Monthly Archives

novembre 2017

Anna Azcona: “Una estrena no es pot brindar amb un poleo menta!”

By | cultura | No Comments

Anna Azcona és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Quan tot just començava a l’Institut del Teatre, ja va estrenar-se en el món de la interpretació amb El despertar de la Primavera, sota les ordres de Josep Maria Flotats. Des d’aleshores, l’hem pogut veure interpretant diversos papers protagonistes en sèries com La granjaSitgesEl joc de viureLauraMirall trencat o Ventdelplà, així com papers secundaris en sèries com Tres estrelles del TricicleEstació d’enllaçLaberint d’ombresEl cor de la ciutat o darrerament a La Riera, entre moltes d’altres. Azcona és, sens dubte, una de les cares més conegudes i estimades de l’escena catalana, gràcies a la força i autenticitat que tant la caracteritza.

Vas començar a treballar d’actriu abans d’acabar l’Institut del Teatre.

Sí. Vaig començar amb Josep Maria Flotats, quan feia primer a l’Institut. M’hagués agradat acabar els quatre anys, però no vaig poder… era impossible compaginar-ho tot. El despertar de la Primavera, al Teatre Poliorama, va durar dues temporades. Després me’n vaig anar amb Ricard Reguant al Teatre Condal a fer Torna-la a tocar, Sam. Quan la vam acabar, em va tornar a agafar Flotats, per fer Una visita inoportuna…  i amb tot, ja portava quatre anys treballant. On de veritat se n’aprèn, és damunt l’escenari.

Has aparegut en moltíssimes sèries de TV3. Si t’haguessis de quedar amb només una?

Amb El joc de viure. Érem un matrimoni, amb Santi Ibañez, i compartíem pis d’estudiants amb Juli Fàbregas, Pau Durà, Adrià Collado… eren tots molt jovenets. Va ser la primera vegada que em feien fer de gran; que tenia trenta-dos anys i ja podia ser perfectament, però clar, d’entrada em van dir: “és una sèrie d’estudiants d’universitat”, i jo vaig pensar, “sóc massa gran per fer d’alumna, no?”. Però no, no feia d’alumna. Em van dir: “no, no, és que tu formes part de l’altra banda”. Va ser la primera vegada que em vaig sentir senyora. (Riu)

Encara no sé per què només vam fer tretze capítols, estava molt ben feta i tenia una audiència brutal. Es feia a les 20 h, abans del Telenotícies vespre de TV3. La veritat és que em vaig quedar amb ganes de més.

Has dit que no a algun projecte?

Em sembla que no, eh? La veritat és que tampoc he pogut dir massa que no. No he tingut tanta feina com per dir: “això sí, això no”. Bé, a part d’unes sèries eròtiques que em van proposar, quan tenia vint-i-pocs anys, per anar a fer a Alemanya. (Riu) A això sí que vaig dir clarament que no. I a banda d’aquestes, si he refusat alguna proposta, ha estat perquè era sense cobrar, que ja ho he fet moltes vegades, però arriba un moment en què dius: “jo necessito omplir la nevera”. I això, és una cosa que en aquesta professió —i entre amics— es fa molt, saps?

Amb quin actor has coincidit més vegades en escena?

Amb Lluís Marco hem coincidit moltes vegades. A El cor de la ciutat, a Ventdelplà, i ara en teatre, fent Don Joan, encara que en aquesta última no manteníem cap relació. És que, sempre me’l posen com a parella i jo penso: “escolta una cosa!, que té gairebé vint anys més que jo!, per què collons ha de ser la meva parella?” (Riu) Amb Santi Ibañez també havia coincidit bastant… Amb Abel Folk, Manel Sans…

T’agrada veure’t, en televisió?

No, però al final t’hi acostumes. No em miro massa, la veritat, però de tant en tant ho has de fer per veure’t els errors i detectar què fas bé i què malament. Depèn també del teu personatge; si té “chicha”, si li passen coses… jo a La Riera, per exemple, no em mirava gens, però perquè les cinc que sempre estàvem juntes, érem el que se’n diu “floreros” de luxe. Però així, eh? Dèiem quatre frases i au! (Riu) Depèn molt del què fas. Ara, per exemple, que sortiré en dos capítols de Tiempos de guerra, estic cagada.

