Monthly Archives

Maig 2019

Sara Espígul: “Una de les sensacions més fortes és quan comença l’obra i saps que ja no pots parar fins que s’acabi.”

By | General | No Comments

Sara Espígul és una actriu catalana coneguda popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions a TV3 en sèries com ara El cor de la ciutat, Gran Nord, Nit i dia o darrerament El Crac. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innombrables ocasions en obres com La filla del Mar, Una vella coneguda olor, Ivànov, Temps salvatge o Ovelles, entre moltes d’altres.

Des de molt petita vas saber que volies ser actriu.

Sí, de tant en tant els meus pares em portaven al teatre, però molt poquet, i quan deuria tenir set anys vam anar a veure Germans de sang i vaig flipar! Recordo que al sortir li vaig dir a la meva mare: “Mama, jo vull fer això!”. Tant és així que vam anar a demanar informació a la Sala Cabanyes, perquè jo sóc de Mataró, i em van apuntar a Els pastorets i altres cursos per a nens petits. Allà vaig començar. Després ja vaig saltar al Memory, Eòlia, El Timbal…

T’ho plantejaves com a professió?

No ho sé… Recordo que un dia va venir TV3 a fer una entrevista al meu cole i tots els nens deien: “Jo vull ser astronauta”, “Jo metge”, i ja aleshores jo vaig dir que volia ser actriu, però no sé si amb la consciència plena, saps?

També vas fer la carrera de Magisteri. Mai va ser una primera opció?

No. Vaig estudiar Magisteri per tenir una formació complementària a la meva vida, per saber d’altres coses i no quedar-me únicament amb el món teatral, saps? Crec que és important. A més, m’agraden molt els nens, la Pedagogia… i vaig pensar: “Si mai ho necessito, tindré una altra sortida”.

Com recordes els teus inicis?

Molt bé! A la Sala Cabanyes vaig fer moltes obres amateurs, com Nit de Sant Joan, i després vaig començar fent infantils com El follet valent, al Teatre Poliorama, amb Actes Únics —que ara es diu Únic Produccions—. I de manera professional, la primera obra de teatre que vaig fer va ser Les nenes no haurien de jugar a futbol, amb la Marta Buchaca.

Com recordes aquesta primera experiència?

Molt guai! La Marta era molt canyera i va ser aleshores quan ens vam fer amics amb el Borja Espinosa, amb qui després he treballat sis vegades i ha sigut com un germà de professió per mi. Amb la Sussana Garatxana també… Vam crear com una petita família i per mi va ser molt important poder experimentar, ja a nivell professional, el que era tot això. A més, vam tenir molts bolos i això em va permetre practicar molt durant aquella etapa. Després ja vaig saltar directament amb Sergi Belbel, amb Una vella, coneguda olor, que va ser com una mica el meu bateig, ja en un teatre públic, gran, i amb un prota-prota, saps?

Quin ha estat el teu major repte professional?

Si et sóc sincera vaig tenir una mica d’ensurt quan em va trucar el Joel Joan per fer El crac, perquè l’admiro molt i em va sobtar que em triés a mi per fer de la seva dona a la sèrie. La meva primera impressió va ser: “Com?, s’ha equivocat de persona!”. (Riu) Com que sóc molt insegura, pensava: “No pot ser, no m’ha vist bé!”. Però no, vaig fer dues proves i va anar tot genial. Sobretot recordo els nervis d’anar a rodar amb ell…

Després ens vam fer súper amics i ja per la segona temporada em va escriure molt més paper. De fet, el meu personatge va créixer molt de la primera a la segona temporada. A més, en la segona jo estava entre dues bèsties, que admiro profundament, que són el Joel Joan i el Julio Manrique, i és clar, per mi era com un somni, saps? Recordo estar rodant i pensar: “Tant de bo pogués dedicar-m’hi sempre així”. Allò era molt potent i malauradament, sovint és molt més precari.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

La irregularitat quant a feines. És una bogeria no saber quina feina tindràs el mes que ve, quan cobraràs, si cobraràs… Tot això genera una inestabilitat molt forta i no tens mai estalvis, a no ser que enganxis una sèrie gorda, com un culebrot, però això passa poques vegades.

Fins que no tens fills, vas lidiant amb tot això i si convé agafes tres feines alhora, però ara que tinc una filla de quatre anys —que m’ha canviat la vida— això em fa patir més.

T’és fàcil conciliar la vida familiar amb la feina?

