, televisió i doblatge, que va iniciar la seva carrera professional als anys setanta amb El bon samarità, sota la direcció de Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al Teatre Grec. Des d’aleshores, la seva trajectòria compta amb innumerables aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Serrallonga, Gran Hotel, Seis hermanas, La Riera, entre d’altres. També ha participat en incomptables obres de teatre, així com en llargmetratges de cinema. El 2009 rep el Premi Gaudí al millor actor secundari per la seva actuació a Bienvenido a Farewell-Gutmann.

Recordes el que vas sentir la primera vegada que vas sortir en un escenari?

I tant. Tot el que segueixo sentint ara, afortunadament. Sobretot nervis. Però cada vegada més, eh? Pensa que la joventut té coses meravelloses però també una càrrega d’irresponsabilitat bastant important. Quan ets jove, l’únic que et mou és la il·lusió i les ganes; tot just estàs encetant la poma. Amb els anys, quan ja has viscut diferents etapes dins la professió, i hi estàs compromès al 100%, les funcions esdevenen quelcom semblant a una operació a cor obert; on l’espectacle serien els pacients, als qui s’ha de cuidar molt perquè el resultat sigui tot un èxit.

Vas guanyar el Premi al millor actor secundari amb Bienvenido a Farewell-Gutmann, en la primera edició dels Premis Gaudí.  T’ho esperaves?

No, gens ni mica! De veritat, ni m’ho havia planejat. Hi vaig anar perquè em va semblar que hi havia de ser. S’havien creat aquests premis –dins un món pràcticament fantasmagòric, que és el cinema aquí a Catalunya– i hi havia d’anar. I justament, vaig tenir la xamba que aquell any havia entrat en una producció –Bienvenido a Farewell-Gutmann– que participava en aquesta primera edició dels Premis Gaudí.

No t’havies preparat cap discurs?

No, no. En absolut. Quin discurs m’havia de preparar, si no m’ho esperava gens! Però bé, també t’he de dir que detesto profundament a la gent que comença a agrair als pares, a les mares, als fills, a les verges… Simplement vaig donar les gràcies, pel reconeixement a una feina que jo sabia que anava més enllà d’aquesta producció en concret; era més per tota la trajectòria teatral i televisiva que hi havia darrere, que d’alguna manera feia un conjunt. O almenys, així ho vaig considerar.

Quan se’t comença a reconèixer pel carrer?

Vaig començar a ser reconegut pel carrer –després d’una bastant àmplia carrera teatral– quan es van començar a fer sèries de televisió aquí a Catalunya. El paper definitiu va ser a El cor de la ciutat.  Abans, havia aparegut una temporada a Nissaga de poder, però el que d’alguna manera em va fer popular, va ser el personatge del Peris. I és normal, vaig estar deu anys entrant a casa de la gent, dues vegades al dia, perquè a la nit tornaven a passar el capítol pel canal 33. (Riu)

Has notat un canvi en mudar-te a La Floresta?

I tant. Aquí la veritat és que, poc o molt, de vista ens coneixem tots. Em tenen més que avorrit. (Riu) A Barcelona era bastant més empipador, sobretot amb l’etapa del Peris. A veure, jo entenc que si estàs cada dia fotut a casa seva, s’acabin creient que vius amb ells, però entre ni poc ni massa. He arribat a parar la circulació del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia.

Com va anar?

Estava parat en un semàfor en vermell i un home va parar el cotxe al meu costat i em va començar a fer senyals. Vaig pensar: “a veure si he punxat”. Baixo i el paio surt del cotxe, el semàfor canvia a verd i ell fent-me la broma: “que, Peris, que la dona et posa les banyes, eh?”. Clar, això allà enmig, amb el tràfic parat i la gent tocant el clàxon… jo no donava crèdit. O altres, que et paren pel carrer un dia que vas amb una mica de pressa i et diuen: “va home va, no facis de Peris tu ara!”. De veritat que em fa moltíssima il·lusió, sobretot amb gent gran que saps que ets el seu espai de fugida, i quan puc m’hi estic i faig el que convingui, però és que hi ha cada “zumbat” que penses: “per l’amor de déu, separeu una mica”. I a veure, també és cert que per molta disposició que tinguis, hi ha dies en què estàs girat i t’estàs cagant mentalment amb qui sigui, saps? Que només et falta que et vinguin a tocar la pera perquè se t’acabi de girar la melsa. Però és el que hi ha. (Riu)

Com s’allarga una sèrie deu anys, aconseguint un públic tan fidel?

