Ramon Madaula: “Seran millors o pitjors, però d’idees no me’n falten”

By 4 de novembre de 2020 novembre 5th, 2020 cultura

Ramon Madaula és un actor de teatre, cinema i televisió que va iniciar-se en el món de la interpretació amb L’auca del Senyor Esteve, sota la direcció de Pere Planella. Popularment conegut a Catalunya per les seves nombroses aparicions en sèries com ara Estació d’enllaç, Crims o Ventdelplà, entre d’altres.

En quin moment et neix el cuquet?

La veritat és que amb els anys em vaig adonar que el que jo em pensava que era un cuquet, en realitat no ho era. Jo deia que volia ser actor perquè em flipava veure tot el que feien Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom… però no sabia el que era actuar. No havia fet mai res de teatre. 

I ningú em va dir: “Compte, que això no és el que sembla”. Però vaig tenir sort. Vaig fer les proves a l’Institut del Teatre i em van agafar. Clar… De dos-cents, que només n’agafessin a vint-i-cinc, em va fer creure que actuar era lo meu. I m’ho vaig anar creient. 

El juny del 84 acabes l’Institut del Teatre ja amb feina. 

Sí. La setmana abans d’acabar, Pere Planella —que era un professor meu a qui sempre li estaré agraït— em va dir: “Aquest any al Grec s’estrena L’auca del Senyor Esteve, amb els millors actors de Catalunya del moment, i vull que tu hi siguis”. 

Però jo això ho atribueixo bàsicament a la sort i no és falsa modèstia. Jo no era una persona dotada ni amb vocació per això. Podríem dir que “em vaig flipar”, m’hi vaig fotre i vaig tenir sort, però si no hagués sonat la campana, ho hagués deixat i m’hagués dedicat a una altra cosa. No necessito ser actor per viure. 

Creus que no tens la sensació d’haver-te equivocat perquè t’ha sortit bé?

Sí, però ho atribueixo més a la sort que no a altres coses. Si no m’hagués anat bé, hauria plegat. De fet, sempre he dit el mateix: “Aquests actors que s’estan un any esperant que els truquin, no entenc com aguanten”. Si em passés a mi, em dedicaria a una altra cosa. 

He anat tirant perquè m’ha anat bé i m’he guanyat bé la vida, vull dir, tampoc sóc ric però he pogut formar una família, pagar una hipoteca, anar de vacances… Però jo mai he sentit aquella passió de dir: “És que necessito actuar”. 

Quan dius que ningú et va avisar que “no és el que sembla”, a què et refereixes? 

Home, que és un ofici bastant avorrit i molt poc creatiu. Per això jo sempre he intentat produir, escriure i fer altres coses. Pensa que de qualsevol producció —sigui de cinema, teatre o televisió— el menys creatiu és l’actor. L’actor fa allò que ha pensat, escrit, creat i dirigit un altre. Sempre et diuen el que has de fer, ets com una ovella.

Crec que els actors estem molt sobrevalorats. Dels qui són realment creatius —com ara els guionistes, dramaturgs, il·luminadors, decoradors, directors d’art…— no se’n parla. 

Quan vas començar era una altra època… Els teus pares no et van posar pals a les rodes, però tampoc els va fer molta gràcia.

No. Ells em van deixar fer, però mai em van recolzar. I jo ho entenc, eh? No els hi recrimino. A casa meva ningú tenia cap relació amb el món de la cultura i les arts, i per ells va ser un shock. Són gent postguèrrica i que en aquell moment un fill volgués ser artista era com: “Però que diu aquest nano?, serà un desgraciat tota la vida!”. I és lògic, eh? Com més anys passen, més ho entenc. 

Dins la professió, què diries que ha canviat en els últims quaranta anys?

Jo diria que els qui vam començar als anys vuitanta ho vam fer pensant, no tant amb la fama personal i en triomfar com a actors, sinó en fer un teatre nou i compromès. I ara en canvi, sí que n’hi ha que fan coses molt interessants, però et diria que un 70% ho fa per “la ximpleria de la fama” i de triomfar a la tele. I això em sembla… El gran error. Són persones abocades a la frustració i a la depressió assegurada.

