Marta Marco és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, popularment coneguda pels seus personatges a Ventdelplà, El coronel Macià, Xtrems, Gavilanes, Cites i darrerament Merlí. Filla del també actor Lluís Marco, amb qui coincideix a l’exitosa sèrie de TV3, Ventdelplà. També ha participat en diverses obres de teatre com La filla del mar, Terra baixa, Romeu i Julieta, El curiós incident del gos a mitjanit o Dansa d’agost, entre d’altres. Actualment està treballant amb la companyia La Brutal, fent Vides privades, al Teatre Borràs.
Quina és la primera reacció quan et proposen Vides privades?
Com que m’ho proposa un amic, David Selvas, és un “sí a tot”. (Riu) El projecte de seguida em va motivar, i a més em feia molta il·lusió tornar a treballar amb ell, amb qui ja havíem fet El timó d’Atenes, també amb la companyia La Brutal. I alhora, feia molt temps que no participava en una comèdia i em venia molt de gust.
Creus que, en part, el públic ve al teatre per tafanejar els merders sentimentals dels altres?
Jo crec que sí. La gent té aquest morbo, de pensar: “Què els passa a les altres parelles?”, potser per veure si així poden entendre millor el que els passa a ells mateixos. (Riu) Sí, suposo que hi ha alguna cosa d’això.
Fins a quin punt Vides privades és una ficció?
Home, ho és bastant perquè veritablement està una mica passat de voltes, sobretot el tercer acte. El desenllaç està pensat per fer riure i per portar la situació molt a l’extrem. Jo no sé si a la vida real, un sopar com aquell, s’aguantaria… (Riu) Però alhora, també hi ha llocs bastant recognoscibles per a molts. A la gent li passen aquestes coses. Tothom que ha tingut una exparella; tothom que ha donat una segona oportunitat, que ha caigut en els mateixos errors, que ha intentat aprendre del passat, que ha viscut les crisis dels quaranta i cinquanta, que s’ha emmirallat amb una persona més jove… Són petits tòpics —perquè no deixen de ser tòpics— però que no deixen de ser molt reals. Per això són tòpics, no? Perquè la gent s’hi identifica.
De totes, quina consideres l’escena més surrealista?
Per mi la més surrealista és la del sopar. Però respecte a l’escriptura, la que més m’ha costat i crec que és més de salt mortal, és l’escena en què ens trobem amb l’exparella al balcó i sobretot la reacció que tinc amb la meva parella, per aconseguir marxar d’allà. Això em va costar molt, perquè clar, era jugar a fons una mentida tan gran… Fins al punt d’arribar a inventar-me: “Hem de sortir d’aquí perquè em porta mals records… Aquí es va morir la meva germana.” Està enganxat molt pels pèls. (Riu) És tan surrealista que resultava molt difícil… Vam donar-li milions de voltes a aquesta escena.
I en quina et costa més aguantar-te el riure?
A la final. Quan estem tots quatre, sopant. I és horrible perquè de veritat que em costa moltíssim aguantar-me el riure; allà, amb el sushi a la boca, tan passats de voltes, amb el David que està tan amunt… Més d’un dia se m’escapa el riure.
Juan Cavestany, a diferència de les anteriors versions, ha fet una adaptació de l’obra —originària de Noël Coward— als nostres temps.
Sí! No puc fer-ne la comparativa perquè no la vaig veure, però sé que Cavestany n’ha fet una adaptació molt gran, per intentar apropar el text —que és dels anys trenta— als nostres dies. No obstant, és un text que ja era molt modern en la seva època, però encara hi quedava aquell tuf de: “els joves són els ximples i els grans se n’aprofiten”. Crec que ha estat bé treure-li aquesta pàtina.
El fet d’anar entrant i sortint pel passadís del teatre, és una estratègia per a involucrar i apropar a l’espectador a la situació que s’està representant?
Bé, en un primer moment va ser més per una qüestió d’espai, ja que al Teatre Borràs no hi ha fons per entrar i sortir de l’escenari. Però és cert que a l’espectador li agrada; és una manera de tenir a prop al personatge i això sempre està bé.
La sinopsi de Vides privades planteja: “Què passa quan la teva nova parella et comença a fer preguntes sobre la teva anterior relació”. Quina és la teva resposta?
(Riu) Mira, justament l’altre dia vam anar a fer una entrevista i hi havia una Terapeuta de parella que deia que aquest és un dels grans errors que no s’ha de cometre. Comentava que el millor era començar la relació des de zero i no preguntar res. I penso que té raó… Els fantasmes del passat sovint són molt grans i poden resultar tòxics per a una nova parella.
La parella que interpreteu amb David Selvas, retrata les pujades i baixades de la febre sentimental. Fins a quin punt consideres que és fidel a la realitat?
Jo crec que ho és bastant. Sobretot en el primer i segon acte, durant el retrobament i el seu desenvolupament. Són llocs bastant recognoscibles. De fet, ho notem amb el públic, que empatitza amb cada situació i riu, precisament perquè s’hi identifica. És allò de dir: “Ostres, i tant!”. Queden al descobert les conductes i vergonyes de cadascú. (Riu)
T’ha costat posar-te en la pell d’Amanda?
No. Me l’he fet molt meva; hi he afegit moltes cosetes meves. I la veritat, he de dir que els assajos —que han durat dos mesos— han estat molt plàcids, aportant cadascú el seu món. Amb Javier Beltran i Mima Riera encara no hi havia treballat i ha estat tot súper fàcil; hem agafat molta confiança entre tots. A més, amb Norbert Martínez i David Selvas ja ens coneixíem i això ajuda molt; ja tens molt material construït.
Com animaries als més escèptics a venir a veure l’obra?
Els diria que vinguessin a passar una bona estona i a riure’s d’ells mateixos, davant de situacions molt comunes en una parella. I que els personatges estan molt bojos! (Riu)
Creus que és millor anar-hi amb la parella o amb amics?
Home, amb la parella també pot ser molt divertit. (Riu) Per a després, xerrar i dir: “Ostres tu, nosaltres això també ho fem! Quina cagada”.
Quina valoració final faries de la trama?
La veritat és que aquesta versió de Cavestany deixa el final molt obert… Realment no s’explica el que passarà amb els personatges. El que sí que es pot extreure, és que els joves —tot i també estar en una situació límit— no reaccionen igual i pel contrari, intenten construir alguna cosa. I també que són més generosos; són els primers a preguntar obertament sobre l’anterior parella i ho plantegen d’una manera molt natural, així com: “Hem de poder parlar de la teva exparella; algú amb qui vas estar tants anys i que per tu va ser important”. I és així, a vegades tenim massa barreres en parlar del passat i oblidem que és el passat el que ens ha anat fent a nosaltres mateixos i forma part de nosaltres.