Anna Casas: “La llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni”

By 6 de Febrer de 2019 cultura

Anna Casas, actriu i cantant catalana, va iniciar la seva formació a l’escola Memory i més tard a l’Estudi Nancy Tuñón. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió com ara Estació d’enllaç, Vis a Vis, Ventdelplà, Cites o La Riera, entre d’altres. Durant nou anys va encarnar a la malvada Ruïnosa Gratandós, personatge molt odiat i alhora també molt estimat per tots els nens del Club Super 3. A més d’actuar, l’actriu també canta i recita poesies i cançons.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu del món de la interpretació?

La inestabilitat, que és molt dura. I que el físic i l’edat siguin determinants —en general per l’audiovisual més que pel teatre— i encara més en el cas de les dones.

Hi ha una cosa física que marca el càsting, i és inevitable, però això de què hagis d’estar “bona” i que a la que tens quatre arrugues ja no et vulguin, és una gran merda. I és així, hi ha noies que treballen més pel seu físic que pel seu talent. És comprensible que els trets físics siguin determinants en un càsting, però a mi personalment m’agrada molt que s’aposti, per exemple, per un noi amb cara de bo i que per contra sigui el més dolent de tots, perquè a la vida és així, eh?



Tens algun referent?

Com a únic no en tinc cap. Admiro molt a Björk i també a David Bowie, no tant perquè vulgui fer el que ells han fet, sinó pel seu esperit. Per mi són artistes. Considero que l’esperit de recerca és molt inherent a l’artista i és precisament això el que m’agrada. Admiro molt a la gent polifacètica, fins al punt que prefereixo que un artista m’arribi a deixar d’agradar però que evolucioni en el seu camí.

De totes les disciplines que toques, amb quina gaudeixes més?

Cantant. Si em poses a triar, en plan “mañana nos morimos”, em quedo amb la música. És que cantar ho suma tot… També és actuar; s’explica una història a través de la cançó.



Has fet personatges molt diferents. Amb quin gènere et sents més còmode?

Igual en això, en la diversitat. Em sento còmoda en allò que he pogut practicar més. A mi és que m’encanta aquesta feina en general i al final tot són reptes!

A dia d’avui, quin paper se t’ha resistit més?

Jo crec que el més difícil que he fet a la meva vida va ser un monòleg de Beckett, Not I, que vaig fer molt pocs dies a l’Àtic 22. Era un monòleg que durava quinze minuts, amb frases aparentment inconnexes i pauses molt comptades. Em va costar molt d’aprendre i em requeria moltíssima energia. Va ser molt bèstia.



Vas interpretar el personatge de la Ruïnosa Gratandós al Club Super 3. Com et van descriure el paper?

Les directrius eren que fos felina, i sense anar més lluny, la dolenta de la pel·lícula. I poc més, havia d’aprendre’m el guió i vaig fer el que vaig poder.

Quin record en guardes?

Molt bo! El realitzador era molt divertit i estimava el que feia, i els companys —el que feia de Petri, la que feia de Nets i la que feia de Noti— també. A més, fer de dolent és súper divertit! I més amb una cosa tan histriònica, que els meus amics em deien: “Però si ets tu, fent l’idiota!”. (Riu)



Eres molt jove.

Sí! Però em va servir d’escola. Amb la posició, actuar davant de càmera, les ungles que eren un rotllo…

Molt pocs et reconeixien.

Poquíssims. Algun pare igual si, però clar, tu pensa: pestanyes postisses, els cabells així de punta, el posat que feia…

Què destacaries d’aquells nou anys d’experiència?

Hi ha una cosa que pot semblar molt tonta però que a mi m’agradava molt i és que el personatge de la Ruïnosa em donava moltíssima llibertat. Personalment penso que la llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni. Hi ha gent que te la pren, però crec que ha de ser un mateix qui s’atreveixi a agafar-se-la. I jo em prenia total llibertat perquè el personatge m’ho permetia i m’encantava fer l’animal. (Riu) Estaven sempre tots a l’espera: “Què farà, què farà?”. Va ser molt divertit. I això m’ho he pres sempre com a referència, de dir: “Allà eres lliure, aprofita-ho i pensa que pots arribar a ser així de lliure sempre, inclús a la teva vida”.



I una altra cosa és que vaig tenir la síndrome de Guillain-Barré, que és una malaltia neurològica “d’aquestes modernes” que et paralitza, i va ser curiós perquè al tornar —després d’estar sis mesos de baixa— vaig tenir la sensació d’haver guanyat certa qualitat a l’hora d’actuar. Com si la malaltia m’hagués connectat més amb mi mateixa. M’escoltava tant, des de feia tants mesos, que a l’hora de posar-me a interpretar, sentia que la connexió amb mi mateixa era molt més forta que abans. I això és una bona lliçó, eh? Jo estic agraïda d’haver-ho passat. Les malalties són mestres.

Alguna anècdota de Cites?

Sí, em va fer molta il·lusió treballar amb l’Isaac Ferris perquè vam estudiar junts a la Nancy Tuñón i no havia treballat mai amb ell.

De tots els personatges que has fet, amb quin t’agradaria ser recordada?

Ai, no ho sé… Ja m’agrada que em recordin per la Ruïnosa, eh? Però preferiria que em recordessin dient: “Mira, aquesta és la que va fer això, i això, i això…”. M’entusiasma la gent polièdrica. Hi ha gent que té una vocació molt concreta i determinada, però n’hi ha que no, com jo. M’agradaria fer tantes coses… Em falta vida per fer tot el que em genera interès.

I per últim, projectes de futur?

Ara aquest febrer seguiré cantant aquí a l’Ocaña, els dijous. I de cara al maig, estaré a València amb Rafa Calatayud —amb qui ja he treballat diverses vegades— treballant en el seu nou espectacle basat en la vida de l’artista Carmen Tórtola Valencia. M’encanta descobrir personatges com ella, una dona súper canyera i avançada al seu temps. És com si ens haguessin fet oblidar, saps? Hi ha hagut quaranta anys aquí, que han sigut com un pou negre…

Leave a Reply