És complicat… Això de no poder posar a dormir a la meva filla a les nits, ni ella ho viu bé, ni jo tampoc. De fet, quan em veu assajant per casa em diu: “Mama, no vagis a treballar avui”, perquè sap que a la nit no hi seré.

Sempre intento, quan és possible, anar a assajar als matins perquè si no, quan arribo a les deu de la nit, ella ja dorm. Per mi, l’ideal seria anar a treballar quan ella està al cole, així podria anar-la a buscar i conciliar-ho millor tot plegat.

Quin és el personatge que més t’ha marcat?

Una vella, coneguda olor per mi va ser una experiència molt bonica, perquè era el primer gros que feia i estava rodejada de gent que admirava, com Mercè Arànega, Imma Colomer, Jordi Banacolocha… i de gent jove, que eren col·legues meus, com Pau Roca, Pep Ambròs i Gemma Martínez. Treballar amb tots ells em feia sentir molt ben acotxada i tot i la pressió de fer el paper protagonista, sentia un plaer immens de poder-ho fer entre aquella gent tan maca. Ho recordo com una de les millors experiències. Estava amb un subidón com si anés drogada. (Riu)

Alguna vegada t’has quedat en blanc?

Sí, amb un monòleg, quan feia Litus de Marta Buchaca. Va ser etern! Va durar només uns segons però a mi em van semblar minuts. Crec que em vaig saltar com tot un paràgraf sencer, però per sort vaig poder-ho enllaçar amb el següent i ho vaig salvar.

El pitjor és quan el cap et juga males passades i et va dient: “Ara et quedaràs en blanc, ara et quedaràs en blanc…”. I penses: “Merda!”, perquè és tot una cosa mental, eh? Però no, al final veus que el cap va sol i que surt tot bé.

Per mi, una de les sensacions més fortes que tinc és quan es crea aquell silenci amb el públic i saps que l’obra ha començat i que ja no pots parar fins que s’acabi. M’agafa com una angoixa, a vegades…! (Riu) Noto uns nervis molt estranys, sento com que m’agradaria parar i dir: “Un moment! Perdoneu, però no estic preparada!”. I és tot el cap, eh? Tot és mental.

Què et ve de gust fer ara?

Ara mateix m’agradaria fer algun audiovisual, perquè és un tema que no toco gaire i quan n’he fet m’ha semblat un mitjà molt interessant. M’agradaria descobrir i experimentar una mica més aquesta vessant.

I per últim, projectes de futur?

Doncs ara estem fent la gira d’Ovelles per tot Catalunya, tenim bolos ara i després a la tardor. I al mateix temps, estem començant a idear amb la Marta Buchaca i el David Bagés una obra que segurament es farà a la Sala Beckett.

Nao Albet: “Tinc una relació estranya amb el postureo”

By | General | No Comments


Nao Albet és actor i director de teatre, músic, compositor i dramaturg. Popularment conegut pel seu paper de Martí Estelrich a Ventdelplà o pel Marcelo a Cuentáme cómo paso, l’actor ha participat en nombroses obres de teatre com ara Full Monty, Tirant lo blanc, Romeu i Julieta, Ivànov, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Vaig començar de molt petit, amb deu anys. La cosa és que de jovenet era molt extravertit i m’encantava ser el centre d’atenció. A la festa major del meu poble, Queralbs, sempre pujava a fer el burro a l’escenari perquè la gent em mirés. Amb tanta sort que el fill de Mario Gas estiuejava al mateix poble que jo i sabia que el seu pare estava buscant nois “númereros” per fer Full Monty. Vaig fer el càsting, em van agafar, i des d’aleshores sempre he anat fent coses.

Esperaves dedicar-t’hi professionalment?

Fins als divuit anys no m’ho havia plantejat, era més aviat un hobby. I m’agradava també perquè al començar a treballar de manera professional, m’ho compaginaven amb l’escola i em permetia saltar-me classes, cosa que m’encantava perquè estudiar m’avorria una mica.

Vas començar a ser popularment conegut amb Ventdelplà. Com ho vas viure?

Genial! M’ho vaig passar molt bé rodant Ventdelplà, la gent era molt simpàtica. Pensa que només tenia tretze o catorze anys, tot era nou per mi i fer tele molava. (Riu) Potser, el que més em va costar va ser la part mediàtica.

Com és ser adolescent i famós?

Això va ser més putada… A veure, putada tampoc, però tota aquesta part extravertida que jo tenia, va començar a desaparèixer. Vaig deixar de buscar ser el centre d’atenció, perquè ja ho era, i vaig començar a voler passar desapercebut.