Des que vas començar, que diries que és el que més ha canviat?

Moltes coses… Abans el dia de l’estrena era brutal! Tothom es feia regals; ens portàvem alguna tonteria com un sabonet per cadascú, llaminadures… Ara no. I les sortides d’estrena, que abans eren espectaculars! Fèiem uns sopars i muntàvem una festa increïble… Ara els joves beuen té, o orxata!!! Però, diga’m, que vol dir això? No es pot brindar amb un poleo menta! Trobo que s’estan tornant molt disciplinats… que per una banda ja està bé, però vaja, no és el que era.

De tots els personatges que has fet, quin és el que pitjor t’ha caigut?

Potser l’Elisenda de Ventdelplà. Em queia molt malament però alhora m’ho passava molt bé fent-la, precisament per això. Se n’anava tant lluny de mi que m’agradava molt interpretar-la, però realment era per matar-la; una filla de puta, que només pensava amb els calers i a qui li era absolutament igual tot. Era tremenda…

Al carrer també ho deus notar.

Sí, però com que sempre faig personatges, així amb molta força, agrado molt a les senyores. Em diuen: “ja era hora que sortís alguna dona amb caràcter”. I també, com en el fons tinc molt cor, perquè encara que no ho sembli sóc molt de mantega, acabo fent personatges que tot i la seva força, d’alguna manera tenen el seu “corazoncito” i que transmeten bon rotllo.

A vegades sí que et cau algun insult, però res perillós. Recordo un dia a la pastisseria de Cadaqués, quan estava fent de prostituta de Lluís Marco a El cor de la ciutat, que una senyora em va dir:  “ai, tu ets la prostituta de El cor de la ciutat!”, i dic: “si…”, i em respòn: “bueno, alguna cosa s’ha de fer, no?”. I és clar, tu et quedes, que dius: “bueno, senyora escolti una cosa, que jo no sóc puta…” (Riu)

Se’t reconeix molt?

Sí. Sobretot a la província de Girona, allà sí que és escandalós! Tothom mira TV3 i vagis on vagis, ho notes moltíssim.

Tens un bar a Cadaqués.

Sí, am el meu marit portem El Padrí Cadaqués. Em faig selfies amb la clientela. (Riu) És un reclam més. Tot s’ha d’aprofitar, no?, a la gent els fa gràcia. Diuen: “ai mira, ho porta aquella de la tele” i vénen a veure’t.  

Ets una dona multiempleada, veig.

Sí, ara sí. I no ho havia fet mai, eh? Mai havia tingut, ni volgut un pla B. Sempre he viscut de la meva professió, i encara ara, tot i que malament. El 2009, quan va començar la crisi, el meu marit es va quedar sense feina i vivíem de mi. Però tenim tres fills, dos d’ell i un junts, i amb nens a casa, pateixes bastant. La cosa és que fa vint anys que pugem a Cadaqués i de cop va sortir l’oportunitat d’aquest local, que de fet era una cosa que sempre havíem volgut fer, però com a més a més, saps? I vam pensar: “per què no muntem un bar així de torradetes i copes?”. El restaurant funciona súper bé i a mi, que m’encanta xerrar i relacionar-me amb la gent, em diverteix molt.

Ara és molt complicat viure de la nostra professió, les obres de teatre duren un mes i mig i no tens temps d’estalviar gens. Fa anys, hi havia funcions que duraven dos anys i aleshores sí que tenies temps de fer un raconet. Ara és impossible, et passes dos mesos assajant, un mes i mig fent funció i amb tres mesos i mig de feina, si no empalmes una cosa amb l’altra… ho tens bastant fotut, saps?

Però és sorprenent, no? Estàs nominada als premis Butaca, a les cinc millors actrius de Catalunya i ara mateix, l’única cosa que tinc són dos bolos al març.

Ja en tens un, de premi Butaca.