Mira, El cor de la ciutat tenia un desllorigador fonamental que era que es tractava d’una sèrie familiar i perfectament assimilable pel públic. Era una sèrie de veïns, que passava a Barcelona, on s’hi representaven tots els estatus que hi pot haver en un barri. No et permetia agafar un distanciament, ja que immediatament et senties identificat amb algun dels personatges. D’alguna manera, tothom s’hi veia reconegut. Gran part del seu èxit es deu també a l’olfacte dels guionistes, a l’hora de desenvolupar trames i diàlegs que enganxaven a la gent i que no resultaven feixucs o repetitius. I a més, El cor de la ciutat era una sèrie humana, que no pretenia donar lliçons de res, però que en canvi, ensenyava el dia a dia de la nostra vida. Penso que el secret de l’èxit va ser això; el punt familiar, quotidià i sense pretensions de la sèrie.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em va trucar l’Esteve Rovira –director de la sèrie– per proposar-me el personatge del Peris. De fet, em va explicar que quan havia llegit els personatges, de seguida havia visualitzat el Peris amb el Pep Antón. I això, és clar, ja em va fer gràcia. Li va donar un puntet. (Riu)

T’agradava fer de Peris?

Sí, molt. Durant la primera temporada, era un personatge que estava molt pensat per servir als personatges que l’envoltaven. Tots ells, la Cinta i els fills, tenien les seves pròpies històries, però el Peris no, sempre depenia de les altres. El Peris –com a tal– no tenia una història, pobre. Tot i així, va ser un personatge que la gent ràpidament es va fer seu, i va caure tan bé que els guionistes van començar a donar-li vida pròpia.

Els cinc primers anys em van passar voltant i cada guió era una descoberta, però a partir d’aleshores les idees van començar a esgotar-se, van entrar nous personatges amb qui no tenia la mateixa relació, i de mica en mica, vaig començar a notar-me cansat. Fins al punt que vaig demanar un break a TV3. Bé, primer vaig demanar que em matessin, però em van dir que no. (Riu) La cosa també és que m’havien passat per davant un parell de trens, que m’hagués agradat agafar, però que fent El cor de la ciutat, resultava totalment incompatible. Finalment, em van donar sis mesos de vacances; entenien que estigués un pèl saturat.

Quins dos trens vas deixar passar?

Un era Camino. Una pel·lícula emblemàtica del cinema espanyol. I l’altra era una sèrie de televisió, que m’agradava molt com es plantejava, també a Madrid. Ja no recordo ni com es deia, n’hi ha hagut tantes des d’aleshores…

Has participat en moltes sèries tipus culebrot de migdia de TV3. Com a espectador, amb quina et quedes?

És que són diferents consideracions… El culebrot és una història, diària, on els temes es van allargassant. Està molt bé per l’hora en què s’emet i entenc que serveixi de relax a molta gent, després de dinar. Jo personalment prefereixo les sèries d’emissió setmanal, amb primetime i si poden ser de capítol tancat, millor. Jo em quedaria amb una de les que vaig participar, Gran hotel.

Per què?

Perquè penso que és una de les millors sèries que s’han fet en aquest país. Quan es va rodar, a posteriori s’han fet coses que també estan molt bé, però penso que va servir com a disparador d’una altra manera de fer les sèries aquí a Espanya. És una sèrie plantejada al mil·límetre. Mentre la fèiem, teníem la sensació d’estar fent cinema. Pensa que d’una jornada de treball diari de 12 hores, trèiem nét un minut i mig d’un capítol que durava gairebé una hora. Però és clar, era una sèrie d’època –on pràcticament tots els decorats eren autèntics–, amb una il·luminació dificilíssima, es rodava des de tots els angles… Es cuidava el mínim detall. Era un “Take your time. No tenim pressa”.

Per fer un capítol, estàvem 20 dies. Ara, també et dic que és un gust treballar així, fa que la nostra feina prengui sentit. Et sents –com et deia abans– com un metge que està operant a cor obert. I és tan gran la implicació i la responsabilitat de tots els qui t’envolten per a arribar a un resultat –perquè s’ha d’aconseguir aquell resultat i no cap altre– que treus d’on no n’hi ha per a fer-ho possible. Pensa que Gran Hotel va estar en pantalla, a Anglaterra, al mateix temps que Downton Abbey –que seria la germana bessona anglesa; per època, personatges, situació… – i ens treien només dos punts i mig de share. I cal tenir en compte que Downton Abbey era una producció anglesa –que tots sabem com són–, d’època i de la seva època! Allò que dius: “el millor”.

També fas doblatges.

Sí, quan em deixen. (Riu)

Com t’ho fas per posar veu a personatges, sovint tan peculiars, i que no s’assemblin entre elles?

Mira, cadascú serveix per al que serveix. (Riu) Està malament que ho digui però l’únic que faig és intentar ser molt honest i generós amb la meva feina, sigui en teatre, televisió, cinema o doblatge. El doblatge implica molta responsabilitat, perquè estem fent una mentida sobre una cosa que ja és mentida. Si no ho fas amb honestedat, és una merda i ja pots plegar.

El doblatge consisteix a despullar-te de tu mateix, oblidar-te’n, i tenir molt clar que no ets tu qui fa la pel·lícula. La pel·lícula ja està feta; un altre l’ha fet i tu has de copiar el més fidelment possible que puguis, les seves intencions. La gran feina és saber ficar-te immediatament en la feina que ha fet aquell home, absorbir l’esperit –l’ànima– de la feina d’aquell actor, i traspassar-t’ho. Passar-ho pel teu sedàs i deixar-ho anar en l’idioma que convingui.

