Josep Maria Pou, actor i director teatral, és indiscutiblement una de les cares més conegudes de l’escena cultural del nostre país. Des del seu debut l’any 1970 al Teatro María Guerrero de Madrid, ha participat en innumerables funcions teatrals. Entre les més emblemàtiques trobem El Rei Lear, La cabra, Àngels a Amèrica, Moby Dick o Sòcrates.
T’han anat molt bé les coses. Quina diries que és la clau de l’èxit?
Jo crec que no hi ha altra clau que la de treballar. L’únic factor realment important és l’esforç i la dedicació. Aplicar-te i buscar la perfecció a cada dia de treball, això és el que de veritat et fa créixer.
Encara que no tinguis talent? El talent es treballa?
Bé, és que el talent s’aconsegueix treballant, sí. En aquest ofici i en qualsevol altre de matèria de creació, hi pot haver alguna cosa d’això que es diu “talent innat”, és a dir, pots néixer amb una sensibilitat i unes condicions especials, però les has d’educar.
Per molt que tinguis una predisposició genètica, si no trobes la manera d’aplicar-la, per si sola no serveix per res. I també et diré que si veritablement sents una atracció especial per allò que fas, no és necessari tenir un talent innat. Amb esforç i dedicació, es pot arribar a dominar la tècnica exactament igual que si fos un do que et ve donat per la naturalesa.
I digues, com a actor què diries que et fa especial?
Bé, jo crec que ja d’entrada tots els actors venim condicionats per una cosa que ens ve donada, que és el físic. Quan tens un físic com el meu —que ja amb divuit anys feia metre noranta-cinc— no en pots prescindir. A mi em va condicionar molt a l’hora de fer certs personatges i crec que la meva alçada és una de les coses que més m’ha definit com a actor. Molts directors inclús m’havien arribat a dir que era massa alt. A excepció d’algun director de veritat, amb talent, com era José Luis Alonso —amb qui vaig arribar a treballar fins en quinze espectacles i va ser qui em va formar a mi com a actor per tota la vida— que de cop i volta buscava solucions.
El 1973 es va fer la primera producció —en aquest país— de Les tres germanes, amb un repartiment i una companyia excepcional, i jo recordo que quan José Luis Alonso em va preguntar si volia fer el personatge del baró Tusenbach, li vaig respondre: “És clar que el vull fer, però si la Tina Sainz —una actriu molt popular en aquell moment, però que era molt baixeta— fa d’Irina, semblarem un tap i una carabassa”. I recordo perfectament que ell em va contestar: “No te preocupes, que ese es mi problema”. Es va inventar sobre la marxa que al baró Tusenbach li agradava molt tocar el piano i en dues de les grans escenes que teníem amb Irina, jo estava tocant, assegut, i ella escoltant, recolzada al piano. Amb lo qual, gràcies a aquest invent de director escènic meravellós, no hi va haver cap problema de tipus estètic que pogués distreure a l’espectador.
I més enllà del físic?
Més enllà d’això, destacaria la meva energia i vehemència, que pot arribar a ser un defecte si no aprens a gestionar-la o hi ha un director que t’ho controli. Jo no entenc que puguis sortir a l’escenari si no és al cent per cent, sense reservar-te absolutament res de res. A vegades inclús puc arribar a ser excessiu a dalt d’un escenari; en les passions, en l’odi, en l’amor… Però he de dir que això també ve demanat d’alguna manera pel tipus de personatges que faig, que requereixen molta energia i d’una especial presència.
Quin personatge t’has estimat més?
Un personatge que tinc al fons del cor i que sempre he considerat que és el que millor he entès i el que més m’he estimat, és el protagonista de Cel obert, Tom Sergeant. Aquell home ferit d’amor, bojament enamorat i disposat a renunciar a tot per amor. És un dels personatges que a mi em produeix més tendresa i afecte. I el que sento més proper.
I quina diries que ha estat la cirereta de tota la teva trajectòria professional?
Saps que a vegades els actors i directors tenim allò que es diu “hijos favoritos”, que sovint no coincideixen massa amb la visió que té el públic de tu… Però en el meu cas, hi ha hagut funcions i personatges que considero que m’han fet pujar a l’escala i estic segur que el públic coincidiria amb mi.
Amb alguns, vas pujant un graó a l’escala —i no em refereixo només a l’èxit o la fama, sinó que et fan créixer dins la professió i guanyar capacitats i experiència— i n’hi ha d’altres, que et fan pujar cinc graons de cop. Jo crec que alguns d’aquests han estat, indiscutiblement, El rey Lear, que vaig fer amb Calixto Bieito al Teatre Romea l’any 2004, i immediatament després, La cabra, que va ser la meva primera direcció, a part de treballar-hi com a actor i productor. Crec que aquests dos títols han estat fonamentals, no només per a mi, sinó també per a la percepció que té el públic de la meva feina i digue’m-ne, del meu lloc dins l’àmbit teatral.
Què et consideres, més director que actor o al revés?
No, no, sempre actor. El dia que jo em mori, si han de posar alguna cosa a la làpida, que hi posin actor. I prou. Res més. (Riu)
Tens alguna obra pendent?
Moltes! I em moriré havent-ne deixat moltes per fer. I en el meu cas he de dir que majoritàriament ha estat per falta temps… Sempre he estat fent coses que no m’han permès fer-ne d’altres que també volia. Per posar-te un exemple, m’hauria agradat molt fer —tot i que ara per un tema d’edat ja no puc— el personatge de Willy Loman de La muerte de un viajante, d’Arthur Miller. Entre d’altres, eh? Podria fer una llarga llista.
Ets dels qui no es jubilaria mai?
No, no, al contrari. Tinc clar que em vull jubilar i em plantejo un futur cada vegada més tranquil. De fet, estic molt emprenyat amb mi mateix perquè ja fa un parell d’anys que tinc una lluita interna molt grossa… Tinc ganes de fer el mandra, descarregar-me de moltes responsabilitats i deixar d’anar corrents d’un cantó a l’altre.
Pensa que ja he sobrepassat l’edat de jubilació més de deu anys i s’ha de ser realista, he tingut una vida fantàstica i no tinc cap problema de salut, però el que tinc per davant és molt menys que el que hi ha per darrere. Ara, això no vol dir que posi una barrera i digui: “S’ha acabat, deixo l’ofici”. Això no es pot fer mai. No et pots treure la pell i deixar-la a casa, pots treure’t un vestit però no la pell. El que vull fer a partir d’ara és racionalitzar molt la feina i anar-la reduint de mica en mica.