Eduard Biosca: “Això no és línia editorial, això és censura. No fotem, home!”

By 5 de Febrer de 2020 cultura

Eduard Biosca és un actor i guionista català, que va iniciar-se en el món de l’espectacle amb el trio humorístic Pocaconya. Popularment conegut pel seu alter ego, el Sr. Bohigues, ha participat en nombrosos projectes com ara al programa de ràdio Versió Rac1, El predicador de l’optimisme a Catalunya Ràdio, Còmics i Còmics show a TV3 o Gran Guru Bohigues als Cinemes Girona de Barcelona,entre d’altres. Biosca també ha publicat dos llibres: Optimisme global i Barra lliure.

Quan comença la teva passió pel món de l’espectacle?

Pràcticament des que tinc consciència. Ja a l’escola, quan deien que marxàvem uns dies d’excursió, esperava que els meus amics em preguntessin si prepararia algun show pel vespre. I això que jo era el tímid i serio de la classe, eh?, però sempre esperava que m’ho demanessin. (Riu) Des d’aleshores fins ara no he parat de crear gags. 

No et frenava la timidesa?

No, precisament em servia com a teràpia. Amb els anys ho he anat superant bastant, eh?, però jo recordo la joventut com una lluita constant contra la timidesa. Una putada.

De fet, ara amb el Sr. Bohigues encara ho veig més clar… Recordo una vegada que vam anar a fer l’espectacle a una convenció i que quan vam arribar, no m’atrevia quasi ni a parlar. Però en canvi va ser disfressar-me de Sr. Bohigues i deixar-me anar, posar-me per sobre les taules… El personatge fa el que jo no puc fer.

D’on surt el nom de Sr. Bohigues?

El personatge va néixer abans que el nom. En aquell moment ens dèiem Els bocasses, perquè era un bocamoll, i quan el Clapés ho va veure, li va agradar i em va agafar per fer-lo a la ràdio. Com que era estiu, en lloc del Clapés hi havia el Marc Serra i va ser ell qui em va proposar de posar-li, en un primer moment, Biosca. A mi se m’enfotia tot i vaig dir que sí. El que passa és que hi va haver una inundació a la població de Biescas —que recordava bastant al nom “Biosca”— i vam pensar: “Ostres, que no es pensin que ens en enfotem”. I vam canviar-ho per Bohigues. Va ser així de tonta la cosa. (Riu)

Diries que es pot dir tot amb humor?

Mmm… Crec que el dia que hàgim evolucionat del tot, sí. (Riu) Hem d’aconseguir-ho. 

No estem en aquest punt, no?

No, no. Com diu l’Eudald Carbonell, estem en camí de ser humans. I sóc optimista, eh? Crec que hi arribarem, no ho veurem, però hi arribarem. 

De què no faries mai broma?

Jo el que intento és enriure’m més dels poderosos que no pas dels febles; del que pega amb la porra i no del que rep el cop… De fet, en aquest cas va ser amb el que vaig tenir problemes, quan vaig dir allò dels piolins i les rates. Crec que l’humorista ha d’intentar fer el menys mal possible, jo sempre em poso aquesta barrera. 

El moment és delicat. No tens por de dir segons què?

El que trobo és que quan et posen una línia injusta, com està passant ara, el que no podem fer és autocensurar-nos encara més. És que no arribem ni a cent metres d’aquesta línia! Que dius: “Com a mínim, per posar-la en evidència, vés allà i intenta trepitjar-la, no?”. A mi m’han arribat a dir: “Bé, això ja és línia editorial, no?”. Doncs, no, mira, això no és línia editorial, això és censura. No fotem, home! Una cosa és la línia editorial i l’altra molt diferent és la censura. I aquí, encara, vivim en un país amb censura. 

Pel que fa a guió, què destacaries del que s’ha fet d’humor a TV3?

