Manel Dalmau, guionista i documentalista de La Pobla de Segur, retorna al Pallars després de 18 anys d’anades i vingudes a Colòmbia. Considera que ara és hora de lluitar i seguir creant a casa. Dàlmau ha col·laborat amb diversos treballs audiovisuals independents a TVE, així com amb el programa documental ‘Gran Angular’ i diverses col·laboracions amb la programació cultural de Otraparte. Codirector de ‘A solas contigo’ amb Carlos Londoño.
D’on sorgeix tota aquesta passió per la fotografia, cinema…?
Des que era petit. Vivia en un campament, de Fecsa, allà a La Torre de Cabdella, i una de les activitats del meu pare era la de projeccionista de cinema. Des d’aleshores ja em vaig enganxar a tot aquest món. Sóc una espècie de Totò de Cinema Paradiso, ja de petit m’emportava a casa els negatius que tallaven.
El primer vídeo que vas fer?
El primer vídeo que vaig fer va ser un reportatge sobre les obres de Sallent, amb una Betamax del meu pare, cap allà l’any 83. Quasi “mos” detenen i tot, no vam demanar permisos. “Mos” vam colar amb un company i vam començar a fer entrevistes a treballadors, oficials de construcció, vigilants… Tots ells es queixaven de la situació laboral, i clar, quan es van assabentar que estàvem entrevistant a treballadors, no els va agradar.
Per què marxes a Colòmbia?
Bé, he sigut nòmada tota la vida. He viatjat des dels 14 anys i no he tingut mai una residència fixa. Ara, però, amb els meus 47 anys, penso que ja és hora de tornar a casa. Anar-me’n anat a Colòmbia va ser quasi com una excusa per continuar creant, cosa que aquí costava molt. En aquest país hi ha com una espècie de domesticació cultural. En un principi volia fer tota la panamericana, des de Panamá fins a Tierra de Fuego, però aleshores vaig conèixer Medellín i va ser un sacseig tan bèstia –a nivell mental i passional– que vaig decidir quedar-m’hi, ara ja fa 18 anys.
Per què decideixes tornar?
L’Ítaca. Em va cridar Ítaca i em vaig dir: me’n torno a casa. És allò que en un moment tens la necessitat d’anar a treballar fora i viure a un altre lloc, però arriba un punt en què sents que, allà, ja hi has fet la feina. No és un “retiro”, ara toca lluitar a casa, que falta “mos” fa a nivell cultural i educatiu.
Una vegada instal·lat de nou a La Pobla de Segur, quins projectes tens al cap?
Fer una crida general a la desobediència civil, cultural, artística i educativa. Una crida a no creure en les institucions –que marquen tant el pas a nous i vells creadors–. Inquietar i convertir a la gent amb dinamitzadors culturals. Qualsevol persona pot dinamitzar, el líder no existeix.
Com definiries el teu estil?
Onanista total. Independent, mercenari. Treballar amb tots però per ningú. No treballo amb TV3, per exemple, perquè trobo que té una filosofia de continguts i professional que no comparteixo. Cadascú ha de crear la seva pròpia creació, sense dependre de ningú. Hauríem de ser lliures d’emetre les nostres històries a qualsevol mitjà de comunicació. La meva posició és escapar de la domesticació cultural, escapar de l’A, B, C i D. No! Jo de l’A me’n vaig a la Z, i després me’n torno a la I, no em regeixo per cap nomenclatura ni per cap principi establert.
Però en canvi sí que has treballat amb TVE.
Sempre hi ha un principi.
Ara no ho faries?
A TVE no et diria que no, perquè –en el meu cas almenys–, sempre em van donar espai creatiu, no em van collar mai. Treballar pels canals sí, però des de fora, com a membre independent.
Què et permet el documental?
Dir mentides. Un documental és la realitat de l’autor, no dels altres. Qui et demostra que el que t’estan mostrant és la realitat absoluta? És una mentida, una manipulació. Explico el que jo penso i el que jo veig. Un documental és la teva historia, amb uns fets reals, amb uns personatges reals, però no per això deixa de ser la teva historia, des de la teva realitat.
Quin projecte t’ha marcat més?
Gaudeixo molt recordant ‘Somnis de paper’. També ‘A solas contigo’, projecte que vam dur a terme a Colòmbia, en què vam treballar amb autèntics delinqüents i els vam humanitzar.
Quin record et ve al cap amb ‘Somnis de paper’?
Campari. Va ser l’explosió del Campari a La Pobla de Segur. Va ser la primera vegada que la gent jove va marxar fora. Va ser una experiència molt maca perquè ens vam trobar amb personatges molt bons. La dècada dels 60 va ser una dècada en què es va somiar molt, però malauradament cap somni es va fer realitat.
Com combines tantes feines alhora?
Jo m’imagino que deu ser perquè estic malalt, no? Com més histories tinc per explicar, com més ocupat estic, millor m’ho passo. Jo no m’avorreixo mai. Veig aquest cendrer i ja estic escrivint una història. És com els lectors compulsius, no? Llegeixen 4 o 5 llibres a la vegada. O com els escriptors compulsius… Honoré de Balzac escrivia uns 11-15 llibres a l’any i encara li sobrava temps.
Alguna història pendent de la qual t’agradaria fer-ne un documental?
Mai m’he fet aquesta pregunta. Les histories, arriben soles. Però ara que ho dius… M’agradaria trobar-me amb un astronauta i que em parlés de la seva sensació, filosòfica, quan veu el planeta terra davant seu. D’això se’n diu punt de vista. Nosaltres des d’aquí tenim un punt de vista, veiem una terra plana. Si anem amb avió, podem apreciar cert horitzó. I per un astronauta, el fet d’arribar a la lluna i veure una piloteta… Això li ha de “fotre un pet al cap” –quant a creences– bestial…
Fa tot just un mes vas presentar, al Comú de Particulars de la Pobla de Segur, el projecte ‘Lo xut’. Creus que és possible reeducar a la gent per a donar-li sortida al projecte?
Sempre he pensat que si una persona té tendències artístiques, se l’ha d’encoratjar. S’ha de cuidar a les noves generacions i els seus somnis, ja que la vida no és més que anar empalmant un somni rere un altre. Els professors estan com cansats… Haurien de saber orientar als alumnes, ser bons psicòlegs i mantenir una comunicació des de la confiança, no tant com a professor-alumne o pare-fill.
Després de tant viatjar, que diries que et dóna el Pallars que no hagis trobat a cap altre lloc?
Em dóna el Noguera. El Noguera Pallaresa només està aquí. Hi ha “lo que” se’n diu l’arrel. Un és com és degut a on ha nascut i on s’ha educat, i tard o d’hora –més gran o més jove– tornem allí. Si marxes sempre tornes. Quan et quedes sense tornar jo crec que queda una història inacabada. “La pàtria de cadascú és la seva infantesa”, com diu el poeta.