I fas carotes o t’acompanyes de gestos, per posar-te en situació i fer-ho més versemblant?

A vegades sí. Les menys possibles perquè la fidelitat dels micròfons de doblatge és molt gran i si et mous molt, sempre pots fer un cop i carregar-te el “take”. Ara digitalment es poden treure moltes coses, però quan jo vaig començar no.

Té el mateix grau de dificultat fer doblatge d’animació?

No, quan entres en animació ja és una altra història. Depèn de com, pots gairebé quedar-te en l’intent… Per a mi, l’Hades d’Hèrcules, va ser una de les batalles més grans que he tingut. Primer perquè la veu la va crear James Woods –actor que alguna vegada també he doblat–, qui té una capacitat de crueltat i cinisme increïble. Si això ho sumes al fet que no estàs veient al monstre en carn i ossos sinó que és un dibuix, i que a més a més, parles a mil per hora i donant cinc-cents mil matisos… Jo vaig patir molt. Recordo que vaig sortir –cosa que habitualment no em passa– esgotat. Esgotat com si l’hagués fet físicament.

Amb quin doblatge gaudeixes més?

Jo tinc amor per tothom. Cadascú té un trosset del meu cor. (Riu) Però val a dir que m’ho passo molt bé fent el doblatge de Hugh Grant i James Woods. El de Malkovich també, però alhora m’emprenya molt. Ara s’ha calmat una mica però al principi sempre feia de boig, de personatge absolutament trasbalsat. Però clar, és un actor que també dóna per això.

Estàs a favor del doblatge?

Sí. És una disciplina més de l’actor, perquè nosaltres també fem cinema i a vegades, quan ens hem de doblar a nosaltres mateixos, perquè el so original no val, molts no ho saben fer i es queden pel camí. I aleshores se’ls ha de posar la veu d’un altre professional, i encara s’enfaden i es queixen, que dius: “No. L’equivocat ets tu. El doblatge és una disciplina més i per tant t’hauries d’haver espavilat en aprendre’n”. Això per una banda; i per altra, perquè és –o almenys fins ara ho era– una possibilitat perquè els professionals del teatre, que bàsicament és el que més es feia en aquest país, poguessin sobreviure.

En teatre, no és que no et facis ric, és que cobres lo just per viure aquelles cinc setmanes d’assaig i amb una mica de sort, les cinc setmanes que estàs dalt de l’escenari. Quan això s’acaba, s’ha acabat. En aquesta professió no tens cap mena de continuïtat, a menys que enganxis una sèrie i t’hi tiris uns anys, com a mi em va passar amb el Peris.

Quin va ser el teu primer doblatge?

El de Mitch Cooper, de la sèrie Dallas. Ara fa trenta-tres anys, quan va començar TV3. Un xaval ros guapíssim, nòvio de la Lucy Ewing.

Què és el que et va motivar a acceptar el paper de l’Emili a La Riera?

La raó més important va ser que aquest personatge era una oportunitat d’ensenyar la meva feina des d’un altre punt de vista. Bàsicament, la gent em tenia –dins el seu imaginari– implantat com el Pere Peris d’El cor de la ciutat; rondinaire, sí, però en el fons bona persona, sense dobles sentits, sempre de cara… En definitiva, un personatge blanc. L’Emili, en canvi, és absolutament el contrari; és un personatge tèrbol, sinistre, malalt… És molt atractiu poder entrar dins d’aquest camp i intentar conformar un personatge d’aquestes característiques. M’ha agradat molt fer-lo, tot i que sovint per a resoldre els conflictes que planteja la ficció, hagi hagut de buscar en llocs profunds i negres, de la meva pròpia experiència.

Què tal ha estat tornar a treballar amb Mercè Sampietro?

Treballar amb ella ja és una experiència en si mateixa. És una dona amb un talent immens i innegable, que s’implica fins a l’últim mil·límetre del seu cos, amb ment i ànima. Vam coincidir per primera vegada a Nissaga de poder i la veritat és que va ser una descoberta meravellosa. Allà també fèiem de matrimoni i la nostra relació tampoc era per llançar coets, però en aquell cas, la gran dolenta de la història era ella, jo només era un “pipiolo” entabanat, enganyat i enamorat…

Què diries que ha canviat des d’aleshores?

Ella contínua sent una actriu importantíssima i plena de talent, a més d’una persona extraordinària, i jo m’he fet més gran i potser una mica més savi. He adquirit més experiència des d’aleshores.

Projectes de futur?

Aquests no es comenten mai. (Riu) Els projectes de futur són el present, estimada. I com més gran em faig, més clar ho tinc. Fer futuribles, i més en la nostra professió, és molt arriscat.

No et queixaràs, has tingut una trajectòria gairebé ininterrompuda.

Jo he tingut molta sort, però també m’ho he currat molt, eh? Però és cert que aquesta feina demana molta sort perquè tinc companys –amb un material humà molt bo– que s’han quedat pel camí, i en canvi d’altres que no estaven tan cridats per aquesta professió, encara hi segueixen.