Trobo que tot el que ha fet el Joel Joan, tant Plats Bruts com Porca Misèria o El crac, és genial. És un crack! I també l’Andreu Buenafuente, quan va començar a TV3, per mi era el gran monstre de l’humor a nivell televisiu. 

Hi ha una recepta infal·lible per fer riure?

Recepta infal·lible, no. Mira, jo, com bastants humoristes, em considero molt limitat. Crec que hi ha dos tipus d’actors, el més il·limitat —que seria la Clara Segura, per exemple— que et pot fer des d’un drama fins a una comèdia, passant per tots els personatges de la història de la humanitat i després hi ha l’actor limitat —que seria l’Eugenio— que sabia explicar molt bé els acudits, però assegut, i només que el posessis dret ja el desmuntaves. Ara, allò ho feia genial. En aquest sentit, jo em considero més semblant a l’Eugenio que no pas a la Clara.

A dia d’avui, quina és la cirereta de la teva carrera professional?

Amb el que vaig estar més a gust va ser amb Còmics a TV3, que feia el monòleg allà a la barra i tota la història. Aquesta va ser la meva primera experiència important en televisió i m’hauria agradat allargar-la una mica, per agafar més confiança.

Què tens en contra dels pessimistes?

Tot. (Riu) A veure, em pots dir per a què serveix un pessimista? No t’ha passat mai d’anar al cinema amb algú, a qui no li agrada la pel·lícula, i que te l’acabi fent avorrir? Doncs el mateix passa amb la vida. Te l’amarga. Una cosa és ser precabut, crític… però pessimista? No serveix per a res!

Com sorgeix la idea de fer aquest show?

Perquè va arribar un moment que em vaig adonar que em discutia amb tothom. Venien quatre parelles d’amics a sopar a casa i acabava discutint-me amb tots. Sempre hi ha la típica frase de pessimista (FTP): “Oh, és que abans…”, “Abans això no passava”, “Abans érem més humans…”. I jo penso: “Abans, quan?”. I a vegades t’ho diu gent que penses: “Però si tu vas viure una guerra! Què m’estàs dient?” 

Tu ets optimista.

Sí. A veure, jo diferencio molt l’optimisme global del particular. M’agradaria ser més optimista particular, perquè tampoc sóc “todo sonrisas” i moltes vegades també ho veig tot negre, però el que veig és que a nivell global l’ésser humà evoluciona en tots els sentits i no entenc aquesta dèria de pensar i dir que abans anàvem millor. 

Per què diries que t’ha anat bé?

Perquè he sigut tossut, jo crec. (Riu) I perquè m’agradava molt… De fet, del trio que formàvem la companyia Pocaconya, el més dolent era jo. És a dir, jo era qui feia els gags i qui va parir la idea, però sovint estava més pendent del guió que no pas del show. Perquè ens entenguem, era qui tenia menys actitud, però més afició. I al final, sabent les meves limitacions, vaig saber portar-m’ho al meu terreny. 

Tens algun nou projecte en ment?

Sí, de fet quan m’has preguntat quina era la meva guinda, la pensava en futur. La idea que tinc en ment és ajuntar-ho tot. És a dir, agafar el millor personatge, que és el Sr. Bohigues, i  el millor tema, que és l’optimisme global, i fer el boig optimista. Vindria a ser el Sr. Bohigues, que ha vist la llum i ara és optimista.

I per últim, què destacaries de El senyor Marcel·lí fa de Capri i el Sr. Bohigues, no?

Doncs que hem intentat respectar al màxim els trossos que hem agafat del Capri, els hem agafat paraula per paraula —perquè el Jaume és molt meticulós amb això, fins i tot amb els tartamudeigs— i que està fet amb molt carinyo. I alhora, hem intentat que hi hagi una mica de tot, per arribar també al públic de vint-trenta anys, que no l’hauran conegut. Ho hem tallat molt al ritme del segle XXI, perquè no quedés carrincló i també hi hem afegit coses nostres.

Leave a Reply