Sí, per Sévigné, en cinema. Aquesta ha estat la meva quarta nominació als Premis Butaca, aquesta vegada amb Cúbit. No m’ho esperava la veritat… Més que res perquè vam fer l’obra només dues setmanes, al Teatre Lliure. I a més, que una cosa tan petitona, hagi estat nominada a millor obra de petit format, millor guió i millor actriu… Mola! Estem molt contents.

Ara igual, de cara al febrer de 2019, la portem a La Seca Espai Brossa, però és clar, encara queda una eternitat… Vés a saber. Igual han vingut els tancs a Barcelona i estic vivint a La Cerdanya, que tot podria ser. (Riu) No, ara de veritat… si vénen, me’n vaig al camp. Què hi fotrem aquí?

Diga’m-ho tu. Quins projectes de futur tens?

Doncs ara estic en un moment en què penso: “no vull treballar més d’actriu, no vull patir més”. Ara, per ara, el que vull fer és anar-me’n a La Cerdanya a gestionar un nou hotel que hem agafat amb el meu marit, i si em truquen i la proposta m’interessa, bé, i si no, tinc un hotel per gestionar. Però així, eh? I sí, la feina em segueix apassionant, però estic en un moment en què no vull patir més, em fa mandra. Però bé, ja saps com va això… (Riu) N’hi ha prou amb dir: “ja no vull fer-ho més”, perquè et comencin a aparèixer oportunitats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mayte Caballero: “El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava”

By | cultura | No Comments

 

Mayte Caballero és una actriu de teatre, cinema i televisió, nascuda a Granada però resident a Barcelona des dels deu anys. Ha treballat sobretot en teatre, en obres com La extraña parejaMuerte accidental de un anarquistaNaturaleza muerta, entre moltes d’altres. En televisió, va donar vida al seu personatge més estimat, l’Avelina de Temps de silenci. També ha participat en sèries com Kubala, Moreno y ManchónInfidels, MujeresHospital Central, Makinavaja… I en cinema l’hem pogut gaudir a El Zoo d’en PitusLa moños o És quan dormo que hi veig clar, entre d’altres.

El primer que vas fer en televisió?

La meva primera aparició en televisió va ser a La casa por la ventana, programa presentat per Alfonso Arús a TVE, l’any 1989. Després a La 2 vaig fer un paper de prostituta, en la segona temporada de Makinavaja, amb Pepe Rubianes.

Amb quin gènere et sents més còmoda?

Amb el drama. També m’agrada molt la comèdia sarcàstica, però n’he fet molt poca. Gairebé sempre m’han donat personatges dramàtics.

Quin projecte t’ha marcat més com a actriu?

La veritat és que el que més m’ha marcat han estat les cosetes que he fet en teatre, sobretot al principi. Recordo l’obra Tragicomedia del Serenísimo Príncipe Don Carlos, que vaig fer quan vaig començar amb el grup de teatre Génesis. Buscaven una persona petita, que fes de bufó, i jo volia fer-lo tant si com no, així que m’ho vaig proposar i el vaig fer. Crec que és amb el que més m’he involucrat. Va ser una obra immensa, durava tres hores. I el que més m’ha marcat en televisió, Temps de silenci.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Ufff. La veritat és que al principi vaig pensar: “no ho faré bé, no em sortirà…”. Sempre estic insegura quan començo alguna cosa. (Riu) Recordo la primera seqüència, quan arribo amb els meus fills, l’Antonio i la Rossy. Entràvem al bar, on hi havia el meu marit Paco, que s’havia quedat sense feina i estava com: “a ver como me las apaño para sacar a mi familia adelante”. Només havia d’obrir la porta i somriure. Va ser una seqüència, en la qual no dèiem res, però tothom en va quedar fascinat. Quan vaig arribar el dia següent, tothom en parlava… El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava. Me’l vaig fer molt meu.

Com et vas ajudar per construir-lo?

El tenia clar des del principi. Em va ser molt fàcil perquè, ja quan vaig fer el càsting, tenia molt present a una persona. La meva sogra, la mare del meu exmarit. Ella era així; la seva casa estava oberta a tothom i tenia aquesta energia tan especial. La seva història no tenia res a veure amb la de l’Avelina, però sí la seva humanitat, la manera de parlar, d’agafar-se la rebequeta, de moure les mans… Quan paràvem de gravar, tothom em deia: “em recordes a la meva àvia”, “em recordes a la meva mare…”. Tothom tenia algú que era com l’Avelina.