Quan era jove, em feia molta ràbia perquè en el segment d’actors amb qui havia de competir –t’estic parlant de quan vaig començar professionalment, amb vint-i-dos anys, al Teatre Lliure– tots eren més guapos, més alts, més rossos… que jo. Però que passa, que normalment, sempre tens la sort que el guapo té un amic o un germà, que bàsicament és qui es menja els marrons perquè són els papers més deslluïts, els que serveixen als altres personatges. I aquesta ha estat la meva escola; buscar la manera de plantar cara –d’alguna manera– a la cara, l’alçada i els ulls que no tenia, i traient punta a personatges que en principi no en tenien. I em feia molta gràcia quan algú em venia i em deia: “Ostres noi, quin bombó que t’ha tocat, eh?” i jo pensava: “Fes-lo tu. Llegeix-te l’obra i digue’m si és un bombó o no”. (Riu) Però ho he aconseguit, treballant i lluitant com un desesperat. I també perquè he tingut la sort de tenir molt bona gent amb mi, que m’ha fet costat i ha procurat ensenyar-me i ajudar-me amb tot el que ha pogut. Però és cert que tot això, al principi, em feia molta ràbia; pensava: “Em passaré la vida fent papers secundaris. Tot em va en contra…”, però et puc dir que si no llances la tovallola, si no perds la fe i continues aprenent i treballant, ho tens tot a favor teu.

Pep Pla: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment oportú”

By | cultura | No Comments

Pep Pla és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. L’actor i també director del Festival TNT (Terrassa noves tendències) i del CAET (Centre d’arts escèniques de Terrassa), és popularment reconegut per les diverses aparicions en sèries de televisió com Poblenou, Temps de silenci o Ventdelplà, entre moltes d’altres. Després de deu anys sense trepitjar els escenaris, aquest passat gener va tornar amb La mare, a La Villarroel.

Actor quasi per casualitat. A què et volies dedicar?

No ho sabia, la veritat… deia ximpleries varies, però no tenia una cosa clara. El meu pare tenia uns telers –fabricava roba– i molt em temia que hauria de seguir amb la tradició familiar. Però ja de petit, era el que “amenizaba las veladas.” (Riu) I un dia, recordo d’anar caminant per Terrassa i veure “Institut del Teatre” i pensar: “Ostres, si això es pot estudiar, jo vull fer-ho”. Però no hi vaig tornar a pensar fins que Pep Ferrer em va comentar que estava fent teatre. Vaig entrar a l’Institut del Teatre i quan estava fent segon –a Barcelona– Josep Maria Flotats em va agafar per fer el Cyrano, que va ser tot un èxit. Vam estar nou mesos en cartell, que aleshores ningú hi estava tant temps. Vam estar a Madrid, a València, Saragossa… a tot arreu, i en català!

Però mentre estudiaves a l’Institut, ja et guanyaves la vida fent teatre.

Sí! Ja em guanyava la vida amb això. Em vaig independitzar amb 23 anys; em pagava els estudis, el pis… Els lloguers eren molt més barats, aleshores. Compartíem un pis a Terrassa, entre cinc, i pagàvem unes 5.000 pessetes al mes cadascú, amb tot; aigua, llum… I encara podia anar a sopar algun dia. (Riu) Vivia bé.

El moment més incòmode de la teva carrera?

El més incòmode sempre són els “no”.  Dir-los i rebre’ls. Però també és cert que amb els anys, he pogut comprovar que si el “no” es diu amb honestedat i explicant-ne el motiu, la gent també ho entén i agraeix l’explicació, cosa que no s’acostuma a fer. Mira, sense anar més lluny, aquest any s’han presentat 520 propostes al Festival TNT; de les quals n’hem hagut d’escollir només 30… és a dir, són 490 “no”. I n’hi ha 120 de boníssimes, però els has de dir que no. Quan truques i dius: “Gràcies pel projecte, és molt xulo, però no ens hi cap tot…”, l’altre ho entén i agraeix que li ho expliquis. Però bé, sempre costa haver de dir que no.

I rebre’l?

Uf! Ara t’explicaré el que em va passar amb Espectres. Érem tres qui ens presentàvem al càsting i me’l vaig preparar tant, però tant!, que estava convençut que me’l donarien a mi. A més, coneixia el personatge i als altres dos candidats i ho tenia molt clar: “l’he de fer jo!”. Quan vaig sortir de la prova, em van dir: “divendres et direm alguna cosa”. Però divendres no em van dir res. Vaig passar un cap de setmana de festa major… Uf… tota l’estona pensant: “però per què no em truquen?”, “si no truquen, és que no m’han agafat?”, “no pot ser, no pot ser…”. I evidentment. Em van trucar dimarts, perquè dilluns era festa, per dir-me que no m’havien agafat. Mira, em va caure tot a sobre.

És el teu pitjor no?

Sí. Tant, que després d’uns dies, em van tornar a trucar perquè al qui havien seleccionat, li havia sortit una cosa a Madrid i no ho podia fer, i el segon era jo. I els vaig dir que no!

