Pere Arquillué és un dels actors més reconeguts de l’escena catalana. Estimat no només pel públic sinó també per la crítica, ha rebut nombrosos reconeixements com ara el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona, el Premi Nacional del Teatre, el Premi Ciutat de Barcelona, així com diversos Premis Butaca al millor actor, entre d’altres. El somni d’una nit d’estiu, La filla del mar, Àngels Amèrica o Juli Cèsar són només algunes de les innumerables obres de teatre en què Arquillué ha participat. Popularment conegut també per les diverses aparicions en sèries de televisió com Secrets de família, Estació d’enllaç o La Riera, així com en cinema amb Salomé, El pallasso i el Führer o Que se mueran los feos, entre d’altres.
Què diries que és el millor de ser actor?
Ui… És que jo no ho havia volgut ser mai. Vaig començar fent teatre amateur amb 13 anys i podríem dir que és una cosa que m’he anat trobant. La gràcia de ser actor és que pràcticament es converteix en una manera de viure. Si tens la sort de poder anar treballant contínuament, és clar. A mi la vocació, però, em va arribar bastant més tard. Jo sempre —sobretot quan vaig començar— m’ho he pres com un joc. Bé, encara ara ho és; un joc per a adults —algunes vegades— però no deixa de ser un joc.
I no sé què té de bo, faig el que realment m’agrada a la vida, m’ho passo molt bé i si et dic que és un joc, podríem dir que em passo el dia jugant. (Riu). Com que tinc molt de crio jo encara… Suposo que això és el que més m’agrada.
Dius que la vocació et va arribar més tard. Fins aleshores quin era l’imput?
Jugar. De jovenets fèiem teatre perquè ens ho passàvem molt bé, però no va ser fins als 18 o 19 anys que em vaig plantejar ser actor. Vaig anar a l’Institut del Teatre i ho vaig deixar perquè tampoc ho veia massa clar. Als 21 anys hi vaig tornar i a partir d’aleshores ja sí, m’hi vaig quedar.
Quina era la teva idea? Què volies ser?
Ah no, jo vaig fer Filosofia, Disseny gràfic… M’agradava molt pintar i dibuixar. De totes maneres, pensant-ho, he fet teatre des de molt jovenet. No vaig anar mai a esquiar ni vaig poder fer moltes altres coses perquè els caps de setmana me’ls passava fent teatre, i pensant-ho bé, tot plegat té una mena de sentit.
Quina valoració en fas?
Bona, encara que la gent es pensi que només ens ho passem bé, és una feina molt dura —sobretot físicament— i encara més a mesura que et vas fer gran. Però alhora, també és molt agradable i fa que tot això valgui la pena.
Tens algun paper pendent?
No. Amb aquesta feina et vas fent gran amb els papers que et van venint. Ara que en tinc 49, ja començo a portar una motxilla important. He fet papers importants, d’altres que no tant… De tot una mica, i encara me’n queden uns quants per fer, espero. No hi penso massa en això, no sóc un actor que digui: “Vull fer un Hamlet!”. No, les coses van venint.
El paper que s’ha apropat més a Pere Arquillué?
Osti. Saps què passa? En aquesta feina sempre hi has de posar molta part de tu. Jo, per exemple, vaig fer un Cyrano, que feia 29 anys que no es feia aquí. Després de Josep Maria Flotats, no l’havia fet mai ningú més. El meu no tenia res a veure amb el que feia ell; era una cosa molt diferent. Tants “Cyranos” fas, tants “Cyranos” diferents hi haurà. Això passa una mica amb tots els papers.
Un paper que recordis amb especial estima?
Potser del que n’estic més content —que em va donar molts premis i reconeixement— és aquell “sense nom” del Primer amor, de Beckett. Era un monòleg. Em van donar el Premi Nacional de Cultura, el Premi Butaca al millor actor i el Premi Ciutat de Barcelona. I ja no només pels premis, per a mi aquella experiència va marcar un abans i un després. També La filla del mar, un gran Guimerà que vaig fer amb 23 o 24 anys al Teatre Romea, Àngels Amèrica, La gavina… Han estat molts papers i he tingut la sort d’interpretar a molts personatges diferents.
Amb quin personatge diries que vas passar a ser una cara coneguda?
Jo vaig tenir la sort de fer La filla del mar de seguida que vaig començar, amb només 24 anys. Va ser un èxit espatarrant aquí a Barcelona. Aquell mateix any vaig fer Arnau, una gran sèrie de televisió —que es va fer fa molts anys— amb un gran pressupost. De seguida em vaig sentir absolutament identificat amb la feina, la professió i el públic d’aquí Barcelona.
Quin diries que és el secret de La Riera?
És aquesta convenció que ha creat amb l’espectador, que bàsicament és que avui pots matar a algú i demà anar-te’n al llit amb la seva dona, i aquí no passa res. Això ha fet que la gent hagi entrat en aquest codi —joc de convenció— que és molt divertit perquè passen moltes coses i passen totes molt de pressa. S’ha tret aquella cosa més realista, que a vegades tenien aquests culebrots, i s’ha encaminat cap a una cosa molt més juganera. Això és el que ha fet que La Riera enganxés tant.
Què tal és fer de dolent?
Uff, és molt divertit. He fet tot tipus de papers i et diré que el de dolent sempre té un plus. Entres en aquell cantó on la gent normalment no entra i per tant, és més divertit de jugar. Sempre té una mica més de ganxo per a l’espectador, no sé per què…
Amb quin perfil de personatge et sents més còmode?
Ah, no, no. Jo sempre em sento còmode. El que més m’agrada és canviar de registre. Ara estic fent una comèdia, però també he fet molts drames, molts Shakespeares, tragèdies, tragicomèdies… M’agrada molt anar saltant de registre, més que de personatge en si. El que em diverteix és això; fer El preu, per exemple, un Arthur Miller que era un drama familiar que va anar molt bé també, i d’aquest saltar a la comèdia com ara amb Art, i així anar fent.
Amb quin director has treballat millor?
He treballat amb molta gent i de tothom n’he tret alguna cosa. Dir-te’n un de sol és complex… He treballat amb els grans, grans, com Josep Maria Flotats, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran, Núria Espert… Tothom m’ha ensenyat coses i he tingut la gran sort d’anar passant per diferents generacions. He treballat amb gent més jove com Àlex Rigola, amb qui vam estar 5 anys treballant junts… I ara m’interessa molt la gent jove, estic començant a buscar gent més joveneta.
Per què?
Perquè trobo que està bé passar per les seves mans. Es miren el món d’una altra manera i tenen una altra visió, i això sempre és important.
Un referent?
Jo només tinc un referent i és Vittorio Gassman, una de les grans icones del segle XX.
On et vols veure d’aquí a deu anys?
Exactament on estic ara. Vull seguir treballant, fent la meva feina i ja està. Tampoc aspiro a grans coses més, ja m’ha passat allò de voler canviar el món —gràcies a Déu— i ara em sento molt més còmode. Fent només la meva feina; no intentant aportar res de nou ni pretenent canviar el món, només procurant, això sí, fer cada dia millor la meva feina.
Et paren molt pel carrer?
No, a mi no em paren gaire… Una mica, però no massa.
Ho portes bé.
Si, tampoc és que m’apassioni que em parin, però la veritat és que tampoc m’emprenyen massa. Dec fotre aquesta cara, que la gent no s’acosta gaire. (Riu).