Per mi és molt important tenir present a algú a qui conec, perquè el personatge sigui autèntic. Que em miris i et creguis que sóc una dona de poble, una prostituta… Això és ser actor, per mi. He tingut molts personatges clars, però com aquest, cap.

L’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

Que sempre estàs a prova. Coneixen la teva trajectòria, han vist el teu vídeo càsting i el teu videobook, però sempre t’estan examinant. Jo estic d’acord que s’han de fer càstings, eh?, s’ha de donar un perfil i per això cal fer la prova, no tothom podem fer-ho tot. El que passa és que jo sempre estic insegura. Quan rebo un “no”, penso: “clar, és que no valc”. És inevitable pensar que el problema ets tu, encara que portis vint o trenta anys dedicant-hi, saps? (Riu) Però el que porto pitjor és la inseguretat de no saber si tindré feina, sobretot ara que ja tinc una edat.

Les dones que ja no som joves, ho tenim molt pitjor… i en el cas de les actrius, encara més. A partir de certa edat, ets invisible. Ja no només per la bellesa, eh?, també per l’energia. I és així, els productors van a allò segur, a la parelleta bufona. Parlo de cinema i televisió, en teatre és una altra història. En altres països, en canvi, es treballa molt i es cuida tot, els guions, els personatges… es fan coses que et fan caure la baba. Jo gairebé no miro res del que es fa aquí perquè no m’agrada, és molt cutre.

No mires sèries d’aquí?

No. I sempre quan ho dic, em contesten: “oh!, doncs hauries, eh?”. I penso: “per què?, perquè sóc actriu?”. Doncs no, no les miro perquè no m’interessen.

Què diries que ha canviat des dels teus inicis?

Quasi tot. A veure, la veritat és que mai m’ha agradat com es treballa aquí i el que hauria d’haver fet era marxar quan tenia vint anys, però no ho vaig fer.

Per què no?

Perquè penses que la vida és molt llarga i que les coses poden canviar, i que si no, ja les canviaràs tu. I no. Tu no les pots canviar perquè aquí el que impera són els diners i darrere de tota producció hi ha un productor, que és qui posa els diners i diu el que vol. I al final, és igual que siguis molt bo o que t’assemblis a la Greta Garbo, estàs aquí a Espanya i no hi ha diners. I això sí que ha anat a pitjor. Als anys setanta hi havia actors fabulosos; actors bons, de teatre, de televisió… que tenien una altra manera d’actuar. Ara hi ha molta tècnica i molta gent preparada, perquè sí que n’hi ha alguns que dius: “mare meva, que bé”, però n’hi ha molts d’altres que veus que només treballen perquè queden bé davant la càmera. I això, no ho suporto. Quan ho veig, apago la tele.

Pablo Derqui: “Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar”

By | cultura | No Comments

Pablo Derqui és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. I és que Derqui ha aparegut en tantes sèries catalanes com podríem intentar enumerar de memòria… I si no, provem-ho: Temps de silenciMajoria absolutaPorca Misèria, VentdelplàEl cafè de la MarinaNit i dia… I això no és tot! Fora de Catalunya també ha participat en diverses sèries; HispaniaIsabel La Catedral del Mar, en són algunes. També l’hem pogut gaudir en cinema, amb pel·lícules com El habitante inciertoBarcelona (un mapa)Los ojos de JúliaNeruda, Sabrás que hacer conmigo… I per suposat, Pablo Derqui també ha donat vida a innombrables personatges en teatre, on afirma sentir-se realment com a casa.

Vas començar fent humanitats. No et va convèncer?

