Santi Ricart: “Em serà impossible oblidar Les noces de Fígaro”

By 16 de març de 2016 juny 29th, 2021 cultura

IMG_8584

Santi Ricart és un actor català que va debutar al Teatre Lliure l’any 1989 amb Les noces de Fígaro. Des d’aleshores ha treballat en diverses sèries de televisió com Estació d’enllaç, Infidels o Jet Lag, així com també en nombroses obres de teatre, i en cinema amb El virus del miedo o Barcelona, nit d’estiu.

Com recordes la teva primera aparició al teatre?

Tenia 20 anys quan vaig començar. El primer que vaig fer van ser Les noces de Fígaro, dirigit per Fabià Puigserver, al Teatre Lliure. Interpretava un personatge important, de fet, ha estat un dels personatges de la meva vida, molta gent encara el recorda. Va ser un debut d’aquells fantàstics…

I en televisió?

A La Granja, era una espècie de culebró, un dels primers que es va fer aquí a Catalunya, el 1991. Es feia dins del programa La vida en un xip, presentat per Joaquim Maria Puyal. Enmig del programa —que era de debat— feien aquest mini culebró per il·lustrar el tema.

Que sents abans de sortir a l’escenari?

Estic content, nerviós… Sempre vols que tot surti bé. No és que cada dia facis un examen, però gairebé. La interpretació és un joc, surts a jugar coneixent totes les regles, ja preestablertes durant l’assaig. Si vas preparat i amb la feina feta, tot flueix i funciona bé.

Sempre has volgut ser actor?

No ben bé. Quan era petit deia que volia ser fuster, encara li dec una cuina a la perruquera de la meva mare. (Riu). M’agradaven molt les manualitats, però tampoc m’havia plantejat mai què volia ser de gran. També m’interessava molt la informàtica. De fet, vaig començar a estudiar Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes a la UOC, però per qüestions de feina i horaris ho vaig haver de deixar estar. Ja de petit feia Els pastorets i teatre amateur a Vic, i més endavant vam fundar una companyia amb els amics i va funcionar. Va ser aleshores quan vaig pensar: “Això m’agrada, per què no ho provo?”.

Què té el teatre que no trobis en la televisió?

La relació amb el públic. En televisió és diferent —no saps si ho veurà molta gent o ningú— perquè no tens el feedback del públic en aquell precís moment. El teatre té aquesta cosa canviant, cada dia surts a fer la mateixa funció, però sempre és diferent.

S’ha notat molt la crisi?

Sí… El fet que hagin disminuït els pressupostos ho ha accelerat tot. Tot s’ha de fer més de pressa, tot ha de sortir a la primera. No pots cagar-la. A escala de públic també ha afectat bastant, hi va haver una època en què la gent s’ho pensava molt abans d’anar al teatre. Per sort sembla que la cosa està canviant.

Teniu molt poc marge per a posar-vos malalts, veig. Què es fa en aquests casos?

Fas la funció malalt. Tret, és clar, que tinguis alguna cosa que ho impossibiliti. A Anglaterra és diferent, hi ha covers —gent preparada per fer la funció en aquestes situacions—. Aquí això no existeix. En televisió encara hi ha cert marge, es canvia el rodatge d’aquella seqüència per un altre dia i llestos. En teatre, en canvi, se suspèn tota la funció.

Quina obra, de totes les que has interpretat, t’ha marcat més?

Totes tenen lo seu… Em serà impossible, per exemple, oblidar Les noces de Fígaro, perquè va ser la primera. Va ser una entrada bestial, tant pel director que la dirigia com pel seu repartiment de luxe: Lluís Homar, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Alfred Lucchetti… També em va marcar molt la segona obra que vaig fer, que va ser la primera dirigida per Rosa Maria Sardà. La veritat és que totes tenen alguna cosa especial.

A què atribueixes l’èxit de Barcelona, nit d’estiu?

A l’empenta d’un grup de joves que vol fer una pel·lícula i fa tot el possible per a aconseguir-ho. També gràcies als bons padrins que van trobar, El Terrat. Van inventar unes gires d’estiu, en què presentaven la pel·lícula en una platja i després hi tocava Joan Dausà —l’autor de la banda sonora de la pel·lícula i qui, en aquell moment, estava tenint molt èxit amb el seu primer disc—. Tot això va fer que funcionés tan bé. A més la pel·lícula està molt ben feta, és una comèdia romàntica amb moltes històries, la qual cosa té una virtut i és que sempre n’hi ha alguna que t’agrada.

Vas fer una petita aparició a Jet Lag. Alguna anècdota que vulguis explicar?

Jet Lag té una anècdota molt curiosa i és que es feia amb públic. Em va fer molta il·lusió treballar amb les de ‘T de Teatre’, ja les coneixia a totes de l’Institut del Teatre, anaven a un curs menys que jo. Es feia pràcticament a temps real, només paraven entre escena i escena per moure les càmeres d’un cantó a l’altre. Tot era real, el que passava allà és el que quedava gravat i que després s’emetia a TV3. Es gravava un capítol per tarda.

Déu n’hi do per transformar un escenari i que sembli un pis, amb la seva cuina, menjador, lavabo… Sembla impossible de fer-ho cabre tot.

A la televisió es veuen les coses molt més grans del que ho són en realitat. “M’ho imaginava més gran” és una de les frases que més vaig sentir mentre fèiem Estació d’enllaç. Tot aquell vestíbul de l’estació —que semblava immens— no era petit però tampoc no era tant com semblava. La càmera fa que tot sembli més gran del que és. Recordo que hi havia un espai, no recordo si era el del quiosc, que cada vegada que els càmeres s’hi havien de ficar, s’esgarrifaven! No sabien com ficar-s’hi.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.