Pel disgust, no?

Sí. I unes hores més tard, em va trucar el director –personalment–  i no me’n vaig poder estar; li vaig preguntar que per què no m’havia agafat a mi. És que, de veritat, estava indignat. Ell em va explicar que tots dos teníem coses bones i que hi havia coses d’un i coses de l’altre… Bé, al final el vaig fer. (Riu)

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb el Llorenç de Temps de Silenci. La televisió és un mitjà que, te’n vas al Pirineu, entres en un bar d’algun poblet, i et diuen: “Ai! Tu surts a la tele”. Amb el teatre, en canvi, això no passa. I molts també em recorden per Ventdelplà, que va ser el meu primer dolent.

A què atribueixes l’èxit de Temps de silenci?

Temps de Silenci va triomfar molt, en part perquè tocava un passat que la gent –d’alguna manera– no s’atrevia a remenar. Fins i tot els productors van estar dubtant i van acabar ajuntant els guions de tres o quatre capítols –que ja estaven escrits, ambientats abans i durant la guerra– en un de sol, per por. Quan van veure la reacció de l’audiència, ja no hi van ser a temps i per això hi va haver aquest allargar absurd. Cuéntame como pasó va ser la còpia, diguéssim, de Madrid. Aquests sí que ho van escriure amb temps i devien pensar: “això ho farem durar, que funciona”. (Riu)

Estàs mirant alguna sèrie?

Ara mateix no. Però fins fa poc estava mirant Les revenants. Els retornats, com diríem aquí. (Riu) Un thriller, que està molt bé. Te’l recomano.

En quin moment decideixes deixar d’actuar i dedicar-te a dirigir?

En un moment en què vaig patir força frustracions seguides, com a actor. Veia que els muntatges no em convencien; les posades en escena, les explicacions que em donaven els directors… I això també va a caràcters; a mi m’agrada manar i va arribar un moment en què em vaig dir: “Ostres, jo això ho podria fer, tant o millor” i així va començar el repte.

I durant aquests deu anys, no has enyorat actuar?

No, la veritat és que no. No em satisfà com abans. Sóc una persona amb moltes inquietuds i ara que estic dirigint el TNT i el CAET, puc veure tot el prisma. Em satisfà molt veure que proposo una obra de teatre i que el públic la ve a veure. Quan vaig entrar teníem un 17% d’ocupació –als teatres de Terrassa– i ara tenim un 95%!

La diferència és enorme.

Clar. Abans estava molt descuidat; el responsable no hi era mai, s’equivocaven amb els cartells, la gent no estava ben tractada… Tot això vol dedicació; assistir als muntatges en dissabte, estar amb els tècnics, mirar que tot vagi bé, cuidar-los… És important que tothom sàpiga que el responsable està per allà, per si hi ha cap problema. M’agrada ser-ne el màxim responsable, és molt plaent. Potser per això no sento tanta necessitat d’actuar.

Potser va ser cosa del moment, però no era del tot vocacional?

Jo crec que en aquell moment sí que era del tot vocacional, si no hagués estat molt ruc de seguir-ho fent tant temps… (Riu) Però també vas evolucionant i les coses canvien.

Com has viscut la tornada, amb La mare, a La Villarroel?

Genial. L’Emma Vilarasau és una actriu súper generosa i a més van ser només tres setmanes d’assajos, la qual cosa era compatible amb la direcció del Festival TNT i el CAET. Però sincerament, arriba un moment en què tot això de “repetir i repetir” es fa pesat, acabes que dius: “potser ja està bé”. És cert que a truca de repetir-ho, vas trobant cosetes i matisos; però arriba un moment en que com a feina creativa, ja ha arribat a la seva fi. Des del meu punt de vista, al mes, mes i mig, ja n’hi ha prou. A partir d’aleshores, ja és pecuniari; per tema econòmic simplement.

M’agrada més la televisió i el cinema que no pas el teatre; perquè sí, pots repetir tres, cinc, set vegades una seqüència, però ja està. És una feina més concreta.

A part de talent, què ha de tenir un actor?

Sort. Molta sort. És exactament aquell tòpic que diu: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment adequat”. He fet de director i a l’hora de fer càstings, et passa que busques una noia amb un perfil determinat; morena, baixeta… i t’apareix una rossa, que ho fa molt bé, però que des que entra per la porta saps que no l’agafaràs, bàsicament perquè no dóna el perfil que busques.

I com a director, que és el que et fa decidir entre dos candidats?

La disposició i disponibilitat de cadascú. Què estiguin oberts a provar, a fer, a equivocar-se… I que encaixi; que més o menys quadri amb el que s’està buscant. És a dir, si s’ha de representar a un home de noranta anys, no n’agafarem a un de divuit, per molt bé que ho faci.

Jaume Madaula: “Tinc ganes de marxar fora i provar coses noves”

By | cultura | No Comments

Jaume Madaula és un actor català, popularment conegut pel paper de Dani Pereira a La Riera. Ha participat en diverses obres de teatre com F3dra, Trashèdies, Fusells o El bon pare, entre d’altres; així com també en cinema amb Eloïse (2009) o Waste Days (2009). Nebot del també actor, Ramon Madaula, va iniciar-se en televisió amb la sèrie de tretze capítols, Entrampat.