Sí, però quan vaig acabar la Facultat estava molt perdut encara. Pensa que no vaig començar la carrera per vocació sinó perquè era la que menys em desagradava. Em tirava molt la Filosofia i em vaig especialitzar amb Pensament, però l’única sortida que em mig plantejava era la docència o el periodisme i tampoc m’acabava d’interessar. Paral·lelament, jo sempre havia estat damunt l’escenari de l’escola; m’agradava molt fer teatre i també cantava en diversos grups de música. Ara amb perspectiva, ho veig i me n’adono, però aleshores no n’era conscient i no sabia posar-li un nom a tot això.

Quan t’adones que el que realment et crida és la interpretació?

Quan acabo la Universitat i uns companys es presenten a les proves de l’Institut del Teatre. Va ser aleshores quan vaig pensar: “va, ho provaré”. Vaig contactar amb un amic meu, Àngel Llàcer, amb qui ja havíem fet teatre junts perquè anàvem a la mateixa escola i em va dir: “jo t’ajudo a aprovar les proves”. Ell just acabava l’Institut del Teatre. Vam preparar-les durant dues setmanes, em vaig presentar sense haver fet cap curs ni res i vaig entrar el primer. Va ser com si em diguessin: “val la pena que ho intentis”. Clar, jo vaig pensar: “suposo que no m’estic equivocant”. I la veritat és que ara no em veig fent una altra cosa. (Riu) És curiós… Sento que la vida m’hi ha portat.

Què és el més difícil al què s’enfronta un actor?

Prendre consciència de l’ofici. És aleshores quan t’agafen totes les pors i inseguretats reals, que afloren durant l’Institut. El primer moment en què t’hi has d’enfrontar és terrible. De tant en tant encara apareixen però ja les veus vindre.

Molts comenteu que ser actor és una professió molt dura.

Ho és. En teatre sues molt, en televisió passes moltes hores allà dins tancat, i en definitiva és un ofici que requereix molta solvència. A més, és una carrera de fons. Ens podem jubilar als 65 anys, sí, però ningú ho fa. Un actor pot treballar fins que es mori, que és una sort, però també s’ha de prendre consciència que qualsevol desengany; un no, un “per aquest paper no vals”, et pot enfonsar. Tinc molts companys que han desistit…

Portes bé el fet de viure exposat?

Al principi espanta. Vas pel carrer i s’adrecen a tu de manera súper directa, amb la mateixa impunitat que s’adreça la televisió a casa seva. I és normal, la gent mira la televisió com qui mira a algú de la seva família i per tant s’adreça a ella de la mateixa manera. Al principi és xocant però tu has de fer l’esforç —més que no ells— per tenir aquesta doble mirada i recordar que tu no ets el teu personatge. Però tampoc ho has de fer entendre a la gent, és així, és una batalla perduda. És fins i tot agraït, perquè vol dir que la disfressa que duies, ha calat. Que s’ho han cregut. I sé que és just, però a vegades també cal tenir molta temprança per no fotre un crit o dir: “deixa’m en pau”.

A mi m’ha passat de trobar-me a un músic a qui admirava molt i anar i dir-li: “ei, m’agrada molt la teva feina. Enhorabona”, i ell dir-me: “ei, deixa’m en pau, si us plau”. Clar, ja et pots imaginar… em va caure com “el puto cul”. Vaig pensar: “no penso tornar a escoltar la teva música mai més”. Però, pensant-ho bé, tenia tota la raó del món. És una cosa que costa equilibrar.

Sovint costa separar l’actor del personatge.

Sí, exacte! (Riu) És normal que passi… Com a actor, cal prendre consciència que estàs fent una feina. En el nostre cas, en lloc de posar-nos el mono de treballar, ens posem la disfressa o la màscara… Després te la treus i ja està; saps que el qui s’ha exposat no ets tu, sinó el teu personatge.

Amb quin paper has caigut pitjor?

Home, amb l’Enric de Ventdelplà n’he viscut algunes de bones… Una vegada estava en un Supermercat i em van dir: “escolta, a veure quan et mors, eh?”. I jo: “si, senyora, estoy en ello”. Clar, tu d’entrada no hi caus que t’estan parlant del personatge… (Riu)

A quin personatge li guardes més carinyo?

