Mario Gas: “Aprendre dels altres i d’un mateix és signe de saviesa”

By 18 de novembre de 2020 cultura

Actor, director de teatre, de cinema i d’òpera, doblador, gestor cultural… Podríem dir que Mario Gas és una de les cares més reconegudes de l’escena cultural del nostre país. Des dels seus inicis, cap a meitat dels anys seixanta, ha estat al capdavant d’obres tan emblemàtiques com Madama Butterfly, Otel·lo, Sweeney Todd, L’elisir d’amore, entre moltes d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Els recordo molt bé i molt a prop també, perquè encara que “haya llovido mucho” des d’aleshores, hi ha coses que a dia d’avui encara sento molt properes. 

Tampoc sabria dir-te molt bé ni quan ni quins són els meus inicis, ja que jo vinc de família de teatre i vaig créixer entre bambolines des de molt petit. Però sí que al voltant dels últims anys de l’Institut i els primers de la Universitat —cap a meitat dels anys seixanta— és quan decideixo començar a fer teatre independent. Va ser a la Facultat de Dret, lloc de coneixement i de trobada amb molta gent, on em va canviar una mica la manera de veure les coses. Em va enriquir molt. 

Eren altres temps. Et va ser fàcil començar?

No, no va ser fàcil. Pensa que en una època com el tardo-franquisme, començar a fer un teatre ideològicament tan diferent del que s’estava fent… Vam haver de renunciar a moltes coses. Però la vocació era gegant i d’alguna manera, la gent que va començar amb mi, teníem el teatre com una dedicació més enllà d’una forma de guanyar-nos la vida. Encara que després també ens l’hàgim guanyat, eh? Jo crec que això és el més maco que hi ha: poder-te guanyar la vida fent allò que t’agrada, però que també estaries disposat a fer si les dificultats fossin majors. 

Com a director, què creus que et fa especial? 

A veure, d’entrada crec que un mateix no és l’adequat per jutjar-se, però tampoc vull tenir falsa modèstia. És cert que porto molts anys en això i un ja especula, pensa i sap una mica. 

Dit això, què pot ser que agradi a la gent? Primera, que l’escenari em fascina. Sóc molt rigorós, molt minuciós i m’agrada molt treballar, treballar i treballar. No ho sé, suposo que tinc alguna mena de flaire per solucionar aquest cubicatge que és l’escenari. I amb una actitud de sempre buscar més, d’exigir-me molt a mi i també als altres. I també de fluir molt, de gaudir, de crear caliu i de transmetre-ho al públic a partir de la gent que convoco. 

Quin criteri segueixes per decantar-te per un actor o un altre? 

Doncs mira, jo penso que a la vida s’ha de ser molt analític, però un també s’ha de deixar portar per les intuïcions. M’agraden aquells actors en què jo veig alguna cosa especial… No et sabria dir.

M’agraden els actors que gaudeixen treballant els uns amb els altres, que no són àvars de sí mateixos, que entenen que el teatre és una tasca col·lectiva que ha de viatjar cap a l’espectador sumant forces i no posant-se ningú per sobre de l’altre. Aquest és el tipus de gent que m’agrada. Els qui no ho conceben només com una eina professional, sinó com una expressió de vida, una manera d’estar al món o, com diria el meu amic García Valdés, una manera de passejar per la vida. 

Això del teatre és un ofici, una cosa que es fa amb les mans. Primer hem de ser artesans i si en algun moment gratem el cel de la inspiració i ens convertim en artistes, fantàstic, però si no, s’ha de picar pedra. 

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

Com a aspecte negatiu extern diria que el pitjor és l’absoluta i total desprotecció que té aquesta professió al nostre país. El sector està maltractat per l’Estat, per hisenda, pels ajuts… S’ha de ser valent per dir: “Jo em dedico al teatre”. 

I com a aspecte negatiu intern, jo diria que el pitjor són els cants de sirena, és a dir, deixar-se portar per un èxit ràpid. L’engreiment i l’engulament són els dos problemes més importants. Aprendre dels altres i d’un mateix és signe de saviesa. Sempre s’està aprenent. 

La cultura s’ha emportat un cop molt fort amb la pandèmia. Com ho esteu vivint? 

A veure, la majoria de la professió —a excepció de poca gent que té la sort, i s’ho ha guanyat, de tenir una molt bona situació econòmica— viu al dia. I després hi ha un tant per cent molt elevat que mal viu al dia. És a dir, imagina’t com està el sector… 

Personalment penso que les administracions locals, autonòmiques i estatals no estan a l’altura. Haurien d’haver entrat més fort en subsidiar locals, companyies, professionals… i en aprofitar l’ocasió per dir al públic que —sempre complint estrictament la normativa— aquí seguim per trobar-nos amb el 50 o el 75% de l’aforament. Que no tinguin por d’anar al teatre. 

Diries que tens alguna obra pendent?

Sempre. I moltes! Les que conec i les que encara han d’arribar, els projectes que m’invento i els que encara no m’he inventat… Per molt que la vida durés, sempre tindria alguna obra pendent.

Ets dels qui no es jubilaria mai, oi?

A veure, és que jo penso que aquesta professió és per no jubilar-se mai, en el sentit conceptual del terme. A mi no és una feina que em costi fer, al contrari, és un alè. Per mi és una manera d’estar viu i de comunicar-me amb els meus contemporanis. 

I per últim, projectes de futur?

Ui, molts. (Riu) En aquests moments estem pràcticament de gira amb Pedro Páramo i també tinc l’espectacle Viejo amigo Cicerón, amb Josep Maria Pou. 

I per la temporada vinent, tornar a reposar La tabernera del puerto, que és una sarsuela, i Amici miei, un espectacle que faig amb la pianista Bárbara Granados a Madrid. I tres o quatre projectes més de teatre, però no m’agrada massa dir noms abans d’hora. Com diu aquell: “No diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat”. Però sí, sí, hi ha projectes i ganes de fer-los.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.