Sara Espígul: “Una de les sensacions més fortes és quan comença l’obra i saps que ja no pots parar fins que s’acabi”

By 15 de maig de 2019 desembre 18th, 2019 cultura, General

Sara Espígul és una actriu catalana coneguda popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions a TV3 en sèries com ara El cor de la ciutat, Gran Nord, Nit i dia o darrerament El Crac. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innombrables ocasions en obres com La filla del Mar, Una vella coneguda olor, Ivànov, Temps salvatge o Ovelles, entre moltes d’altres.

Des de molt petita vas saber que volies ser actriu.

Sí, de tant en tant els meus pares em portaven al teatre, però molt poquet, i quan deuria tenir set anys vam anar a veure Germans de sang i vaig flipar! Recordo que al sortir li vaig dir a la meva mare: “Mama, jo vull fer això!”. Tant és així que vam anar a demanar informació a la Sala Cabanyes, perquè jo sóc de Mataró, i em van apuntar a Els pastorets i altres cursos per a nens petits. Allà vaig començar. Després ja vaig saltar al Memory, Eòlia, El Timbal…

T’ho plantejaves com a professió?

No ho sé… Recordo que un dia va venir TV3 a fer una entrevista al meu cole i tots els nens deien: “Jo vull ser astronauta”, “Jo metge”, i ja aleshores jo vaig dir que volia ser actriu, però no sé si amb la consciència plena, saps?

També vas fer la carrera de Magisteri. Mai va ser una primera opció?

No. Vaig estudiar Magisteri per tenir una formació complementària a la meva vida, per saber d’altres coses i no quedar-me únicament amb el món teatral, saps? Crec que és important. A més, m’agraden molt els nens, la Pedagogia… i vaig pensar: “Si mai ho necessito, tindré una altra sortida”.

Com recordes els teus inicis?

Molt bé! A la Sala Cabanyes vaig fer moltes obres amateurs, com Nit de Sant Joan, i després vaig començar fent infantils com El follet valent, al Teatre Poliorama, amb Actes Únics —que ara es diu Únic Produccions—. I de manera professional, la primera obra de teatre que vaig fer va ser Les nenes no haurien de jugar a futbol, amb la Marta Buchaca.

Com recordes aquesta primera experiència?

Molt guai! La Marta era molt canyera i va ser aleshores quan ens vam fer amics amb el Borja Espinosa, amb qui després he treballat sis vegades i ha sigut com un germà de professió per mi. Amb la Sussana Garatxana també… Vam crear com una petita família i per mi va ser molt important poder experimentar, ja a nivell professional, el que era tot això. A més, vam tenir molts bolos i això em va permetre practicar molt durant aquella etapa. Després ja vaig saltar directament amb Sergi Belbel, amb Una vella, coneguda olor, que va ser com una mica el meu bateig, ja en un teatre públic, gran, i amb un prota-prota, saps?

Quin ha estat el teu major repte professional?

Si et sóc sincera vaig tenir una mica d’ensurt quan em va trucar el Joel Joan per fer El crac, perquè l’admiro molt i em va sobtar que em triés a mi per fer de la seva dona a la sèrie. La meva primera impressió va ser: “Com?, s’ha equivocat de persona!”. (Riu) Com que sóc molt insegura, pensava: “No pot ser, no m’ha vist bé!”. Però no, vaig fer dues proves i va anar tot genial. Sobretot recordo els nervis d’anar a rodar amb ell…

Després ens vam fer súper amics i ja per la segona temporada em va escriure molt més paper. De fet, el meu personatge va créixer molt de la primera a la segona temporada. A més, en la segona jo estava entre dues bèsties, que admiro profundament, que són el Joel Joan i el Julio Manrique, i és clar, per mi era com un somni, saps? Recordo estar rodant i pensar: “Tant de bo pogués dedicar-m’hi sempre així”. Allò era molt potent i malauradament, sovint és molt més precari.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

La irregularitat quant a feines. És una bogeria no saber quina feina tindràs el mes que ve, quan cobraràs, si cobraràs… Tot això genera una inestabilitat molt forta i no tens mai estalvis, a no ser que enganxis una sèrie gorda, com un culebrot, però això passa poques vegades.

Fins que no tens fills, vas lidiant amb tot això i si convé agafes tres feines alhora, però ara que tinc una filla de quatre anys —que m’ha canviat la vida— això em fa patir més.

T’és fàcil conciliar la vida familiar amb la feina?

És complicat… Això de no poder posar a dormir a la meva filla a les nits, ni ella ho viu bé, ni jo tampoc. De fet, quan em veu assajant per casa em diu: “Mama, no vagis a treballar avui”, perquè sap que a la nit no hi seré.

Sempre intento, quan és possible, anar a assajar als matins perquè si no, quan arribo a les deu de la nit, ella ja dorm. Per mi, l’ideal seria anar a treballar quan ella està al cole, així podria anar-la a buscar i conciliar-ho millor tot plegat.

Quin és el personatge que més t’ha marcat?

Una vella, coneguda olor per mi va ser una experiència molt bonica, perquè era el primer gros que feia i estava rodejada de gent que admirava, com Mercè Arànega, Imma Colomer, Jordi Banacolocha… i de gent jove, que eren col·legues meus, com Pau Roca, Pep Ambròs i Gemma Martínez. Treballar amb tots ells em feia sentir molt ben acotxada i tot i la pressió de fer el paper protagonista, sentia un plaer immens de poder-ho fer entre aquella gent tan maca. Ho recordo com una de les millors experiències. Estava amb un subidón com si anés drogada. (Riu)

Alguna vegada t’has quedat en blanc?

Sí, amb un monòleg, quan feia Litus de Marta Buchaca. Va ser etern! Va durar només uns segons però a mi em van semblar minuts. Crec que em vaig saltar com tot un paràgraf sencer, però per sort vaig poder-ho enllaçar amb el següent i ho vaig salvar.

El pitjor és quan el cap et juga males passades i et va dient: “Ara et quedaràs en blanc, ara et quedaràs en blanc…”. I penses: “Merda!”, perquè és tot una cosa mental, eh? Però no, al final veus que el cap va sol i que surt tot bé.

Per mi, una de les sensacions més fortes que tinc és quan es crea aquell silenci amb el públic i saps que l’obra ha començat i que ja no pots parar fins que s’acabi. M’agafa com una angoixa, a vegades…! (Riu) Noto uns nervis molt estranys, sento com que m’agradaria parar i dir: “Un moment! Perdoneu, però no estic preparada!”. I és tot el cap, eh? Tot és mental.

Què et ve de gust fer ara?

Ara mateix m’agradaria fer algun audiovisual, perquè és un tema que no toco gaire i quan n’he fet m’ha semblat un mitjà molt interessant. M’agradaria descobrir i experimentar una mica més aquesta vessant.

I per últim, projectes de futur?

Doncs ara estem fent la gira d’Ovelles per tot Catalunya, tenim bolos ara i després a la tardor. I al mateix temps, estem començant a idear amb la Marta Buchaca i el David Bagés una obra que segurament es farà a la Sala Beckett.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.