N’hi ha un de teatre, que sempre em ve al cap. Ray, de l’obra Unes veus (some voices) de Joe Pernhall, és un dels papers més macos que he pogut interpretar. Marta Angelat, actriu i directora, em va veure al Teatre Lliure quan tot just començava, amb una petita companyia, i me’l va oferir. També el recordo molt bé perquè, tot i que em va costar perquè era una obra molt difícil, va ser el meu primer protagonista en teatre i la veritat és que va anar molt bé. Vam rebre molts premis.

Sobretot has fet teatre. Per què?

Perquè és el que més m’ha anat sortint i el que més possibilitats m’ha donat per estimar aquest ofici. El teatre és com “casa”. És dur, perquè quan va molt bé, és súper plaent, però quan no, és terrible. He tingut moltes decepcions però també és on em sento més realitzat amb la meva professió.

La gent no veu l’altra cara de l’actor, només veu el que ja està fet, el producte final, i nosaltres treballem perquè així sigui, eh?, però cal tenir en compte les dues cares; totes les hores de suor, feina, dubtes, inseguretats, crisis… Ningú les veu. I repeteixo, no s’han de veure, però, a vegades, també mola dir-ho. (Riu)

Un director a qui admiris especialment?

John Cassavetes. M’hauria fascinat treballar amb ell! Em flipen les seves pel·lícules… és un cinema d’actors xulíssim, on parla molt cruament de molts temes i on es valora molt la interpretació dels actors. Jo crec que encara no s’ha arribat a un nivell com aquell.

Has estat nominat en diverses ocasions i has guanyat bastants premis.

Sí. No me n’esperava cap. El primer va ser amb Unes veus i a mi no em coneixia ni Déu. Va ser una sorpresa, és clar. A més, si t’ho pares a pensar, els actors som fingidors; fem veure les emocions, però és tot mentida, si no, ens tornaríem bojos. Per això et sorprèn quan et donen un premi, penses: “ostres, he fingit molt bé”. Un premi, alhora és una gran responsabilitat; és molt plaent però també s’ha de mantenir. (Riu) Em passa una mica com amb les crítiques, que quan són bones són molt agraïdes però al mateix temps penses: “quan sigui dolenta, amb la mateixa proporció que ara en parles molt bé, en parlaràs molt malament”.  

Amb quin personatge vas passar a ser una cara coneguda?

Aquí a Catalunya amb l’Enric de Ventdelplà. I fora, amb Hispania. Una sèrie que fèiem a Antena 3, de romans; una barreja estranya, amb pretensió històrica i aventures.

I de cinema?

Amb Los ojos de Júlia, potser. Va ser bastant xocant perquè feia un personatge tan dur que la gent al carrer em mirava una mica com: “ostres, és ell?”, i això és molt violent…

Alguna anècdota?

Sí. (Riu) T’ho juro que em pensava que m’estava fotent el pèl. Estava prenent algo a una terrassa de Madrid i quan vaig entrar a pagar ningú no m’atenia, ni a la noia del meu costat tampoc. De cop i volta em diu: “pareces el personaje de aquella pelicula, que nunca lo ven. Ese de Los ojos de Júlia.” Clar, jo em vaig quedar com: “m’està fotent el pèl, o què?”. Però no, juraria que no em va reconèixer, va ser per absoluta casualitat.

Nit i dia ha funcionat molt bé.

Sí. Crec que es va aconseguir fer un producte molt xulo i que la gent ho ha agraït. Hi ha hagut un petit salt en la producció, no només formal sinó també de guió. Els guionistes van cuidar molt el producte i vam poder assajar bastant, tot i que el ritme era igualment frenètic, perquè els diners són els diners i els temps de rodatge són molt curts i les jornades eternes…

Tan bé ha funcionat, que s’està venent fora de Catalunya. I és que si el producte és bo, és igual la seva llengua. Això és el que s’han de fotre al cap els productors i les cadenes; no hem de pensar en l’audiència de demà, sinó en fer una cosa bona que després es pugui vendre. És com qui pinta un quadre.

Com has viscut l’experiència de Calígula?

