Foto: Ester Roig
Lluís Homar parla sobre l’obra El professor Bernhardi, la vigència de l’argument i sobre per què quan morim hem de rendir comptes a una figura que es diu Déu. En aquesta obra, escrita pel neuròleg austríac Arthur Schnitzler, l’autor no sols va anticipar alguns dels fantasmes als quals s’enfrontaria la cultura europea, com el nazisme, sinó que va buscar els valors de l’ètica humana a través de la restauració dels elements biològics.
El professor Bernhardi és una obra eminentment moral. Arthur Schnitzler parteix del concepte de la mort de Déu de Nietzsche per apropar el públic a la convicció de la responsabilitat individual sobre la pròpia existència. L’obra està sent un èxit de públic. Per què creu que ha enganxat tant?
L’obra està escrita el 1912 i el que s’hi diu ressona absolutament als nostres dies, estem allà mateix. Des del meu punt de vista, El professor Bernhardi és un clar exemple d’algú —un metge, un home de ciència, un home de la veritat— que de cop i volta es troba en un món en què la veritat és una cosa susceptible de ser negociada, ja sigui a través de la política, de la moral, dels mitjans de comunicació… L’obra serveix per veure la capacitat que té l’ànima humana d’entrebancar-se, en un moment en què estem molt avançats tecnològicament però en què, en canvi, l’ànima humana segueix avançant molt lentament.
A l’obra hi destaquen les escenes en què el professor Bernhardi manté un tête à tête amb els altres protagonistes. Això, en certa manera, fa que l’obra resulti bastant dialèctica però també estàtica. Com heu treballat aquest tempo perquè l’obra no decaigués?
Penso que Xavier Albertí sempre treballa, i amb això m’hi sento absolutament identificat, buscant la manera d’estar, sempre, al servei de l’obra, al servei del text. L’important és que el text arribi de la millor manera a l’espectador. La millor prova que en tenim, i de la qual estem tots plegats ben sorpresos, és de notar que la gent ve i escolta, durant dues hores i mitja que dura la representació, un text d’una certa complexitat i riquesa a la qual, certament, no estem habituats.
El director, Xavier Albertí, ha optat per un tempo més aviat tranquil, lent i planer.
Jo no m’atreviria a dir que és un tempo lent. No és una qüestió d’anar més de pressa o més a poc a poc, sinó d’anar al ritme que li toca per la complexitat del text. Crec que el ritme és l’adequat, sentim com el públic escolta, i no era fàcil, pel que dèiem, no? L’espectador aquí a Catalunya —a diferència d’Europa que sí que hi ha més tradició d’anar al teatre i escoltar textos que combinen literatura i teatre— no està acostumat a aquest tipus de teatre, i és fantàstic veure que, tot i així, tenim la sala plena.
En aquesta mateixa línia, l’escena està constantment en tensió. A cada escena hi ha un conflicte i permet mantenir l’espectador interessat fins a últim moment. Amb quins altres recursos compteu perquè una obra d’aquesta durada no resulti massa feixuga?
L’obra, encara que tingui un discurs important, que obliga el públic a escoltar, també és teatral. El professor Bernhardi és la 42a obra que escriu Schnitzler i en aquell moment l’autor ja sabia, exactament, com copsar —des del joc, des de la teatralitat— l’interès de l’espectador. No és que nosaltres hi haguem afegit una teatralitat sinó que ja hi era inherent.
L’obra està ambientada en el context històric vienès d’abans de la primera Guerra Mundial, cuida mil·limètricament el llenguatge i cada detall de l’època, però en canvi, el personal utilitza la tecnologia i vestuari dels nostres dies. Per què, aquesta fusió passat i present?
Aquesta decisió, presa per Xavier Albertí, és precisament el que fa que l’obra ressoni en els nostres dies. Hi ha hagut persones que, justament per aquesta aparença contemporània, no es pensaven que l’obra fos escrita el 1912. Considero que és una boníssima decisió fer-ho així perquè si ens haguéssim transportat —en tots els sentits— a aquella època, semblaria que tot això és el que els passava aleshores. D’aquesta manera es demostra que tota aquesta situació és, encara, ben vigent avui.
El conflicte inicial de El professor Bernhardi posa en tensió ciència i religió. Fins a quin punt considera que segueix vigent el punt de partida de l’obra?
Això, encara ara, segueix sent així. La qüestió és: per què ens hem creat un món en el qual per morir feliçment hem de rendir comptes a una figura que es diu Déu? Avui dia seguim dient que “ha mort cristianament” o que “ha mort en pau”. Per què hem de suposar que hem d’estar en pau amb algú? Per què no podem buscar la pau en nosaltres mateixos i que això sigui suficient? L’obra parteix d’aquesta idea, i encara ara, ens sobta que es pugui privar algú, com en aquest cas un capellà, que exerceixi el que se’n diu l’extremunció. Però és realment necessari? Com explica Nietzsche, Déu ha mort, però seguim sent incapaços d’assumir, des de nosaltres mateixos, des de la nostra pròpia ètica, el fet de rendir comptes amb la nostra pròpia vida. Aquestes qüestions posen de manifest l’actualitat de l’obra.
“Si ens llevéssim un dia i durant tota la jornada féssim només allò que és just, seríem a la presó abans de l’hora de sopar”. Amb aquesta sentència culmina l’obra. Com entén aquesta reflexió final, que seria la conclusió de l’obra?
Que ho hem fet molt malament (riu). Hem organitzat un món on no podem anar amb la veritat, amb el que és just. Crec que encara ens queda molt per fer. Encara estem molt lluny perquè vivim en una realitat succedània, en una vida succedània. La vida per si mateixa no hauria d’implicar una cosa així. Aquesta sentència, tot i que pugui semblar exagerada, sempre provoca un somriure en el públic. Tots sabem que la vida no és una qüestió de ser just, sinó del qui negocia allò que és just. De la mateixa manera que la veritat no és una qüestió que sigui veritat, sinó de quin ús se’n fa. A vegades, fins i tot, el més llest, encara que no sigui el més just, és qui acaba guanyant, oi? Malauradament, ens trobem en un moment en què la veritat, o el que és just, sembla secundari, i en què el que de veritat interessa és precisament aquesta idea de triomf, de competitivitat, d’èxit… L’obra, en aquest sentit, fa que ens puguem replantejar totes aquestes coses, tant personalment com col·lectivament, gràcies a aquesta figura que no està disposada, en cap moment, a negociar amb tot això.
El professor Bernhardi comença l’obra sent un home honrat, amb gran sentit de la moral. Actua d’acord amb el que considera just, però tot i així, al llarg de l’obra s’arriba a qüestionar els valors morals de la societat vienesa de l’època. Per què?
Ell, com a metge, actua de la manera que considera més adequada, d’acord amb el que li sembla que li correspon. M’agrada especialment el moment —ja cap al final de l’obra—, en què el professor Bernhardi es dirigeix al conseller i li diu: “Vostè conseller només oblida una cosa, com la majoria de la gent, el fet que jo no he tingut ni remotament la intenció de voler resoldre cap qüestió, simplement en un cas concret, he fet el que considerava just”.