David Bagés és un actor català molt reconegut gràcies a les seves nombroses aparicions en sèries catalanes com “Nissaga de Poder”, “Temps de silenci”, “L’un per l’altre” o “La Riera”, entre d’altres, així com també en cinema i teatre. L’any 2000, amb l’obra teatral “Mein Kampf” rep el Premi Butaca al millor actor protagonista de l’any.
Avui no sopem és una comèdia, però es pot dir que al mateix temps és un drama. Quina és la teva opinió sobre aquest text?
La vida, vista des d’una perspectiva sana –no alterada pel dramatisme– sempre té punts d’humor i de drama. La vida és així. El test, l’última obra que vaig fer a la Sala Muntaner, també se serveix del mateix patró. S’assembla tant a la vida, la gent s’hi veu tan reconeguda, que els fa riure. Potser no et reconeixes amb els fets que estan passant però són coses que et podrien passar i reflexiones com reaccionaries en aquella situació.
Amb quins recursos us ajudeu per narrar les tensions i diferències familiars i que això faci riure?
Hi ha diversos factors que fan que el públic rigui, està tot estudiadíssim. L’estructura del gag, per exemple, és una estructura matemàtica, hi ha coses que se sap perfectament que faran riure. Sovint parlem de l’humor anglès, l’humor català –que també s’ha dit que s’assembla una mica a l’anglès–, i és aquest humor blanc, poc gruixut, de punta fina, el més difícil d’escriure i alhora el més agraït de cara al públic. L’actor s’hi sent més embolcallat, més protegit.
Fins a quin punt és convenient que els personatges estiguin tan connectats a la realitat?
En la comèdia és essencial que et reconeguis, a tu o a algú. És això el que fa esclatar el riure. És aquesta realitat, que transformada i ajuntada amb una peça teatral, fa que et miris amb una mica de distància i objectivitat. No ets tan objectiu quan et mires tu mateix. La qüestió és que ho encerti, que realment s’hi assembli i que el públic s’hi reconegui. Com més s’apropi a la realitat, molt millor serà la comèdia.
Com resumiries la reflexió final de l’obra?
Jo penso que el missatge final és que això no acaba aquí i que tampoc ha començat. És una obra que no té ni un començament ni un final. És una part –un tros de vida– igual que les finestres del ciclorama que, a mesura que avança l’obra, es van apagant. Aquest simbolisme representa que a cada casa hi està passant alguna cosa.
Tal com ho expliques, seria possible fer-ne una sitcom?
Oi tant, per mi fantàstic! (Riu). De fet, ho hem comentat en alguna ocasió, així de broma. Però vaja, no s’ha parlat. Tot podria ser… Per què no?
Últimament t’has posat a les ordres de Jordi Casanovas, com a Una història catalana o Vilafranca. Com és treballar amb ell?
Igual que amb el Pep Anton, un plaer. És una cosa molt senzilla. Jo no sé com s’ho fan, són gent molt tranquil·la, no s’alteren massa i això és molt d’agrair. Ja ens alterem prou nosaltres. (Riu). Recordo un llibre de Peter Brook que aconsellava als directors que no cridessin ni s’emprenyessin mai amb l’actor. Que si estaven molt emprenyats, s’emportessin a l’ajudant de direcció al despatx i el cridessin a ell. Amb el Jordi Casanovas és una mica així. Sempre arriba de bon humor, optimista, amb ganes de treballar i també d’aprendre, que és molt important.
A l’abril estreneu el gran muntatge Pujol.
Sí. De moment, però, només hem fet les sessions fotogràfiques, encara que em consta que el Jordi ja hi està treballant i alhora jo –pel meu compte–, ja he començat a fer una mica de treball de camp.
Ens pots avançar alguna coseta?
Sé una mica més que la premsa, però són coses que no es poden acabar de dir perquè encara no estan del tot tancades. El que sí que és pràcticament segur és que començarem a assajar al gener, i que abans farem unes feines prèvies que segurament incidiran amb lo social, amb el que passarà al país. A partir del novembre es començarà a veure. L’obra s’estrenarà el 23 d’abril, en principi a Viladecans. L’únic que et puc dir és que serà una obra llarga, complexa i que tindrà, segur, humor i drama.
Que creus que serà el més complicat de posar-se a la pell de l’expresident?
El més complicat serà no caure en una caricatura, i alhora, fer que aquest personatge –que és recognoscible per tothom– sigui creïble. Això és el més difícil, perquè és clar, Jordi Pujol és una icona actual, que tothom coneix i que ha estat –no cal dir-ho– una eina clau per al funcionament d’aquest país, tant per bé com per mal. No volem que sigui tota l’estona una cosa de tics, de veus… volem que vagi una mica més pel contingut. El mateix contingut –penso– crearà la personalitat del personatge. De fet, jo com a actor intento sempre treballar així. No creo el personatge físicament, el construeixo a partir del que em dóna el temps i els assajos, ja sigui la manera de riure, de parlar, de caminar…
Quina obra de teatre, de les que has participat, t’ha deixat més petjada?
N’hi ha varies, però n’hi ha dues que m’han marcat especialment. La primera va ser Edip tirà, que vaig fer l’any 1991, amb 25 anys. Allà vaig conèixer i aprendre molt, va ser un gran repte per mi. Vaig fer d’Edip, en català, castellà i francès, amb una gran gira, un gran equip: Andreu Benito, Francesc Orella, Mario Gas, Xavier Capdet, Ricard Borràs, Joan Dalmau, Elisa Crehuet… I sobretot un gran director, Matthias Langhoff, amb el text de Heiner Müller que també era molt bo. Amb aquesta experiència se’m van fer els peus més grossos, vaig trepitjar més a gust després.
Una altra obra que també m’ha marcat molt va ser Mein Kampf, que la primera col·laboració la vaig fer amb la Carme Portaceli. Aquesta obra em va donar moltes satisfaccions, premis i sobretot molt públic i reconeixement.
T’hem vist interpretant tot tipus de papers. Amb quin gènere et sents més còmode?
Mira, jo et dic una cosa, la comèdia té una cosa que és punyetera, sobretot en directe, i és que la resposta és immediata. Per tant, ja saps al moment si el teu gag ha agradat o no. En canvi amb el drama, notes l’energia però no tens aquesta resposta immediata i aquí, sovint, et pots perdre amb tu mateix perquè no saps si està arribant el que estàs fent. Aquesta professió –ja fa anys que ho dic, però ho torno a dir i reitero– cada vegada em resulta més difícil. Si bé és cert que amb el pas dels anys t’hi sents més a gust i com a casa, l’autoexigència també cada vegada és més gran. T’exigeixes més i la responsabilitat, sobretot, també et pesa més. El que s’espera de tu, pesa. A més, a més, el teatre és un pèl desagraït… Tu t’hi deixes la pell cada dia i a vegades la recompensa que tens és pobra.
A què et refereixes?
A nivell, per exemple, de sous, del que representa per la teva carrera… És molt més rica –encara que fictícia i efímera– la fama que et pot donar un dia de televisió, que no pas fer durant dos anys una obra de teatre. És molt difícil sobreviure del teatre, primera perquè els sous d’assaig estan estipulats per un conveni que tenim i tothom cobra el mateix. Estem parlant d’un sou molt baix, uns mil euros nets al mes. I després l’explotació que dura?, dos mesos? Amb això i els “bolos” –que són molt poca cosa–, no vius. Està molt fotuda la cosa.