Intensament. És d’aquests papers que no t’acabes, molt potent i maco. A més, vam estrenar a Mèrida, que és un teatre amb capacitat per a 3.000 persones, a l’aire lliure… Va agradar molt, sorprenentment. Jo no m’ho esperava perquè era un text difícil, molt retòric. I a més, l’hem fet molt nu, molt essencial, gens vestit. És molt net i això ajuda a fer que el text arribi de manera clara, però no és el que estem acostumats a veure. No és teatre transgressor,  encara que el text —que és de 1944— sí que ho sigui.

Diries que és el paper que t’ha costat més de fer?

Sí. Jo crec que sí, Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar, o almenys, el que més esforç m’ha requerit. Té molt text i és com un Hamlet, un text d’aquests que l’has de sostenir molt; has d’estar molt concentrat amb el text, perquè s’entengui bé el que estàs dient, mentre fas el personatge. És un doble-triple esforç. Quan comences sempre penses en aconseguir ser el personatge, en aquest cas és bàsic.

Com es presenta aquesta temporada?

Més tranquil·la que l’anterior. (Riu) De moment tinc la gira de Calígula, d’un any aproximadament, i una possible tercera temporada de Nit i dia, que encara no és segur però jo crec que sí que serà.

 

Marc Martínez: “M’ha costat molt però ara, amb els meus cinquanta anys, per fi sé el que vull”

By | cultura | No Comments

Marc Martínez és un actor de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació als anys vuitanta. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió, com Éste es mi barrio, Sitges, Petra delicado, Infidels, Nit i dia o actualment en la nova sèrie de TV3, Com si fos ahir, així com en incomptables pel·lícules i obres de teatre.

Et guanyes la vida com a actor?

No. De fet, mai m’ha agradat dir que sóc actor, prefereixo definir-me com a artista. Més que res perquè no em guanyo la vida fent d’actor… només un 10% se la guanya.

Com t’ho fas, doncs?

Faig altres coses. Últimament, a més d’actuar, també em dedico a fer de mestre. Fa molts anys que ho faig però ara mateix podríem dir que és el meu modus vivendi. Sempre he treballat amb nens; fent de monitor, d’animador… la veritat és que tinc una veritable predilecció pels nens. De fet, em considero més mestre que no pas actor, de vocació.

T’esperaves guanyar el Premi Max al millor actor amb Tot esperant Godot?

No, “para nada”. Va ser un paper molt bonic, el de Lucky! Recordo que quan Lluís Pasqual me’l va oferir, vaig llegir a Internet que era un paper molt estrany i difícil, d’aquells que o t’enfonsen o et fan créixer… Jo vaig pensar: “Aquest m’enfonsa”. (Riu) Ara estic més segur de mi mateix, però fa disset anys -quan el vaig fer- era molt diferent.

Què ha canviat?

Que em sento molt bé amb la meva edat, m’ha costat molt però ara, amb els meus cinquanta anys, per fi sé el que vull. Em sento madur a tots els nivells. Abans no, amb trenta anys era un nen. Tenia unes aspiracions absurdes… la meva imaginació era imparable. (Riu)

Absurdes com ara?

He somiat moltes coses que per sort s’han fet realitat, com ara poder-me dedicar a aquesta feina. Ja no dic guanyar-me la vida perquè la veritat és que no puc viure d’això. “Guanyar-se la vida”, quina vergonya de frase, no? Ara lluito pel que vull aconseguir avui o demà, no per somnis absurds ni utòpics perquè sinó, perds el temps mentrestant, saps? Tinc grans esperances, això sí.

És fàcil deixar-se enlluernar per l’èxit?

Clar. I tant… Més que fàcil, és normal. I més quan ets jove i immadur. Has de pensar que un actor pot guanyar en un dia, tranquil·lament, el que tu guanyes en un mes… i més. Molta gent això no ho sap; de les grans estrelles sí, però de “les estrelletes” ningú s’ho pensa… I és clar, sap greu dir-li al teu amic, que amb prou feines arriba a final de mes, que guanyes tres mil euros al dia… Això si us plau, posa-ho a l’entrevista.

Alguna anècdota de Nit i dia?

