Isabel Rocatti és una actriu i directora de teatre valenciana coneguda popularment a Catalunya pels seus papers de Victòria a Temps de silenci i Marcela a Ventdelplà. A més dels diversos papers en cinema i televisió, ha participatdes dels seus inicis en més d’una trentena de funcions de teatre. D’entre els premis que ha rebut, trobem el Premi de la Crítica per Una Alaska Particular 2003, el Premi de les Arts Escèniques a la Millor Actriu per Una Alaska Particular 2004, el Premi Tirant a l’Actriu Protagonista per L’arbre de les cireres 1999, el Premi de la Crítica per L’altre 1998, concedit pels Crítics dels Teatres de València o el Premi a la millor interpretació femenina per Estimat mentider 1992, entre d’altres.
Vas començar estudiant Magisteri. Es van prendre bé el canvi els teus pares?
Sí! Bé, la meva mare, el meu pare ja havia mort. Va morir sent jo molt petita, tenia tretze anys. I de fet, la meva mare sempre em deia: “si el teu pare visqués, igual no t’ho hauria deixat fer”. (Riu) I jo sempre li deia que el teatre em venia de mon pare. Mira, recordo que el meu pare de petita em deia: “Isabelita, cuando me jubile me iré al Apolo de Valencia con todas las vedettes que me pedirán que les suba la cremallera y yo estaré ahí para hacerlo”. (Riu) O sigui que, potser, ell també m’hagués recolzat. Però la meva mare sí, sempre ho va fer.
Eren altres temps…
Sí, sí, eren altres temps. I vaig rebre molts comentaris de la família, tietes, veïnes… Parlant clar, en aquella època ser actriu era, per la majoria, ser una “puta”. I la meva mare en aquest sentit sempre em va fer costat, dient-me les coses clares i estimant la meva feina. Ho va venir a veure tot, fins que ja va ser molt gran. I aquella funció que li agradava, repetia i hi portava gent. Estava entusiasmada.
I orgullosa.
Sí, sí. Ho estava.
Amb quin paper se’t comença a reconèixer?
Amb els personatges televisius, que és el més popular. A veure, amb teatre també hi ha cert reconeixement però així a nivell més massiu, és amb la televisió. El primer aquí a Catalunya va ser el paper de la Victòria a Temps de silenci. Havia fet cosetes abans, però aquesta va ser la meva primera sèrie amb un personatge així més continuat, que la gent va seguint.
Va ser el teu primer paper “de dolenta”?
Ai, doncs ara que ho dius, sí!
Et va costar posar-te dins el personatge?
Em va costar una mica, sí. D’entrada els inconvenients eren més aviat psicològics, de no voler fer el paper d’una dona malvada. Aquests prejudicis que tenim, de no voler caure malament. (Riu)
Per què diries que et donen papers de malvada?
(Riu) Això no t’ho sé dir, però és cert que quasi sempre m’han donat papers “malvats”… i també de molta més edat!
I en canvi, ets ben dolceta!
Oi?, i a més considero que tinc una actitud així bastant infantil/juvenil. Però mira, no sé perquè sempre m’acostumen a donar papers de personatges amb molt mala llet, que a vegades també penso: “Isabel, alguna cosa deus tenir…”. (Riu) A veure, sóc una dona amb caràcter, eh?, està clar, però penso que també hi té molt a veure el fet que en el moment que et veuen fer una cosa, ja t’imaginen fent un paper semblant… Crec que pot anar molt per aquí.
Tens algun paper pendent?
Papers no, autors sí. Tinc moltes ganes de fer Shakespeare. M’entusiasma Shakespeare! M’agrada perquè és molt concret i senzill, que no fàcil, però sí que és simple a l’hora de tocar l’essència de l’emoció. Té molt clar els centres vitals energètics i els seus personatges són molt clars: poder-poder, ambició-ambició. Estan molt marcats. I Txékhov també, mai l’he treballat i m’encantaria fer algun dels seus personatges.
Jo és que adoro els clàssics! Per exemple, Lope de Vega, que en vaig fer un i vaig quedar fascinada! Perquè clar, ara vivim en un món on tot és WhatsApp i cada dia és “més guai tot”, i estem perdem el llenguatge, però de cop et trobes amb aquests clàssics, que en vers et fan entendre orgànicament el matís de l’emoció… I clar, quedes meravellat. I d’això, més que Shakespeare, en sabien els clàssics castellans.
Una obra de teatre per recordar?
Mmm… Vaig gaudir moltíssim El florido pensil “niñas”. Pensa, que érem 5 actrius de la meva edat, fent d’estudiants a l’escola franquista. Va ser magnífic! Aquesta, va ser una obra de teatre d’una companyia basca de fa vint anys, que jo vaig anar a veure aquí al Teatre Poliorama. I va tenir tant d’èxit que quan van complir els vint anys van dir: “fem-ne la versió amb nenes!”. És clar, això tenia molt suc en aquella època… M’ho vaig passar teta, allò era rodó! Era ritme de comèdia absoluta, amb un molt bon gag. A més, el contingut era molt tendre també, perquè podíem mostrar la innocència d’aquelles criatures i “la menjada de coco” absoluta que se’ns venia com a dones, sobre quin era el nostre objectiu a la vida.
Aquesta obra, almenys a mi, em va servir per a adonar-me del contrast; com ho recordem ara i com des de la innocència ho vam viure en aquell moment. És després, amb el pas dels anys, que ho veus tot amb distància i penses: “¡pero qué barbaridad!”. M’ho vaig passar teta tornant-ho a reviure!
També guardo molt bon record de La ratonera, d’Agatha Christie. I mira que és una obra que amb els companys sempre deia: “jo si vaig pel carrer i veig anunciat: La ratonera, d’Agatha Christie, no entro a veure-la”. I ara, jo que mai he sigut d’Agatha Christie, et puc dir que vaig quedar fascinada amb ella. ¡Qué mujer más inteligente! I també val a dir que, dramatúrgicament, tenia una cosa molt bona i és que cada un dels seus personatges, tot i servir a l’objectiu general, tenia la seva propia estructura i això per a nosaltres, els actors, té un valor meravellós, ja que ens permet fer un treball rodonet, per petit que sigui el personatge.
I per últim, projectes de futur?
Doncs en els últims anys m’he dedicat a formar-me com a terapeuta Gestalt i el meu desig de futur és unir la interpretació amb aquesta teràpia.
En què consisteix aquesta teràpia?
És un tipus de teràpia que es basa amb la idea que tot organisme viu té —per naturalesa— una intel·ligència innata en si mateix, que li permet autoregular-se, emocional i intel·lectualment. L’objectiu és, sense anar més lluny, prendre consciència del present més absolut i adonar-nos del nostre caràcter i de com reaccionem i interactuem amb el nostre entorn. Sempre he treballat amb coses relacionades amb el creixement personal i el que ara mateix m’omple el cor i l’ànima és unir aquest tipus de teràpia amb el teatre.
(Imatge d’Elena Frez).