Jordi Bosch: “El bon intèrpret és un atleta dels sentiments”

By 18 de Desembre de 2019 cultura

Jordi Bosch és un actor català de teatre, cinema i televisió, nascut a Mataró. Conegut popularment a Catalunya per les seves incomptables aparicions en sèries de TV3 com ara Nissaga de poder, Jet Lag, Majoria Absoluta o La sagrada família entre d’altres.

Remuntem-nos als teus inicis.

Vaig començar als catorze anys a la sala Cabanyes de Mataró fent Els Pastorets, que és un muntatge emblemàtic de la meva ciutat. Als divuit vaig saltar a la sala del Casal, dirigit per Carles Maiques, i ja als vint-i-dos vaig fer el pas cap al teatre professional. El primer que vaig fer va ser el Travessa-deserts, l’any 1979. 

Era una altra època. Als teus pares els va semblar bé que volguessis ser actor?

Sí, la veritat és que amb això vaig tenir molta sort. Quan els hi vaig comentar, recordo que em van dir: “Fill, si això és el que vols fer, endavant”. I era difícil, eh?, perquè fa quaranta anys la situació del teatre estava molt malament, tot era molt precari. Un gran mèrit per ells! 

Sempre ho havies tingut clar?

Sí, però la Medicina també m’agradava molt. De fet, vaig començar el primer curs, però no el vaig ni acabar. Tot s’ha de dir, eh? No em vull penjar cap medalla. (Riu) La cosa és que duia el cuc de la interpretació molt a dins i va arribar un moment en què em va guanyar més el món del teatre que la Medicina. Tot i que m’ha quedat com aquella espineta, eh? M’hauria agradat posar-me la bata blanca. (Riu)

Et paren molt pel carrer?

No, la gent aquí és molt discreta i agradable. Mai he sentit que m’atabalessin o envaïssin el meu espai més personal. Al contrari, sempre m’he trobat amb molt bona gent, que t’aturen i molt amablement et reconeixen la feina que fas. Molt bé, molt bé!

Creus que has fet sobretot comèdia degut al teu tarannà? 

Jo suposo que sí. Per la meva manera de mirar-me la vida, amb ironia, m’és molt més fàcil fer comèdia que no pas drama, per exemple. Per mi està a tot arreu i a tota hora, i crec que es poden dir coses molt interessants amb la comèdia, però això ja va a gustos de cadascú.

Hi ha algun personatge que se t’hagi resistit més?

Sí, sempre n’hi ha. Malament aniríem si en quaranta anys tot hagués anat com una seda, no? Però en el fons, els que et donen més resistència i problemes, són els que més t’ajuden a créixer perquè gràcies a l’esforç d’intentar acostar-t’hi, n’aprens. 

Creus que és més fàcil confondre els sentiments en la vostra professió?

Déu nos en guard, no… Seríem carn de Psiquiatre! (Riu) I no et diré que no hi hagi algú que potser utilitza aquesta feina per cremar dimonis, que diuen, però jo això ja no ho sé. (Riu) A veure, en aquest sentit la nostra professió consisteix en un training. De fet, sempre es diu que el bon intèrpret és un atleta dels sentiments. 

Per què?

Perquè l’actor ha d’estar preparat per interpretar qualsevol sentiment, però després quan acaba, se’n va cap a casa i segueix amb la seva vida. Només faltaria que s’endugués els sentiments… Imagina’t els qui fan drama! No podria ser això, els haurien de tractar! (Riu)

Has tingut algun referent?

Home, sí! Els grans, grans mestres de sempre. Ja quan era molt jove i anava al cinema, m’entusiasmava veure aquells grans actors de pantalla. I de teatre també, però com que a Mataró no teníem tirada d’anar-hi, no vaig començar-ne a veure fins als divuit. 

Un referent de sempre, per exemple, és Núria Espert. He tingut la gran sort de treballar amb ella en quatre muntatges i això és una d’aquelles experiències i records que m’acompanyaran tota la vida. Però per sempre, eh?

Diries que tens algun paper pendent?

Mare de Déu, i tant! Només que ens quedem amb els personatges que encara queden per fer de Shakespeare, imagina’t si n’hi ha! 

Shakespeare és com Déu per vosaltres, no?

Home, clar! Shakespeare és el teatre en majúscules. (Riu) És Déu, sí, sí.

De tot el que has fet, que és el primer que li explicaries als teus néts?

Els hi explicaria el sentiment d’haver format part del Teatre Lliure de Barcelona. Per mi ha estat la meva escola de teatre; on he fet uns muntatges magnífics i he conegut uns actors i creadors amb un talent espectacular. Allà dins es va fer com una bombolla, en un moment determinat, molt important. Van ser quinze anys de la meva vida molt significatius. 

Tens intenció de jubilar-te?

(Riu). Home, doncs quan arribi el moment en parlarem. Per què no? Encara em queden moltes coses interessants per fer a la vida.

I projectes de futur?


De moment seguir dirigint La partida d’escacs, que acabarem la gira al febrer. I després, a meitats del 2020, sortirà la pel·lícula d’El crèdit a TV3. I això és tot, de moment estic bastant tranquil·let. Hi ha alguns projectes però ja per molt més endavant i ja saps allò que diuen, que sempre és millor no parlar-ne abans d’hora. (Riu)

I aprofito, avui que és el seu aniversari, per desitjar-li molta merda per molts més anys! <3

Leave a Reply