No has acabat els estudis a l’Institut del Teatre.

No. De fet, fa tres o quatre anys que no hi vaig perquè em coincideix amb gravacions. Mentre vaig poder, ho vaig anar combinant. Ara tinc ganes de marxar un temps fora i acabar les 3-4 assignatures que em queden, en alguna altra escola. No crec que les acabi a l’Institut.

Com és?

Perquè tinc ganes de veure altres escoles, a l’Institut ja hi he anat molts anys. De fet, estic esperant que s’acabi La Riera, per marxar. Em ve de gust provar coses noves.

A banda d’interpretar, també fas trapezi, acrobàcia, esgrima, malabars…

Sí! M’interessen moltes coses i en la mesura que puc, vaig fent-les. Vull seguir fent teatre, cinema i televisió, però la veritat és que vull provar de combinar-ho amb altres especialitats més físiques, no només de text. Ara estic bastant posat amb el circ, també.

Algun paper que t’agradaria fer?

M’agrada molt Jack Sparrow, però ja me l’han fotut. (Riu) I també una obra que tenim pendent amb Francesc Garrido, La solitud dels camps de cotó. No és fàcil trobar textos de teatre que diguis: “wow”. Trobo que és molt difícil escriure teatre… i aquests dos em semblen molt potents. Potser també n’hauria de llegir més. (Riu)

Què tal l’experiència a La Riera?

Molt bé! És un equip molt maco i familiar, des de producció fins a maquillatge, perruqueria, vestuari… Hi ha molts bons actors i són molt bona gent. He pogut aprendre molt amb ells.

Ha funcionat molt bé.

Sí. Que hi hagi un equip tan ben avingut, jo crec que hi ha fet molt. I també, per descomptat, pel seu repartiment; Pere Arquillué, Mercè Sampietro, David Bagés… bé, la gran majoria.

Vas fer el càsting o et van trucar?

Em van cridar per un càsting ja bastant tancat, on hi havia Peter Vives i no sé si algú més. En aquell moment no sabien qui de nosaltres faria quin paper. Em van trucar perquè havia fet l’Entrempat, una sèrie curteta de TV3, i quan després vaig fer Plastilina –la meva primera obra de teatre– vaig convidar als de TV3 a veure l’obra, i a partir d’aquí em van trucar pel càsting de La Riera.

L’escena que més recordes?

La primera. Recordo que estava cagadíssim… (Riu) De fet, en un principi havia de parlar com la Maribel –així com de barri– però finalment vaig decidir que no, que prou difícil se’m feia acostumar-me a estar davant la càmera.

Vas trigar a acostumar-t’hi?

Tres mesos, ben bé, sí. Amb La Riera he notat que he après moltíssim. Els primers mesos es fa una mica estrany estar davant la càmera, després ja t’hi vas acostumant i veus que vas millorant. Em veig estrany quan torno a mirar els primers capítols. Però també em passa ara, quan miro capítols anteriors, que no són tan recents, així que genial; significa que segueixo millorant.

Se’t fa incòmode veure’t?

Ara ja m’hi he acostumat però al principi sí… Et veus tots els defectes, la veu et sona estranya, i penses: “Ai, aquestes orelles!” o “Aquesta cara faig?”. (Riu)

Com portes la fama?

Bé. Preferiria que no se’m conegués, però bé.

Et paren molt pel carrer?

A Barcelona no tant. Fora d’aquí sí que em paren més, suposo que perquè és menys freqüent trobar-se algú de la televisió. Amb els amics sempre anem a les festes de per aquí, com la Patum de Berga o el carnestoltes de Vilanova i la Geltrú, i sí que es nota més. Però és molt portable.

Un director que t’agradaria que et truqués?

Daniel Veronese. I Oskaras Korsunovas! Estaria molt bé. Oskaras és un crac, sap combinar molt bé el teatre de text amb el físic. Vaig veure una versió de La tempesta, de Shakespeare, que era una autèntica passada.

Tens o has tingut algun referent?

Totalment. Francesc Garrido és un referent per mi. La seva manera de prendre’s la vida i la feina… Garrido és una persona que ho dóna tot cada vegada, que arrisca, que prova coses diferents, que sap treure la part positiva a tot. En definitiva, que juga de veritat.

Què t’agrada més, fer televisió, cinema o teatre?

És que és diferent… A veure, de cinema n’he fet poc, encara. Però entre televisió i teatre… No ho sé. Podríem dir que la televisió és com anar a fer unes cerveses amb els amics i el teatre és com pujar una muntanya. Les cerveses –és a dir la televisió– és més “pim pam”, ràpid i àgil, “jiji, jaja”, i en canvi, pujar una muntanya –és a dir el teatre– és una feina a un nivell més profund, que requereix més esforç, amb moments més durs, i que quan arribes al final, és molt gratificant.

Has fet alguna cosa amb el teu tiet?