Jo crec que t’hi has de dedicar perquè gaudeixes molt fent-ho i no tant per ser reconegut, perquè encara que ho siguis —que tens molt poques possibilitats de ser-ho— t’anirà bé uns anys, però quan se’n cansin de tu i et deixin de trucar, l’hòstia encara serà més gran. És una feina molt puta en aquest sentit. 

Sembla que la sort hi juga un paper important.

Sí, perquè la nostra feina no depèn tant del talent sinó de la sort i això és molt frustrant. Està clar que la sort és important per tothom a la vida, però en altres feines, si ets bo en lo teu, t’acabaran trucant, i si ho fas bé, no es cansaran de tu. 

En el nostre cas, no et truquen només perquè siguis bo o dolent, ho fan perquè aquella cara els hi funciona, etc. T’exploten fins que s’acaben cansant de tu i després, per més bo que siguis, et deixen de trucar. És una feina molt enganyosa… 

Un personatge que se t’hagi resistit?

Ui, quasi tots. I en molts casos eren personatges aparentment senzills, eh? En canvi, amb els que eren més complexes, me’n sortia millor. No ho sé… Suposo que perquè tenien més conflicte i això em permetia compondre més coses. Ja et dic, els aparentment més propers a mi —diguem-ne amb menys conflicte— són els que m’han costat més.

I com a dramaturg, com se t’acudeixen les idees? 

A veure, jo no sóc dramaturg professional, eh? No podria escriure per encàrrec, diguéssim. Jo ho faig per mi, per entretenir-me i matar l’estona. No sóc com altres que es passen el dia amb la llibreta amunt i avall, buscant i apuntant idees. A mi em venen. Però sempre dic el mateix: “Fins i tot la persona més grisa del món, té dins seu trenta mil novel·les, obres de teatre, sèries…”. Et lleves al matí i ja passen coses… Seran millors o pitjors, però d’idees no me’n falten.

Tires d’experiència pròpia?

Sí que parteixo del meu entorn, però no m’agrada l’autoficció. Per exemple l’obra Els Brugarol parteix d’una anècdota amb la meva filla i d’allà ja ho vaig extrapolar, creant un personatge que no era jo. És el que et dic, hi ha coses que et passen, que dius: “Això té una obra de teatre”. 

La cultura s’ha emportat un cop molt fort amb la pandèmia. Com ho estàs vivint?

Doncs et diré que és la primera vegada a la meva vida que he demanat l’atur. Des dels vint anys! 

Però alhora, també he de dir que els qui treballem en la cultura tenim una gran tendència al victimisme i a mi això no m’agrada. És veritat que som dels qui més estem patint, però també hi ha molta altra gent que ho està passant molt malament… I no sé per què, però tenim això com que “som una mica mimats” i a mi que em perdonin —perquè hi ha gent que s’enfadarà molt quan ho digui— però és que sembla que pel simple fet de dedicar-te a la cultura, l’Estat ja t’ho ha de donar tot. I no. 

Hi ha molta gent, com els mestres, que són necessaris i tenen uns sous de merda, o els metges —com la meva filla, que és resident i treballa dotze hores diàries, jugant-se la vida i cobrant 900 euros al mes— que també estan molt mal tractats. És clar que la cultura és essencial, però tampoc som imprescindibles. Si es tanquen els teatres mig any, no passa res. Entent-me, sí que passa perquè hi ha molta gent que ha patit molt, però a la societat no li ha passat res. Però en canvi, tu tanques els hospitals tres setmanes i se’n va tot a la merda…

I per últim, projectes de futur?

Mira, ara de moment estem fent gira d’Els Brugarol per Catalunya i tenim tots els caps de setmana plens fins al març. Però és clar, ara amb la pandèmia tot és molt incert… Esperem que no ens tornin a confinar. I després, l’onze de març entrem al Poliorama fins al maig. 

I a banda, estic rodant Cuéntame cómo pasó a Madrid, fent un personatge que surt en uns quants capítols, fins al desembre. I de moment això és el que hi ha fins a l’estiu, si la pandèmia ens ho permet.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.