Joel Joan: “L’èxit, en edats joves, pot encapullar”

By 2 de març de 2016 juliol 27th, 2021 cultura

FullSizeRender

Joel Joan, actor, guionista i director català, és —indubtablement— una de les cares més conegudes i estimades de TV3. Reconegut des dels seus inicis pel seu esperit innovador i el seu indiscutible talent, Joel Joan ha protagonitzat nombroses sèries de televisió com ara Poblenou, Plats Bruts, Porca Misèria o El Crac, així com incomptables obres de teatre des del seu debut el 1991.

Creus que el fet de ser guapo t’ha ajudat en la teva carrera professional?

(Riu) No en sóc de guapo… Gràcies, eh?, però no m’hi considero… En tot cas, actuar és seduir, enamorar a l’espectador, i en aquest sentit sí que és cert que sóc un “Don Juan de merda”. M’agrada seduir, enamorar… En la meva professió això de ser guapo o lleig és molt relatiu. Va a gustos, és clar… Personalment, les persones que m’enamoren damunt l’escenari o davant la càmera normalment no són guapos ni guapes, si més no, no responent als prototips o als cànons de bellesa que estem acostumats a les passarel·les. És més, en alguna ocasió m’ha passat de trobar a algú molt guapo a la foto i que després de veure l’entrevista —el que diu, com parla, com és—  m’hagi deixat d’agradar.

Plats Bruts ha estat, i és, la sèrie catalana amb més èxit de tots els temps. Alguna anècdota que vulguis explicar?

N’hi ha moltes. L’anècdota que m’agrada subratllar és la del capítol censurat perquè em sembla una xorrada de censura. Van censurar el capítol “Tinc Cristo”, en què el meu personatge tenia una mena de deliri absolut i creia ser una reencarnació de Jesucrist. Em sembla una anècdota lamentable del que és, certament, la nostra realitat. Sembla que segons quins poemes —com vam veure amb Dolors Miquel l’altre dia a l’Ajuntament de Barcelona— o quines paròdies de Jesús —com és en aquest cas— ofenen tant que s’han de retirar.

Què sents ara, després de 17 anys, quan tornes a veure Plats Bruts?

La veritat és que se’m barregen els records amb la realitat que veig a la pantalla. Tot i que, per ser-te sincer, veig molt poc Plats Bruts, Porca misèria… Gairebé mai veig el que he fet anys enrere. No sé per què, no m’agrada. Segurament és pel fet de veure’m jove i guapo, que aleshores sí que ho era. (Riu) El que sento és que teníem una gran llibertat creativa, estàvem molt pujats i molt segurs del que fèiem, podíem tocar tota classe de temes i tabús —com aquest que comentàvem ara— i la gent ho tolerava. Podíem fer conya de l’ecologisme, de la marihuana, de les feines porqueria, de la situació de la dona i la seva precarietat laboral… Podíem tocar temes molt sensibles i —amb la vaselina de l’humor— el públic els rebia molt bé.

Si poguessis guionitzar un últim capítol de Plats Bruts, sobre què tractaria?

Òstia, que difícil… No ho sé, perquè a més l’últim capítol va ser “Tinc Touchdown” —dels Barcelona-Dragons— i la veritat, no sé per què va acabar sent l’últim. Ara que ho dius, sí que estaria bé trobar-li un final a Plats Bruts. (Riu) Jo m’imagino a aquells dos, de vellets, seguint allà donant-se pel cul mútuament —metafòricament parlant—. És que era ben bé un matrimoni allò, funcionàvem talment com un matrimoni, però sense sexe. (Riu)

Com és treballar amb Jordi Sánchez? Quina relació manteniu?

