Pep Pla: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment oportú”

By 24 de maig de 2017cultura

Pep Pla és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. L’actor i també director del Festival TNT (Terrassa noves tendències) i del CAET (Centre d’arts escèniques de Terrassa), és popularment reconegut per les diverses aparicions en sèries de televisió com Poblenou, Temps de silenci o Ventdelplà, entre moltes d’altres. Després de deu anys sense trepitjar els escenaris, aquest passat gener va tornar amb La mare, a La Villarroel.

Actor quasi per casualitat. A què et volies dedicar?

No ho sabia, la veritat… deia ximpleries varies, però no tenia una cosa clara. El meu pare tenia uns telers –fabricava roba– i molt em temia que hauria de seguir amb la tradició familiar. Però ja de petit, era el que “amenizaba las veladas.” (Riu) I un dia, recordo d’anar caminant per Terrassa i veure “Institut del Teatre” i pensar: “Ostres, si això es pot estudiar, jo vull fer-ho”. Però no hi vaig tornar a pensar fins que Pep Ferrer em va comentar que estava fent teatre. Vaig entrar a l’Institut del Teatre i quan estava fent segon –a Barcelona– Josep Maria Flotats em va agafar per fer el Cyrano, que va ser tot un èxit. Vam estar nou mesos en cartell, que aleshores ningú hi estava tant temps. Vam estar a Madrid, a València, Saragossa… a tot arreu, i en català!

Però mentre estudiaves a l’Institut, ja et guanyaves la vida fent teatre.

Sí! Ja em guanyava la vida amb això. Em vaig independitzar amb 23 anys; em pagava els estudis, el pis… Els lloguers eren molt més barats, aleshores. Compartíem un pis a Terrassa, entre cinc, i pagàvem unes 5.000 pessetes al mes cadascú, amb tot; aigua, llum… I encara podia anar a sopar algun dia. (Riu) Vivia bé.

El moment més incòmode de la teva carrera?

El més incòmode sempre són els “no”.  Dir-los i rebre’ls. Però també és cert que amb els anys, he pogut comprovar que si el “no” es diu amb honestedat i explicant-ne el motiu, la gent també ho entén i agraeix l’explicació, cosa que no s’acostuma a fer. Mira, sense anar més lluny, aquest any s’han presentat 520 propostes al Festival TNT; de les quals n’hem hagut d’escollir només 30… és a dir, són 490 “no”. I n’hi ha 120 de boníssimes, però els has de dir que no. Quan truques i dius: “Gràcies pel projecte, és molt xulo, però no ens hi cap tot…”, l’altre ho entén i agraeix que li ho expliquis. Però bé, sempre costa haver de dir que no.

I rebre’l?

Uf! Ara t’explicaré el que em va passar amb Espectres. Érem tres qui ens presentàvem al càsting i me’l vaig preparar tant, però tant!, que estava convençut que me’l donarien a mi. A més, coneixia el personatge i als altres dos candidats i ho tenia molt clar: “l’he de fer jo!”. Quan vaig sortir de la prova, em van dir: “divendres et direm alguna cosa”. Però divendres no em van dir res. Vaig passar un cap de setmana de festa major… Uf… tota l’estona pensant: “però per què no em truquen?”, “si no truquen, és que no m’han agafat?”, “no pot ser, no pot ser…”. I evidentment. Em van trucar dimarts, perquè dilluns era festa, per dir-me que no m’havien agafat. Mira, em va caure tot a sobre.

És el teu pitjor no?

Sí. Tant, que després d’uns dies, em van tornar a trucar perquè al qui havien seleccionat, li havia sortit una cosa a Madrid i no ho podia fer, i el segon era jo. I els vaig dir que no!

Pel disgust, no?

Sí. I unes hores més tard, em va trucar el director –personalment–  i no me’n vaig poder estar; li vaig preguntar que per què no m’havia agafat a mi. És que, de veritat, estava indignat. Ell em va explicar que tots dos teníem coses bones i que hi havia coses d’un i coses de l’altre… Bé, al final el vaig fer. (Riu)

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb el Llorenç de Temps de Silenci. La televisió és un mitjà que, te’n vas al Pirineu, entres en un bar d’algun poblet, i et diuen: “Ai! Tu surts a la tele”. Amb el teatre, en canvi, això no passa. I molts també em recorden per Ventdelplà, que va ser el meu primer dolent.

