Pep Cruz: “El Monràs queia molt bé perquè era un dolent molt català”

By 3 d'abril de 2019 juliol 12th, 2021 cultura

Pep Cruz és un actor i director de teatre conegut popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions a TV3 en sèries com ara Oh! Europa, Oh! Espanya, La memòria dels cargols, Ventdelplà o Gran Nord. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innombrables ocasions participant en obres com Cyrano de Bergerac, Mar i Cel, Otel·lo de Shakespeare o El Rei Lear.

Als vint anys vas començar a treballar a l’empresa Chupa-Chups.

Sí, mentre acabava la carrera d’Enginyeria. La cosa és que estava fent teatre i a casa m’emprenyaven, i vaig pensar: “Ah, sí? Doncs adéu, marxo”. Vaig buscar feina i com que ja estava acabant la carrera, tot i que encara no tenia el títol, em van donar feina d’enginyer a la Chupa-Chups. Hi vaig estar cinc anys i quan vaig plegar ja era apoderat de l’empresa i Director d’exportació.

Com és que vas decidir centrar-te amb el teatre?

Perquè paral·lelament jo seguia fent teatre a Girona, pujant i baixant cada dia, i anava mort. Dormia tres o quatre hores i al final, vaig decidir dedicar-me exclusivament al teatre.

Pensa que jo sóc de Girona i no vaig venir a Barcelona fins que vaig començar amb en Flotats, quan jo en tenia trenta-sis. Vaig estar deu anys guanyant-me la vida fent teatre i titelles a Girona.

Per què t’instal·les a Barcelona?

Perquè vaig fer un curs amb John Strasberg i en un moment donat, en Flotats buscava actors i li van comentar: “Ostres, doncs hi ha un noi de Girona que a l’Strasberg li va agradar molt”. Primer em van venir a buscar per fer el Cyrano de Bergerac, després em va dirigir Infantillatges i va arribar un moment en què ja no podia seguir treballant a tots dos llocs i vaig quedar embolicat aquí.

Et va ser fàcil començar-te a guanyar la vida com a actor?

Bueno, guanyar-me la vida… És que això és molt relatiu. Jo amb molt pocs diners vivia de puta mare. (Riu) Quan tens vint anys, ets burro si penses que necessites comprar-te un pis. Mira, jo vivia en un pis de lloguer fantàstic, al barri vell de Girona, amb unes vistes de collons, llar de foc… I em costava 3.000 pessetes al mes, m’entens?

La meva dona feia de secretaria d’un neuròleg i cobrava un petit sou i a mi em va anar molt bé passar per una empresa tan potent com la Chupa-Chups per aprendre a organitzar-me econòmicament. Primer amb això ja ens vam espavilar i més endavant ja vaig trobar la manera de guanyar diners fent teatre i titelles.

Com portes ser una cara coneguda? Et paren molt pel carrer?

La gent aquí a Barcelona és molt discreta, ja hi està acostumada. Lo fotut és si vas fora, als pobles petits. I lo pitjor és a les discoteques, que a mesura que van passant les hores, la gent perd la vergonya i aleshores sí que has de cardar el camp.

I l’època que vas estar fent el personatge del Monràs a Ventdelplà, no vas tenir cap problema al carrer?

No, al contrari! Si queia súper simpàtic el Monràs! La gent em deia: “Mira que n’ets de dolent!”, però m’ho comentava rient, saps? Era un dolent que queia molt bé perquè era un dolent molt català, m’entens? (Riu) Era una mica el que els agradaria a tots els catalans; poder saltar-se Hisenda, vendre una burra vella com si fos nova…

Amb l’edat no et costa més memoritzar?

No, m’ha passat al revés. La memòria és com un múscul, com més l’utilitzes, més en tens i més facilitat tens per memoritzar. Jo em llegeixo una cosa tres vegades i si em costa és perquè està mal escrit. Això està claríssim! (Riu) Les coses ben escrites: “Tssst, passen”, i les que no, costen més de memoritzar perquè el cervell les rebutja.

No teniu cap marge per modificar el guió si una frase no us surt idèntica com al text?

Si es pacta amb el director, sí. Però poca cosa, eh? No canviaràs tot el guió…

Tens algun paper pendent?

No, no n’he tingut mai. Pensa que jo mai he estat “un guapo”, per sort, perquè també et diré que són els qui generalment fan els papers menys sucosos. Els secundaris que els envolten, acostumen a ser els més interessants de treballar.

Vaig decidir que fos l’atzar i l’entorn els que decidissin què havia de fer. I he fet de tot, des dels més dolents als més bons.

Molts et recorden per La memòria dels cargols.

Home, és que La memòria dels cargols va ser fantàstic! Per mi una de les millors col·laboracions que ha fet TV3 amb Dagoll Dagom i dels que he fet televisivament segurament també perquè era un humor molt especial. Una mica com l’anglès, d’enriure-se’n d’uns mateixos. I això només ho saben fer ells i nosaltres.

Diries que és la joia de TV3?

Probablement. Perquè a més et fas una idea de la història de Catalunya passada per l’humor. Hi havia capítols que eren brillants! I pensa que es va gravar tot sense cap exterior, dins del plató d’una gran nau. Els germans Castells, que són uns cracs, anaven atrezzant tot el decorat de l’església, de la plaça del poble… d’un capítol a l’altre.

Alguna anècdota que recordis del rodatge?

Recordo que quan figura que arriba el futbol a la sèrie, vam haver de buscar una pilota antiga i van trobar-ne una en un museu però clar, havíem de vigilar al jugar-hi perquè allò valia una fortuna i només la utilitzàvem per gravar els primers plans. Detalls com aquest n’hi havia molts, estava tot molt ben cuidat.

El moment més important de la teva carrera?

El monòleg Infantillatges va ser un punt clau. Era la segona obra que feia aquí a Barcelona i la crítica la va valorar molt bé. A partir d’això ja vaig començar a ser “algú” a Barcelona, que fins aleshores només ho era a Girona. Va ser com un descobriment i a partir d’aquí em van oferir molts treballs macos. Però també t’he de dir que jo sempre ho he agafat tot, encara que fossin papers petits, perquè sempre se n’aprèn. Sempre.

Projectes de futur?

Ara estic assajant Com els grecs, que s’estrenarà l’11 d’abril al Teatre Lliure de Gràcia. I després, quan acabem a mitjans de maig, m’agafaré uns mesos de vacances. Em sembla que miraré de no treballar mai més a l’estiu, que fot una calor…

Però cap intenció de jubilar-te.

Si ja ho estic de jubilat jo! “Morir con las botas puestas”, que diuen. No, home no, si això no és una feina, és un hobby! No tinc la sensació d’anar a treballar i això no vol dir que no sigui dur, eh?, però com deia Vittorio Gassman: “Més dur és treballar.” (Riu)

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.