Marc Martínez: “M’ha costat molt però ara, als meus cinquanta anys, per fi sé el que vull”

By 1 de novembre de 2017 juliol 12th, 2021 cultura

Marc Martínez és un actor de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació als anys vuitanta. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió, com Éste es mi barrio, Sitges, Petra delicado, Infidels, Nit i dia o actualment en la nova sèrie de TV3, Com si fos ahir, així com en incomptables pel·lícules i obres de teatre.

Et guanyes la vida com a actor?

No. De fet, mai m’ha agradat dir que sóc actor, prefereixo definir-me com a artista. Més que res perquè no em guanyo la vida fent d’actor… Només un 10% se la guanya.

Com t’ho fas, doncs?

Faig altres coses. Últimament, a més d’actuar, també em dedico a fer de mestre. Fa molts anys que ho faig, però ara mateix podríem dir que és el meu modus vivendi. Sempre he treballat amb nens; fent de monitor, d’animador… La veritat és que tinc una veritable predilecció pels nens. De fet, em considero més mestre que no pas actor, de vocació.

T’esperaves guanyar el Premi Max al millor actor amb Tot esperant Godot?

No, “para nada”. Va ser un paper molt bonic, el del Lucky! Recordo que quan Lluís Pasqual me’l va oferir, vaig llegir a Internet que era un paper molt estrany i difícil, d’aquells que o t’enfonsen o et fan créixer… Jo vaig pensar: “Aquest m’enfonsa”. (Riu) Ara estic més segur de mi mateix, però fa disset anys —quan el vaig fer— era molt diferent.

Què ha canviat?

Que em sento molt bé amb la meva edat. M’ha costat molt però ara, als meus cinquanta anys, per fi sé el que vull. Em sento madur a tots els nivells. Abans no, amb trenta era un nen. Tenia unes aspiracions absurdes… La meva imaginació era imparable. (Riu)

Absurdes com ara?

He somiat moltes coses que per sort s’han fet realitat, com ara poder-me dedicar a aquesta feina. Ja no dic guanyar-me la vida perquè la veritat és que no puc viure d’això. “Guanyar-se la vida”, quina vergonya de frase, no? Ara lluito pel que vull aconseguir avui o demà, no per somnis absurds ni utòpics perquè sinó, perds el temps mentrestant, saps? Tinc grans esperances, això sí.

És fàcil deixar-se enlluernar per l’èxit?

I tant… Més que fàcil, és normal. I més quan ets jove i immadur. Has de pensar que un actor pot guanyar en un dia, tranquil·lament, el que tu guanyes en un mes… I més. Molta gent això no ho sap; de les grans estrelles sí, però de “les estrelletes” ningú s’ho pensa… I és clar, sap greu dir-li al teu amic, que amb prou feines arriba a final de mes, que guanyes tres mil euros al dia… Això si us plau, posa-ho a l’entrevista.

Alguna anècdota de Nit i dia?

Moltes, podria escriure tot un llibre d’anècdotes d’aquesta sèrie… És que és molt divertit treballar amb la Clara! Quan ens va sortir l’oportunitat de Nit i dia, no ens ho podíem creure. Recordo, per exemple, l’escena en què estic tancat dins una nevera de la morgue. Allò era real! Rodàvem al dipòsit de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, amb tot el que això comporta… És a dir, feien autòpsies mentre rodàvem i vaig estar tancat més d’un minut en una nevera, envoltat de morts. Creu-me que això se’t queda, eh?

Ja havíeu treballat junts amb Clara Segura.

Sí! Vam fer un monòleg, Conillet, a l’Espai Lliure. Aleshores jo feia de director i ella d’actriu, i vam establir un vincle molt bèstia. Sempre és una anècdota treballar amb ella, ens entenem molt bé.

Un director amb qui tornaries a treballar?

Amb molts. Treballar amb Ken Loach és el més gran que he viscut a la meva vida. També repetiria amb Mario Gas, Lluís Homar… La veritat és que hi ha gent molt bona i cada vegada n’hi ha més. Juan Antonio Bayona… El meu fill, que també és actor, sempre fa la broma que entre ell i Bayona només hi ha quatre salts! (Riu)

També vas treure el cap a Plats Bruts, en el capítol “Tinc dobles”.

Sí! (Riu) Buscaven una parella que recordés al David i el López, i el David Bagés i jo érem una mena de parella semblant. Ens ho van proposar i vam dir que sí. Eren èpoques daurades, en què per treballar es cobrava molt bé. Abans podies viure de la teva feina i erets un actor considerat… No com ara, que et diuen: “Ah, ets actor? I de què vius?”. I si m’ho permets, voldria aprofitar l’ocasió per trencar una llança a favor del Joel, que realment és un crac.

El teu nom apareix al Record Guinness.

Sí. Josep “Paquito” Cunillera sabater més important del món, President del Gremi de sabaters i pare de la que aleshores era la meva novia em va demanar que l’ajudés a fer la sabata de Colón. Vam estar més d’un any fent-la, jo l’ajudava passant-li els dos mil claus que em demanava, polint… (Riu) La sabata, que fa més de dos metres, està al Museu del Calçat. Paquito ha estat un dels meus mestres de la vida.

Com sorgeix la idea del teu últim monòleg, Mal Martínez?

Sorgeix d’una doble voluntat. Per una banda la necessitat de tota la vida de tornar al meu origen, que és el show. En els meus inicis, vaig començar fent riure a la gent, explicant històries, cantant, fent de joglar… I per altra banda, volia relatar la meva vida d’adolescent. M’agrada el concepte de showman, no d’humorista. No me’n sento.

Com si fos ahir és el teu primer culebrot de migdia.

Sí, anys enrere ja havia tingut algunes ofertes, però la meva carrera anava més encarada cap al teatre i el cinema. Ara, però, tal com estan les coses, l’única sortida que hi ha és la televisió. Ja feia un temps que estava buscant una feina així i si et sóc sincer, et diré que jo no vaig triar la sèrie sinó que ella em va triar a mi. Quan em van trucar, pràcticament sense negociar, m’hi vaig tirar de cap.

I per últim, projectes de futur?

Tinc un any de contracte a Com si fos ahir i espero que la sèrie duri molt temps; el meu personatge és secundari, però et puc avançar que anirà a més. També segueixo fent gira amb el monòleg Mal Martínez, tinc bolos fins el gener. I a més, tinc en ment dos projectes personals.

Ens en pots avançar alguna cosa?

Sí. D’una banda m’agradaria tornar a gravar, fer més cançons i editar-les, però m’ho prenc amb calma. A veure com va Com si fos ahir He de dir que no estic acostumat al ritme frenètic que comporta fer un personatge diari, no ho havia fet mai i la veritat és que té el seu rotllo! I estic també amb moltes ganes d’escriure un primer llibre; un recull d’articles i poesies que he anat escrivint durant els últims anys. I això és tot, que no és poc. (Riu) Ara mateix, la realitat supera la ficció, però jo crec que ens en sortirem. És complicat el que volem aconseguir, però la motivació és molt sana.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.