Vam començar junts. Ens vam conèixer a l’Institut del Teatre fent classes d’interpretació i més endavant vam començar a fer gags i esquetxos. Vam fer un grupet que es deia Los tomates, en què el Jordi i jo fèiem ruqueries. Més endavant vam fer Mareig, Companyia l’idiota, Kràmpack… I a partir d’aquí va néixer Plats Bruts. És com un germà amb qui durant 10 anys vam ser carn i ungla i ara continuem estimant-nos i sent amics, però cadascú ha fet la seva vida. Com els germans quan et separes de la família, no? (Riu) Mantenim una relació molt cordial i simpàtica, però no ens veiem. Ell treballa molt a Madrid, viu a Horta… Té els seus projectes i jo els meus.

És fàcil confondre els sentiments darrere la càmera?

Ho dius perquè em vaig enrotllar amb la protagonista de Porca misèria i hem format una família, potser? (Riu) Aiii, quina bona pregunta. “El roce fa el carinyo”, que diuen, no? Però això mateix passa en moltes professions, no només en la nostra. Depèn molt de la persona, és a dir, si tu com a actor d’alguna manera estàs buscant —perquè no tens parella o perquè el que tens no acaba d’anar bé i inconscientment estàs obert a la possibilitat— és fàcil que jugant a enamorar-te, passi. Això d’interpretar és un joc. Saps com allò que fèiem de petits, de jugar a “papes i mames”? Doncs això mateix és el que fem nosaltres, el que passa és que ja no som tan petits i per tant, el joc es posa més interessant. (Riu)

Com és un dia a la vida de Joel Joan?

Em llevo i porto les meves filles al cole. Després em tanco a casa amb el meu company, Héctor Claramunt, i ens passem quatre o cinc hores diàries escrivint la segona temporada de El Crac. Dino, i abans de venir a fer la funció al teatre o bé vaig al gimnàs —com avui— o tinc alguna reunió amb la meva associació de productors, o assajos d’alguna obra de teatre… On se’m passen les hores volant és parint coses. I pensant. Pensar m’agrada molt. Dedico molta estona a buscar solucions, pensar trames… És una manera de conèixer-nos i omplir de sentit el temps que tenim.

Quan sortirà la segona temporada de El Crac?

Bona pregunta. Encara no ho sé… Jo espero que al gener de 2017. Ara l’estem escrivint i si tot va bé, la rodarem a la primavera-estiu i la muntarem a la tardor.

La sèrie no deixa de ser una paròdia de la teva vida. Fins a quin punt t’assembles al teu personatge?

L’essència, és a dir, aquell pobre capullo, sóc jo. Com també ho era el pobre idiota del David Güell, perquè en definitiva fer d’actor té molt a veure amb fer de clown. M’he basat en mi mateix perquè és un terreny que domino. Porto molts anys fent teràpia amb un psiquiatre i vaig pensar que era un bon moment per fer números i passar comptes amb mi mateix. En definitiva, l’essència del personatge és meva —un pobre desgraciat que vol que tothom l’estimi, però que té un ego tan gran que no se n’adona que trepitja i fa mal a tothom—. Tot el que li passa és una exageració absoluta de la meva vida.

Perquè El Crac?

És una ironia. Quan l’estàvem escrivint, em deien: “Aquest tio és un crac!”. Un crac en el sentit de que és una patata humana, vaja. (Riu) Podria dir-se La patata humana, però vam decidir posar-li El Crac.

Com va sorgir la idea de Fénix 11·23?

Doncs mira, curiosament, estava assajant en aquest Teatre (TNC), un Ibsen que es diu Peer Gynt pel Teatre Nacional de Noruega, a Bergen. Em va trucar Pere Planella, director de teatre, per proposar-me de fer una obra de teatre entorn de la història d’Eric Bertran. Era una història extraordinària, però no tenia massa clar que pogués funcionar damunt l’escenari. Vaig pensar que en podia sortir una bona pel·lícula, d’aquestes polítiques.

Això va passar el 2004 i la pel·lícula no es va estrenar fins al 2012. Va ser molt dur escriure el guió explicant tot el que s’havia d’explicar però manipulant, també, la realitat. Si explicàvem realment el que l’Eric havia escrit al seu llibre, era una història inversemblant… La guàrdia civil, més que un cos de seguretat de l’Estat, semblava una banda de mafiosos jugant amb la vida d’un nen de 14 anys pel simple fet d’haver enviat un mail… Era un tema delicat i no volia posar-me en problemes judicials, ni de cap tipus. Va ser dur perquè es tractava d’una historia real, i més en un país com és Espanya —on ningú accepta les culpes de res, ni tampoc demana perdó—.