No, encara no. De fet, estem buscant algun text per fer junts. Potser n’escriu un ell mateix; està escrivint coses molt interessants.

Què seria el pitjor que et podria passar damunt l’escenari?

Morir-me?

Carai. No se t’acut res més fotut? 

És que seria el més fotut, la veritat… Ara em ve al cap l’atemptat a la sala Bataclan, de París. Penso en els músics que hi tocaven, els qui es van salvar, i penso en la massacre que van viure… Haver de superar una experiència així, i a més damunt l’escenari, que és on treballes… Déu ni do.

Projectes de futur?

Doncs tinc pendents de fer un parell d’obres l’any que ve, a veure si surten. Hi ha una pel·lícula francesa també… però està tot a l’aire, encara. La solitud dels camps de cotó –com et comentava– amb Francesc Garrido, i la resta són càstings que encara no es poden anunciar.

Cristina Dilla: “El sentiment no es crea durant el rodatge sinó després, fora del plató”

By | cultura | No Comments

Cristina Dilla és una de les actrius més respectades i estimades de l’escena catalana. Popularment coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poderTemps de silenci o Ventdelplà, entre d’altres. Els seus inicis en televisió se situen el 1988, amb el personatge d’Amèlia a Crònica Negra. També ha participat en algunes pel·lícules com El embrujo de Shangai, Cruzando el límite, Tres metros sobre el cielo o The wine of summer. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Suposo que la possibilitat de viure diferents vides. Més que vides, fragments de la vida d’altres personatges. El fet de posar-te en situacions que mai has viscut i dir: “Què faria jo en aquesta situació?”. També m’agrada perquè et permet treure’t la timidesa. Ja sé que és un tòpic i que tots els actors diem el mateix, però és que és cert. Jo crec que el 80% de la professió, ens hi dediquem precisament per això; perquè ens permet fer coses que potser en la nostra vida real no faríem. És un joc on pots fer tot el que vulguis, perquè no ets tu sinó el personatge qui actua d’aquella determinada manera.

Què estàs fent ara?

Ara mateix no estic fent res ni de teatre ni de televisió. Tinc un projecte en ment, de teatre, però encara ho estem valorant. Al marge d’això, m’estic dedicant molt a escriure. Ja fa un temps que vaig començar uns cursos d’escriptura, aquí a l’Ateneu de Barcelona.

Com va anar?

De cop i volta vaig sentir la necessitat d’escriure i això va derivar a fer uns cursos de conte per adults. Espero, aviat, poder ensenyar el que estic fent. La veritat és que últimament m’hi he dedicat bastant, aprofitant també que el nostre país no està passant per un bon moment de feina.

Amb quin paper se’t recorda més?

En general la gent em recorda molt per Temps de silenci i també per Ventdelplà, potser perquè era un personatge molt histriònic i estrany. Em feia molta por quan el vaig començar a fer…

Per què?

Perquè era tan excessiu, que em feia por que la gent pensés que no era bona actriu. El personatge era molt exagerat… però clar, el director i els guionistes volien que fos així. Vaig intentar recrear un personatge que, dins de tot, fos bastant real; intentant fer-lo entrar dins la naturalitat. De fet, em vaig inspirar amb una persona que conec –que és molt així–, per donar-me força i creure’m que realment aquest tipus de persones existeixen i que veritablement actuen així; que mouen així les mans, criden d’aquesta manera…

I de tots, quin és el que més t’ha marcat?

La Isabel de Temps de silenci, sense cap dubte. Però perquè és un personatge que comença amb divuit anys i acaba la sèrie amb seixanta, i això em va permetre viure tota la seva evolució, a tots els nivells. Ja no només psicològic; també físic, de vestuari, d’època… Recordo que en funció de cada època, em maquillaven d’una manera o una altra; em posaven pestanyes postisses, em pintaven més o menys les ungles, em depilaven les celles… Va ser curiós poder viure totes les èpoques. Era com si m’hagués traslladat al passat i pogués viure la vida de la meva àvia, de la meva mare…

Una escena que t’arribés a emocionar de debò?

Ostres, n’hi ha moltes… És que jo en aquesta sèrie plorava molt, eh? Potser una de les més emotives va ser quan sortíem de casa, que anàvem a l’enterrament del meu fill, qui moria poc després de néixer. Quan passen amb el taüt. Així com totes les morts que vaig haver de viure –que van ser unes quantes– també van ser bastant emotives, cadascuna a la seva manera. Recordo que en totes intentava plorar de diferent manera, perquè resultés creïble, i el director sempre em deia: “plores, sí, però aquí no fas això ni allò altre” i jo pensava: “és que no ploraria igual si es mor la mare, que si es mor el marit o l’amant”. Intentava regular-ho molt, tot això.

Alguna anècdota que encara et tregui la rialla?

Recordo el capítol en què em casava amb el Frederic… (Riu) El vestit de núvia no se m’aguantava i em van posar pinces d’estendre la roba per aguantar-lo per darrere. Però clar, les pinces no es podien veure i el càmera tota l’estona em mirava i reia… Em va costar molt aguantar-me el riure.