Moltes, podria escriure tot un llibre d’anècdotes d’aquesta sèrie… És que amb la Clara és molt divertit treballar! Quan ens va sortir l’oportunitat de Nit i dia, no ens ho podíem creure. Recordo, per exemple, l’escena en què estic tancat dins una nevera de la morgue. Allò era real! Rodàvem al dipòsit de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, amb tot el que això comporta… És a dir, feien autòpsies mentre rodàvem i vaig estar tancat més d’un minut en una nevera, envoltat de morts. Creu-me que això se’t queda, eh?

Ja havíeu treballat junts amb Clara Segura.

Sí! Vam fer un monòleg, Conillet, a l’Espai Lliure. Aleshores jo feia de director i ella d’actriu, i vam establir un vincle molt bèstia. Sempre és una anècdota treballar amb ella, ens entenem molt bé.

Un director amb qui tornaries a treballar?

Amb molts. Treballar amb Ken Loach és el més gran que he viscut a la meva vida. També repetiria amb Mario Gas, Lluís Homar… La veritat és que hi ha gent molt bona i cada vegada n’hi ha més. Juan Antonio Bayona… El meu fill, que també és actor, sempre fa la broma que entre ell i Bayona només hi ha quatre salts! (Riu)

També vas treure el cap a Plats Bruts, en el capítol “Tinc dobles”.

Sí! (Riu) Buscaven una parella que recordés al David i el López, i el David Bagés i jo érem una mena de parella semblant. Ens ho van proposar i vam dir que sí. Eren èpoques daurades, en què per treballar es cobrava molt bé. Abans podies viure de la teva feina i erets un actor considerat… no com ara que et diuen: “ah, ets actor?, i de què vius?”. I si m’ho permets, voldria aprofitar l’ocasió per trencar una llança a favor del Joel, que realment és un crac.

El teu nom apareix al Record Guinness.

Sí. Josep “Paquito” Cunillera sabater més important del món, President del Gremi de sabaters i pare de la que aleshores era la meva novia em va demanar que l’ajudés a fer la sabata de Colón. Vam estar més d’un any fent-la, jo l’ajudava passant-li els dos mil claus que em demanava, polint… (Riu) La sabata, que fa més de dos metres, està al Museu del Calçat. Paquito ha estat un dels meus mestres de la vida.

Com sorgeix la idea del teu últim monòleg, Mal Martínez?

Sorgeix d’una doble voluntat. Per una banda la necessitat de tota la vida de tornar al meu origen, que és el show. Vaig començar fent riure a la gent, explicant històries, cantant, fent de joglar… I per altra banda, volia relatar la meva vida d’adolescent. M’agrada el concepte de showman, no d’humorista. No me’n sento.

Com si fos ahir és el teu primer culebró de migdia.

Sí, anys enrere ja havia tingut algunes ofertes però la meva carrera anava més encarada cap al teatre i el cinema. Ara, però, tal com estan les coses, l’única sortida que hi ha és la televisió. Ja feia un temps que estava buscant una feina així i et diré, sincerament, que jo no vaig triar la sèrie, la sèrie em va triar a mi. Quan em van trucar, pràcticament sense negociar, m’hi vaig tirar de cap.

Projectes de futur?

Tinc un any de contracte a Com si fos ahir i espero que la sèrie duri molt temps; el meu personatge és secundari però et puc avançar que anirà a més. També segueixo fent gira amb el monòleg Mal Martínez, tinc bolos fins el gener. I a més, tinc en ment dos projectes personals.

Ens en pots avançar alguna cosa?

Sí. D’una banda m’agradaria tornar a gravar, fer més cançons i editar-les, però m’ho prenc amb calma. A veure com va Com si fos ahir He de dir que no estic acostumat al ritme frenètic que comporta fer un personatge diari, no ho havia fet mai i la veritat és que té el seu rotllo! I estic també amb moltes ganes d’escriure un primer llibre; un recull d’articles i poesies que he anat escrivint durant els últims anys. I això és tot, que no és poc. (Riu) Ara mateix, la realitat supera la ficció, però jo crec que ens en sortirem. És complicat el que volem aconseguir però la motivació és molt sana.