Vas treballar amb Woody Allen a Vicky, Cristina, Barcelona. Com recordes l’experiència?

Espectacular. Vam rodar l’escena únicament dues vegades. A la primera ja va dir: “Bona!”, i jo pensant: “Però si ens hi acabem de posar, l’hem fet una sola vegada”. Va ser el gran Javier Aguirresarobe, director de fotografia, qui va suggerir de fer-ne una segona perquè a més rodàvem en analògic i hi podia haver algun pèl a la càmera o qualsevol cosa. Vam plegar tres hores abans del que estava previst. Una cosa inaudita perquè normalment en els rodatges sempre vas tard, punxes, has de fer una hora extra…

Com t’ho expliques?

Doncs que l’home roda una mica… Així, així. Són les seves vacances d’estiu. Ell cada estiu fa una pel·lículeta. Va viatjant, un any a Roma, l’altre a París, Barcelona… Va fent. De tant en tant li surt una obra mestra com Matchball o Midnight in Paris. Altres, en canvi, no ho són tant. Com Vicky, Cristina, Barcelona, que per desgràcia és a la que surto jo. (Riu) Des del meu humil punt de vista no és tan bona com algunes altres que ha fet. És un senyor molt gran, el que li agrada és parir històries i donar la responsabilitat als actors. Està en aquella edat avançada en què ja està molt relaxat i es pot permetre el luxe de no dirigir i en canvi fer obres mestres. És Woody Allen!

En alguna ocasió s’ha dit que tens un caràcter bastant difícil. Tenen raó?

Sí… Sóc una mica neuròtic. En El Crac es veu clar. Ja quan era petit m’ho deia molt la meva mare, i no ho sé, potser de tant insistir al final ha acabat sent… (Riu) Vaig acabar l’escola i ràpidament em vaig convertir amb “Joel Joan”, un tio que va tenir èxit molt d’hora, fent Plats Bruts. No ho sé… L’èxit, en edats joves, pot encapullar. Pots creure’t important, pensar-te que ets algú i acompanyar-te d’aquest to arrogant… Probablement sigui una barreja de tot això.

I per acabar, una mica d’actualitat. Ets promotor de la plataforma Sobirania i progrés. Com t’imagines la nova Ítaca?

(Riu) No sé com serà, el que espero és que sigui. Vull que puguem ser un país normal, com qualsevol altre. Vull que deixem d’estar subjugats a les decisions d’uns tios que viuen a Madrid i que manen per nosaltres. La nova Ítaca, per a mi, és simplement manar-nos. Ens hem fet grans com a col·lectiu, hem vist que ser espanyols és un mal negoci en tots els sentits, no només econòmicament o amb tema d’infraestructures.

I és que no respecten ni el més bàsic, que és la democràcia, i es passen —el que aquí votem— pel forro del Constitucional cada vegada que els hi plau. El que està clar és que així no podem continuar, ens fem mal, ens manen malament. Prenen decisions per nosaltres que no van a favor nostre —ni tampoc a favor seu perquè el corredor mediterrani, per exemple, és a favor de tothom— però sí que van en contra nostra perquè hi ha aquesta mania, aquesta cosa malgirbada…

Penso que ha arribat el moment de què ens manem a nosaltres mateixos i que si hem de cometre errors —que segur que els cometrem, com tots els països— que siguem nosaltres qui els cometem. I deixar ja de dir: “És que a Madrid…”. No, no i no. Vull poder anar pel món i dir: SOM CATALANS, de la mateixa manera que ells van pel món dient que són espanyols.

I per acabar…

Gràcies, gràcies i gràcies, Joel!!!

One Comment

Leave a Reply to kds2323 Cancel Reply