Abans de Temps de silenci, però, vas participar a Nissaga de poder.

Sí! En guardo un record molt especial perquè va ser un dels primers personatges, així llargs, que vaig fer a la televisió. Ja havia fet alguna cosa, però encara no havia fet un personatge que es mantingués durant bastants capítols, ni que evolucionés. De fet, quan vaig començar a Nissaga, el meu personatge havia de sortir de manera puntual, però van decidir deixar-lo i va acabar durant cinc anys. Era secundari, però  anava a gravar ben bé dues o tres vegades per setmana.

Tens alguna mania o manera de fer per ajudar-te a perfilar els personatges?

L’única mania que tinc és escoltar molt a l’altre company i intentar deixar-me portar una mica per la situació del moment. Intento concentrar-me molt en el que rebo de l’altre, dins –és clar– de la prèvia construcció del meu personatge.

No és una mica arriscat, dependre de l’altre?

Sí, sí que és arriscat… Pots trobar-te amb algú que té un mal dia o que simplement no et transmet res i aleshores t’has de buscar la vida com sigui. Però en general, la meva manera de treballar és aquesta.

Una situació que t’incomodi davant la càmera?

Mira, el que més em costa és estar en una escena fent “de bulto”; aquelles escenes on no dius res però que hi has de ser i reaccionar. Em costen perquè em dóna la sensació que puc estar en fals. Però ara que m’hi fas pensar… encara em costen més aquelles escenes on mentre l’altre explica alguna cosa, a mi em toca fer preguntes com: per què?, com?, què va passar?, quan va ser? No m’agraden gens aquestes preguntes, em dóna la sensació que no les faig amb naturalitat. Són preguntes molt curtes, que només serveixen de nexe a la història de l’altre, i que a la vida normal no es farien però que en televisió són necessàries per anar canviant de pla. S’han de fer i són molt incòmodes…

Actuant, no és fàcil confondre les emocions?

Per mi no… Però és cert que hi ha actors que expliquen que amb determinats personatges, han patit una crisi d’identitat. A mi, però, mai m’ha passat.

I en l’àmbit sentimental? És fàcil enamorar-se?

No i ara t’explicaré l’anècdota de com crec que es produeixen aquest tipus d’enamoraments. Des de fora pot semblar que resulti fàcil confondre els sentiments, quan dues persones inicien un rodatge i acaben formant una parella –en la ficció– durant x temps. Això és erroni. La “xispa” no es produeix en el moment del rodatge, sinó després. El que influeix és el fet d’estar junts, durant tantes hores. Pensa que són moltes hores de convivència. (Riu) El sentiment es crea fora del plató. Podríem dir que el que crea “el caldo de cultiu” és la proximitat amb la persona, no pas amb el personatge.

Això passa sovint o són casos molt aïllats?

Home, això passa. En general sí que passa… però jo crec que igual que en totes les professions. El mateix ocorre amb els metges i les infermeres que treballen en el torn de nit d’un hospital –dic en torn de nit, no perquè tingui una connotació sexual sinó perquè hi ha menys volum de feina– i és en aquestes hores mortes on es produeix aquesta proximitat.

Et vas presentar al càsting de Tres metros sobre el cielo o et van trucar?

No, no vaig fer càsting. Em va trucar la meva representant i em va comentar que hi havia la possibilitat de fer aquesta pel·lícula i que el director em volia conèixer. Ara no recordo molt bé si era el director o algú de l’equip… La cosa és que em vaig entrevistar amb el director i em va proposar de fer una prova de maquillatge, per mirar d’envellir-me una mica perquè semblava massa jove. Em van fer la prova –posant-me deu anys a sobre– i recordo que quan el director em va veure, va fer una cara de: “¡Qué horror!”. En aquell moment vaig dir-me: “Cristina, has perdut el paper!”. (Riu) Però no, suposo que volia que ho fes jo i va passar per alt el tema de l’edat.

T’agrada fer cinema?

Sí, però la veritat és que no n’he fet massa. Se’m fa molt pesat… és molt lent. Pensa que si en televisió ja és lent, en cinema es multiplica tot per trenta. Però sí. M’agrada. Ara em ve al cap una molt bona experiència de rodatge, amb Fernando Trueba, fent El embrujo de Shangai.  Jo no havia fet gaire cinema fins aleshores i de cop i volta em vaig trobar treballant amb ell. Em va agradar molt perquè és una persona molt organitzada; els rodatges sempre acabaven mitja hora abans del previst –que això no t’imagines el que és perquè no passa MAI– (riu), no el senties mai cridar… Va ser un rodatge molt relaxat, quelcom que no t’esperes en cinema. El més habitual és acabar fart de sentir crits, gent que es mou, nervis…

Projectes de futur, a banda d’escriure?

Doncs la veritat és que aquesta pausa m’ha anat molt bé, per descansar i dedicar-me a altres coses, però ara ja torno a tenir el cuquet de fer televisió. Esperem que sorgeixi algun projecte i que allà estiguem, no? (Riu)