Àlex Monner: “El més complicat és dominar els cavalls de l’ego”

By 20 de gener de 2021 gener 25th, 2021 cultura


Àlex Monner, actor i director de cinema i televisió, va debutar en el món de la interpretació amb la pel·lícula Herois i poc després va iniciar-se a la petita pantalla amb la sèrie de TV3, Polseres vermelles. Des d’aleshores, l’hem pogut gaudir en incomptables produccions com ara REC 3, Barcelona nit d’estiu, Cites, Barcelona nit d’hivern o Vivir sin permiso, entre moltes d’altres. Guardonat al millor actor de repartiment al Festival de Cinema de Màlaga i també als Premis Gaudí, per la seva interpretació a Els nens salvatges, així com al millor actor de televisió, per Polseres vermelles, als premis Fotograma de Plata.

Vas començar de molt jovenet, com sabies ja el que t’agradava?

La veritat és que no en tenia ni idea. El món de la interpretació es va creuar a la meva vida d’una manera absolutament random. Sí que tenia la intuïció de què l’art potser formaria part de la meva vida, però ni de lluny a aquests nivells.

Com s’hi va creuar?

Un dia van venir al Súnion, on jo estudiava, per trobar als que serien els protagonistes d’Herois. Em vaig presentar al càsting, que era d’aquests multitudinaris, i vaig tenir la sort que em van agafar. Aquesta va ser la meva primer pel·lícula. 

Com es viu la fama amb només setze anys? 

Per una banda ho vaig viure d’una manera molt emocionant perquè a una part de mi li agradava que la seva vida, de cop s’hagués convertit en una cosa tan trepidant, sobretot en comparació amb les vides que tenia al meu voltant. Però també hi havia l’altra cara, que era la part dolenta… El fet de començar a enfrontrar-me amb el que és sentir-se observat constantment i que la gent tingui una idea ja preconcebuda de tu abans de conèixer-te. 

I suposo que com que tot això va passar en un moment en què encara tenia una personalitat molt poc formada, digue’m que les coses negatives —igual com les positives— van anar generant “mella” dins meu. Crec que arrossego algunes coses que no acaben de ser del tot bones, però en general ho vaig viure bé. La meva família em va ajudar molt i sempre he sentit molt proper al meu grup d’amics.

És molt fàcil enlluernar-se per l’èxit, la fama… No vas tenir problemes d’ego?

Sí que els vaig tenir, sí. Va haver-hi un moment en què em vaig arribar a creure que era un súper-mega actor. La fama ja ho té això, tothom et diu que ho fas súper bé i és fàcil que t’ho acabis creient… No crec que fos una cosa que jo generés perquè fos una persona creguda, però sí que reconec que potser en algun moment vaig ser-ho. 

Les coses t’han anat molt bé, què diries que et fa especial?

Crec que si alguna virtut tinc, és que sóc capaç d’entendre fàcilment el que necessita cada projecte i captar ràpidament quin és l’esperit que requereix. 

De tots, quin és el projecte que més t’has estimat? 

Herois, perquè va ser el primer que vaig fer i perquè totes les experiències que vaig viure aleshores, ja no les tornaré a viure mai més. Mai tornaré a tenir un rodatge com aquell i això que l’any següent vam rodar Polseres vermelles i també va ser l’hòstia! Però com el primer, mai en tornaré a tenir cap més.

I quin personatge diries que t’ha marcat més? 

Jo crec que el personatge que de veritat em va ajudar a entendre que potser sí que hi havia un actor dins meu, va ser el Lleó de Polseres vermelles. Vaig poder experimentar molts tipus d’escenes diferents i em vaig adonar que era capaç de plorar, de riure… D’alguna manera, al tractar-se d’una sèrie tan llarga, em va servir com a entrenament per aprendre a tocar diversos pals. 

Creus que el teu físic t’ha ajudat a l’hora de trobar feina?

Suposo que sí, però no crec que sigui el més rellevant, eh? Per a mi, el que acaba completant el carisma d’una cara —més enllà de tenir un rostre maco o harmònic— és una actitud.

Què diries que és el que portes pitjor de la teva professió? 

Jo crec que el més complicat és dominar els cavalls de l’ego. I també que no és gens fàcil posar-se davant de cinquanta persones i deixar que et gravin. De fet, a mi em resultava molt més fàcil quan vaig començar que no pas ara. A poc a poc, vas creixent i quan realment agafes consciència del que és estar exposat a aquest nivell, fa bastant respecte. 

Com vas preparar el personatge de Vivir sin permiso?

Doncs la veritat és que el vaig preparar fent-lo, allà al rodatge. No va haver-hi cap mena de feina prèvia, tot el procés de creació del personatge està gravat. De fet, si t’hi fixes, el Carlos no és el mateix al capítol 1, que al 10. Vaig començar amb una cosa molt passada de voltes i és a partir del capítol 7 que la proposta comença a compactar-se.

De fet, és amb l’únic paper que he sentit que estava fent el viatge jo cap al personatge i no el personatge cap a mi. És qüestió de tenir els pebrots de tirar-te a la piscina i intentar invocar aquella energia en particular. I he de dir que el personatge del Carlos era perfecte per a jugar-se-la; l’ovella negra de la família, drogoaddicte, un passat de voltes…

Com pot ser que un personatge protagonista com és Carlos Bandeira, pràcticament no aparegui a la segona temporada?

La cosa és que, d’entrada, el meu personatge moria a la primera temporada i ja no vaig firmar per la segona. Però de mica en mica, el meu paper va anar agafant pes —perquè suposo que els hi funcionava— i cada vegada tenia més escenes. I aleshores, quan vam acabar el rodatge de la primera temporada, em van proposar si volia seguir a la segona, però els hi vaig dir que no perquè ja portava set mesos a Galícia i em venia de gust conèixer gent nova i fer alguna altra cosa. 

Com et definirien els teus amics?

Jo crec que ara mateix em definirien com a algú que està lluitant per ser la persona que vol ser, perquè és veritat que he estat com molt ennuvolat des de fa molts anys i ara aquest últim any he intentat estar més tranquil. 

Quina persona vols ser?

Algú que tingui una rutina artística, que miri pel·lícules, que s’emocioni amb facilitat, que tingui la capacitat de prolongar la felicitat el màxim de temps possible… En definitiva, algú a qui li vingui de gust estar viu. No ho sé, la joventut és molt convulsa… 

Com estàs vivint la pandèmia?

Doncs en part bé, perquè a mi aquest temps de pandèmia m’ha servit per deixar tots els vicis que tenia i considero que aquest any he aconseguit coses realment importants per mi. Però també ho porto malament, com tothom… A ningú li agrada haver de portar la mascareta tot el dia ni haver-se de tancar a casa a les deu de la nit. 

I pel que fa a la feina, perfecte. Jo he rodat tres pel·lícules aquest any… És veritat que la Covid ha afectat molt en altres àmbits de la cultura, però no ha sigut ni de lluny el meu cas. Al final, jo faig productes audiovisuals i les plataformes de Netflix, Amazon… estan a full. 

I per últim, projectes de futur?

Fa poc vaig escriure un poema i he contactat amb un director de foto per mirar de rodar-ne una peça audiovisual, però no sé si ho acabarem fent perquè a vegades em costa una mica agafar les rendes, però sí que m’agradaria. I a banda d’això, estic intentant aixecar un curt amb una productora que es diu Nanuk i estem esperant a veure si arriben les ajudes. 

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.