Mònica Pérez: “Quan veig que em poden fer avorrir la meva professió, me’n vaig”

By 18 de març de 2020 octubre 21st, 2020 cultura


Mònica Pérez, actriu i escriptora catalana, va iniciar la seva carrera teatral actuant en la companyia La Cubana. Des d’aleshores, l’hem pogut veure en diversos programes televisius com Una altra cosa, Homo Zapping, Buenafuente, ¡Mira quién baila! o Polònia, així com en diverses sèries de televisió com La que se avecina, La Lola o La Riera, entre d’altres. El 2019 publica la seva òpera prima: Abans no eres així

Com és que et neix el cuquet de tan petita?

Doncs no ho sé perquè no tinc cap familiar relacionat amb el món de la interpretació ni res. Suposo que vaig néixer així. (Riu) Des de petitona, tinc el record de dir que volia ser actriu i escriptora, i així ha sigut.

Tenies algun referent quan vas començar?

Sí! De petita m’encantava la Rosa Maria Sardà, Mary Santpere, Carol Burnett i… sóc una súper fan del Tom Hanks!

Amb què diries que vas passar a ser una cara coneguda?

Amb Una altra cosa del Buenafuente. És que de fet, La Cubana és molt professional i molt reconeguda per tothom però els actors mai som coneguts, ho és la companyia. 

Com vas fer el salt?

Perquè un dia estant a La Cubana, va venir l’Andreu i li vaig agradar. Vaig fer la prova per Una altra cosa i així vam començar amb dos altres companys, el David Fernández i l’Edu Soto, que és el qui feia d’El Neng de Castefa. Va ser a partir de sortir per la televisió que ens vam començar a fer coneguts nosaltres. És el que té la tele…

Et paren molt pel carrer?

Va a èpoques. N’hi ha que em paren moltíssim i d’altres que no tant. És veritat que a Catalunya la gent és molt discreta i sí que et coneixen però no són invasius. 

I amb la tele, el que passa molt és que els hi sones com si fossis algun conegut de la família o els amics i et tracten com si et coneguessin de tota la vida. Que jo sempre els hi segueixo, eh? Em sap greu dir: “Ei, no, no, t’equivoques… No ens coneixem de res”. 

I fora de Catalunya notes que el tracte és més invasiu?

Sí, són molt més intrusius. Et paren, et demanen fotos, autògrafs… Fins i tot hi ha hagut gent que m’ha arribat a passar el telèfon perquè saludi a la seva mare, que és súper fan. (Riu) Però a mi no em molesta, eh? Considero que forma part del nostre ofici i per mi també és un “piropo” que em reconeguin, que els agradi la meva feina… A més, com que em dedico a la comèdia, sempre s’apropen a mi amb molta simpatia. 

Quin record guardes del teu pas per La que se avecina?

Doncs per una banda molt bo perquè em feia molta il·lusió estar en una sèrie, que considero que és una de les millors que tenim en el panorama còmic, però per l’altra, suposo que no vaig entrar en una gran època de producció —ja que era com tot molt difícil i no hi havia un gran tracte— i vaig decidir plegar.

Ho dius molt convençuda.

Sí, perquè a mi la meva professió no és només el que em dóna de menjar sinó que és la meva passió. Jo sempre he dit que estigui on estigui, amb els més o menys grans, si no em tracten com jo vull que em tractin o veig que em poden fer avorrir la meva professió, me’n vaig. M’és igual deixar grans feines com he deixat, si no hi estic a gust, marxo. 

Les coses t’estan anant molt bé. Quina diries que és la clau de l’èxit?

Ui, no hi ha clau ni fórmules. Si les sabéssim… (Riu). En el meu cas, jo crec que el que faig bé, a part de ser molt professional i disciplinada, és que sóc molt generosa amb la professió i amb els meus companys i això, al final, sempre es té en compte. 

Sóc insistent i cuido molt la professió. Penso que la clau és una barreja entre el talent i la perseverança de pensar que “mai has arribat enlloc”, perquè en aquesta professió no hi ha mai sostre. Jo sempre estic treballant pel proper perquè considero que quan fas bé una feina, en el fons, és la teva prova per a la següent. 

Tens algun paper pendent?

Pendent no, perquè de fet tots els papers que m’arriben són els que m’agraden. Però sí que és veritat que a vegades veig espectacles que penso: “Ostres, m’hauria encantat fer aquest personatge”, però evidentment no els pots fer tots… 

Des dels seus inicis el 2018, Escape Room ha esdevingut tot un fenomen teatral. Per què creus que està funcionant tan bé?

Perquè penso que a part de ser una comèdia, que afortunadament la gent cada vegada té més ganes de riure, està basada en un joc que està molt de moda i que a més té un missatge. 

Escape Room no només parla de la situació política actual. El guió té una intel·ligència que és capaç d’enfotren-se’n de nosaltres mateixos i de fer-nos veure que sovint pensem que ho sabem tot de les nostres amistats o parella, però que en realitat després resulten ser d’una altra manera. El joc evidencia aquest “aparentar”, de dir: “Sóc d’una manera, però en realitat amago coses”. 

Amb quin director t’agradaria treballar?

Amb Tom Hanks. A tot el que em preguntis, la resposta és Tom Hanks. (Riu) 

I per últim, de tot el que has fet, quina diries que és la teva cirereta?

Ufff, és que cada cosa té lo seu i no te’n sabria triar una, eh? Hi ha espectacles que m’ho he passat molt bé perquè amb l’equip que he estat, hem estat molt bé. Com per exemple, quan fèiem Comando a distància amb El Terrat. I el mateix amb Pel davant i pel darrera o La família Irreal

Però per altra banda, també hi ha La Cubana, que sempre serà inoblidable per mi perquè era el que realment volia des de petita. Podríem dir que va ser la meva primera escola de teatre “real” i alhora el meu primer salt professional bèstia. 

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.