A què atribueixes l’èxit de Temps de silenci?

Temps de Silenci va triomfar molt, en part perquè tocava un passat que la gent –d’alguna manera– no s’atrevia a remenar. Fins i tot els productors van estar dubtant i van acabar ajuntant els guions de tres o quatre capítols –que ja estaven escrits, ambientats abans i durant la guerra– en un de sol, per por. Quan van veure la reacció de l’audiència, ja no hi van ser a temps i per això hi va haver aquest allargar absurd. Cuéntame como pasó va ser la còpia, diguéssim, de Madrid. Aquests sí que ho van escriure amb temps i devien pensar: “això ho farem durar, que funciona”. (Riu)

Estàs mirant alguna sèrie?

Ara mateix no. Però fins fa poc estava mirant Les revenants. Els retornats, com diríem aquí. (Riu) Un thriller, que està molt bé. Te’l recomano.

En quin moment decideixes deixar d’actuar i dedicar-te a dirigir?

En un moment en què vaig patir força frustracions seguides, com a actor. Veia que els muntatges no em convencien; les posades en escena, les explicacions que em donaven els directors… I això també va a caràcters; a mi m’agrada manar i va arribar un moment en què em vaig dir: “Ostres, jo això ho podria fer, tant o millor” i així va començar el repte.

I durant aquests deu anys, no has enyorat actuar?

No, la veritat és que no. No em satisfà com abans. Sóc una persona amb moltes inquietuds i ara que estic dirigint el TNT i el CAET, puc veure tot el prisma. Em satisfà molt veure que proposo una obra de teatre i que el públic la ve a veure. Quan vaig entrar teníem un 17% d’ocupació –als teatres de Terrassa– i ara tenim un 95%!

La diferència és enorme.

Clar. Abans estava molt descuidat; el responsable no hi era mai, s’equivocaven amb els cartells, la gent no estava ben tractada… Tot això vol dedicació; assistir als muntatges en dissabte, estar amb els tècnics, mirar que tot vagi bé, cuidar-los… És important que tothom sàpiga que el responsable està per allà, per si hi ha cap problema. M’agrada ser-ne el màxim responsable, és molt plaent. Potser per això no sento tanta necessitat d’actuar.

Potser va ser cosa del moment, però no era del tot vocacional?

Jo crec que en aquell moment sí que era del tot vocacional, si no hagués estat molt ruc de seguir-ho fent tant temps… (Riu) Però també vas evolucionant i les coses canvien.

Com has viscut la tornada, amb La mare, a La Villarroel?

Genial. L’Emma Vilarasau és una actriu súper generosa i a més van ser només tres setmanes d’assajos, la qual cosa era compatible amb la direcció del Festival TNT i el CAET. Però sincerament, arriba un moment en què tot això de “repetir i repetir” es fa pesat, acabes que dius: “potser ja està bé”. És cert que a truca de repetir-ho, vas trobant cosetes i matisos; però arriba un moment en que com a feina creativa, ja ha arribat a la seva fi. Des del meu punt de vista, al mes, mes i mig, ja n’hi ha prou. A partir d’aleshores, ja és pecuniari; per tema econòmic simplement.

M’agrada més la televisió i el cinema que no pas el teatre; perquè sí, pots repetir tres, cinc, set vegades una seqüència, però ja està. És una feina més concreta.

A part de talent, què ha de tenir un actor?

Sort. Molta sort. És exactament aquell tòpic que diu: “La clau és estar en el lloc adequat, en el moment adequat”. He fet de director i a l’hora de fer càstings, et passa que busques una noia amb un perfil determinat; morena, baixeta… i t’apareix una rossa, que ho fa molt bé, però que des que entra per la porta saps que no l’agafaràs, bàsicament perquè no dóna el perfil que busques.

I com a director, que és el que et fa decidir entre dos candidats?

La disposició i disponibilitat de cadascú. Què estiguin oberts a provar, a fer, a equivocar-se… I que encaixi; que més o menys quadri amb el que s’està buscant. És a dir, si s’ha de representar a un home de noranta anys, no n’agafarem a un de divuit, per molt bé que ho faci.

Leave a Reply