Nao Albet: “Tinc una relació estranya amb el postureo”

By 1 de Maig de 2019General


Nao Albet és actor i director de teatre, músic, compositor i dramaturg. Popularment conegut pel seu paper de Martí Estelrich a Ventdelplà o pel Marcelo a Cuentáme cómo paso, l’actor ha participat en nombroses obres de teatre com ara Full Monty, Tirant lo blanc, Romeu i Julieta, Ivànov, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Vaig començar de molt petit, amb deu anys. La cosa és que de jovenet era molt extravertit i m’encantava ser el centre d’atenció. A la festa major del meu poble, Queralbs, sempre pujava a fer el burro a l’escenari perquè la gent em mirés. Amb tanta sort que el fill de Mario Gas estiuejava al mateix poble que jo i sabia que el seu pare estava buscant nois “númereros” per fer Full Monty. Vaig fer el càsting, em van agafar, i des d’aleshores sempre he anat fent coses.

Esperaves dedicar-t’hi professionalment?

Fins als divuit anys no m’ho havia plantejat, era més aviat un hobby. I m’agradava també perquè al començar a treballar de manera professional, m’ho compaginaven amb l’escola i em permetia saltar-me classes, cosa que m’encantava perquè estudiar m’avorria una mica.

Vas començar a ser popularment conegut amb Ventdelplà. Com ho vas viure?

Genial! M’ho vaig passar molt bé rodant Ventdelplà, la gent era molt simpàtica. Pensa que només tenia tretze o catorze anys, tot era nou per mi i fer tele molava. (Riu) Potser, el que més em va costar va ser la part mediàtica.

Com és ser adolescent i famós?

Això va ser més putada… A veure, putada tampoc, però tota aquesta part extravertida que jo tenia, va començar a desaparèixer. Vaig deixar de buscar ser el centre d’atenció, perquè ja ho era, i vaig començar a voler passar desapercebut.

D’aquí la gorra?

Sí. (Riu) Jo crec que d’alguna manera vaig configurar-me diferent. El fet de sortir per la tele va fer que em sentís d’alguna manera com observat i atacat, i quasi no sortia de festa. Si muntava alguna cosa, ho feia a casa meva, però no anava a l’Apolo o a Razz.

Com portes el postureo?

Tinc una relació estranya amb el postureo. (Riu) No m’agrada que la nostra professió vagi lligada amb tot aquest rotllo de la premsa rosa i les catifes vermelles, però a vegades m’hi trobo perquè també he de reconèixer que sóc una mica presumit.

Tot i així, no m’agrada massa que em mirin, excepte quan treballo. No tinc ni Facebook, perquè et facis una idea. Però sí que tinc sentiments trobats amb Instagram; va arribar un dia que sí que volia que “em miressin” una mica i me’l vaig acabar obrint. Sí, digne d’anàlisi, com a mínim. (Riu)

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

N’hi ha pocs, per sort. Potser que fas vincles molt forts amb els companys i després, quan s’acaba, pot ser que no et tornis a creuar amb aquella persona en molt temps. És una sensació estranya…

De tot el que has fet, quin ha estat el teu major repte professional?

Jo crec que les obres que he escrit i dirigit amb Marcel Borràs. També perquè no tinc clar que em vulgui acabar dedicant a ser actor, saps? És a dir, quan projecto el que m’agradaria fer de gran, m’imagino més dirigint que no pas actuant, i per això, suposo que em suposa més un repte personal el fet de dirigir “de puta mare” que no pas actuar “de puta mare”. El top de la qüestió, penso, és prendre-m’ho així “de tranquis”. Si m’ho prenc massa en serio, m’ofusco i aleshores ho faig des d’un lloc que, des del meu punt de vista, no és tan veritat.

En deu anys, com et voldries veure?

M’agradaria veure’m dirigint teatre. Ja posats, pel món. (Riu) M’encantaria poder estar dirigint òperes a Berlín. Per què no? Somiar és gratis! Més que veient-me com a actor de Hollywood, saps? Posats a projectar com el màxim…

Quin és el paper que més t’ha marcat?

No ho sé, suposo que el Martí de Ventdelplà perquè és el que vaig fer més temps. Després he fet papers que també m’han marcat, d’alguna manera, com a actor. Recordo el Mercutio de Romeu i Julieta, que vaig fer amb el Marc Martínez, i em va marcar molt. Quan estàs treballant molt una idea, hi ha alguna cosa que se t’enganxa i que sovint t’endús a casa. Durant el rodatge sobretot. De l’últim, el Fran de Benvinguts a la família, me n’enduia els tics. (Riu)

Quin record guardes de Cites?

Molt bo. Hi havia molt bon rotllo entre tot l’equip i amb la Marina Salas ens ho vam passar molt bé. A més, el Paco Caballero, que també és el director de Benvinguts a la família, té una honda molt guai per treballar. És molt exigent, però té una manera de fer que m’agrada molt… T’exigeix de manera inconscient; et deixa fluir i pensar que ets lliure per provar, i això mola.

Quina diries que és la joia de TV3?

Jo crec que Plats Bruts. Sí, perquè quan ens ho prenem massa en serio, encara cutregem una mica. Cada vegada menys, però encara es nota que no disposem dels mitjans. A més, sóc molt fan del Lluís Villanueva (Ramón a Plats Bruts). Ja havia currat amb ell fent teatre i ara també a Benvinguts a la família.

A què dedicaries un any sabàtic?

No seria capaç d’agafar-me tot un any sabàtic, sempre estic fent coses. M’agrada molt la música i escriure, i no podria estar-me’n. No crec que parés per fer un viatge. I si no, què fas? Rascar-te els collons durant tot un any? A mi m’encanta estar de vacances, un mes o dos, però més temps m’agoviaria.

Ara estic una mica de vacances també, que és un eufemisme per no dir que estic a l’atur.  Però un atur molt ben portat perquè sóc feliç, portava molt temps treballant a tope i ara estic molt relaxat.

I projectes de futur?

L’any que ve tinc molts projectes que em vénen molt de gust. L’Àlex Rigola dirigeix La Gavina, de Chéjov, i tinc moltes ganes de fer el personatge que m’ofereix. I després també farem Tot esperant de Beckett, amb Pau López a la Sala Beckett. I algunes cosetes d’audiovisuals que de moment no m’atreveixo a dir, perquè encara no és res segur.

Leave a Reply