D’aquí la gorra?

Sí. (Riu) Jo crec que d’alguna manera vaig configurar-me diferent. El fet de sortir per la tele va fer que em sentís d’alguna manera com observat i atacat, i quasi no sortia de festa. Si muntava alguna cosa, ho feia a casa meva, però no anava a l’Apolo o a Razz.

Com portes el postureo?

Tinc una relació estranya amb el postureo. (Riu) No m’agrada que la nostra professió vagi lligada amb tot aquest rotllo de la premsa rosa i les catifes vermelles, però a vegades m’hi trobo perquè també he de reconèixer que sóc una mica presumit.

Tot i així, no m’agrada massa que em mirin, excepte quan treballo. No tinc ni Facebook, perquè et facis una idea. Però sí que tinc sentiments trobats amb Instagram; va arribar un dia que sí que volia que “em miressin” una mica i me’l vaig acabar obrint. Sí, digne d’anàlisi, com a mínim. (Riu)

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

N’hi ha pocs, per sort. Potser que fas vincles molt forts amb els companys i després, quan s’acaba, pot ser que no et tornis a creuar amb aquella persona en molt temps. És una sensació estranya…

De tot el que has fet, quin ha estat el teu major repte professional?

Jo crec que les obres que he escrit i dirigit amb Marcel Borràs. També perquè no tinc clar que em vulgui acabar dedicant a ser actor, saps? És a dir, quan projecto el que m’agradaria fer de gran, m’imagino més dirigint que no pas actuant, i per això, suposo que em suposa més un repte personal el fet de dirigir “de puta mare” que no pas actuar “de puta mare”. El top de la qüestió, penso, és prendre-m’ho així “de tranquis”. Si m’ho prenc massa en serio, m’ofusco i aleshores ho faig des d’un lloc que, des del meu punt de vista, no és tan veritat.

En deu anys, com et voldries veure?

M’agradaria veure’m dirigint teatre. Ja posats, pel món. (Riu) M’encantaria poder estar dirigint òperes a Berlín. Per què no? Somiar és gratis! Més que veient-me com a actor de Hollywood, saps? Posats a projectar com el màxim…

Quin és el paper que més t’ha marcat?

No ho sé, suposo que el Martí de Ventdelplà perquè és el que vaig fer més temps. Després he fet papers que també m’han marcat, d’alguna manera, com a actor. Recordo el Mercutio de Romeu i Julieta, que vaig fer amb el Marc Martínez, i em va marcar molt. Quan estàs treballant molt una idea, hi ha alguna cosa que se t’enganxa i que sovint t’endús a casa. Durant el rodatge sobretot. De l’últim, el Fran de Benvinguts a la família, me n’enduia els tics. (Riu)

Quin record guardes de Cites?

Molt bo. Hi havia molt bon rotllo entre tot l’equip i amb la Marina Salas ens ho vam passar molt bé. A més, el Paco Caballero, que també és el director de Benvinguts a la família, té una honda molt guai per treballar. És molt exigent, però té una manera de fer que m’agrada molt… T’exigeix de manera inconscient; et deixa fluir i pensar que ets lliure per provar, i això mola.

Quina diries que és la joia de TV3?

Jo crec que Plats Bruts. Sí, perquè quan ens ho prenem massa en serio, encara cutregem una mica. Cada vegada menys, però encara es nota que no disposem dels mitjans. A més, sóc molt fan del Lluís Villanueva (Ramón a Plats Bruts). Ja havia currat amb ell fent teatre i ara també a Benvinguts a la família.

A què dedicaries un any sabàtic?

No seria capaç d’agafar-me tot un any sabàtic, sempre estic fent coses. M’agrada molt la música i escriure, i no podria estar-me’n. No crec que parés per fer un viatge. I si no, què fas? Rascar-te els collons durant tot un any? A mi m’encanta estar de vacances, un mes o dos, però més temps m’agoviaria.

Ara estic una mica de vacances també, que és un eufemisme per no dir que estic a l’atur.  Però un atur molt ben portat perquè sóc feliç, portava molt temps treballant a tope i ara estic molt relaxat.

I projectes de futur?

L’any que ve tinc molts projectes que em vénen molt de gust. L’Àlex Rigola dirigeix La Gavina, de Chéjov, i tinc moltes ganes de fer el personatge que m’ofereix. I després també farem Tot esperant de Beckett, amb Pau López a la Sala Beckett. I algunes cosetes d’audiovisuals que de moment no m’atreveixo a dir, perquè encara no és res segur.