Fa més de trenta anys que l’actor i cantant, Bruno Oro, ens fa plorar de riure. Des dels seus inicis amb El cor de la ciutat i Polònia, ha esdevingut una de les cares més reconegudes de l’escena cultural catalana. L’hem pogut gaudir també a Vinagre, Crackòvia, Mire usté o Caçadors de bolets, entre d’altres, així com en innumerables muntatges de gran repercussió. El 2016 rep el premi al millor actor dels Premis Zapping.
Com portes que se’t reconegui pel carrer?
Bé, lo meu ha estat bastant progressiu… Pensa que com que al Polònia em maquillaven, tampoc se’m reconeixia tant. I és veritat que hi ha hagut èpoques de més i de menys, però mai m’ha suposat un problema. Jo sempre dic que a no ser que siguis Brad Pitt o Messi, que no poden ni caminar pel carrer diguéssim, la resta és bastant portable. La gent a Catalunya és molt discreta.
Diries que hi ha una recepta infal·lible per fer riure?
Malauradament no. Perquè ni jo mateix la tinc i mira que en sé… A vegades penso que sí, però sovint em segueixo equivocant en coses, saps? La comèdia és una ciència molt inexacta. És un do que es té o no es té.
Com sorgeix el personatge del Jacobo?
Durant una sessió, quan estava fent el Polònia, vaig proposar el personatge d’un pijo i així se’m va acudir la idea. Va agradar tant que a Vinagre el vam tornar a fer i aquí ja va ser un boom, sobretot entre els pijos curiosament. (Riu) Fa molt temps que el faig, però el vaig tenir congelat durant tres anys, fins que ens van confinar i vaig pensar que era un bon moment per treure’l de nou. La gent se l’estima.
Encara que sigui des de l’humor, no t’ha portat problemes al carrer?
No, zero. De fet, tot el contrari, agrada molt a tothom. Jo crec que la gent se l’ha fet seu, tant els de l’Upper Diagonal, com els que no. És un personatge que ja d’entrada es veu que està molt exagerat i estereotipat, però suposo que com que diu el que pensa, cau bé.
Alguna anècdota que recordis dels onze anys que vas estar al Polònia?
Ufff, en tinc tantes… Vam viure-hi moltíssimes coses. Quan venien els polítics, es trobaven una mica fora de joc perquè eren conscients que es tractava d’un programa de sàtira, però alhora sabien que si hi sortien, esdevindrien populars. Ens trobàvem amb moltes situacions bastant còmiques i fins i tot grotesques. (Riu)
Sí que recordo el Mas Style com un punt d’inflexió. Ho va petar tant que es va veure a tot Espanya i crec que és el vídeo més vist de tota la història del Polònia.
Es pot dir tot amb humor?
Jo crec que sí que s’hauria de poder, però malauradament no és així i de fet cada vegada es pot menys. Avui en dia hi ha massa temes tabú… Penso que s’hauria de poder fer broma de tot; de la mort, del feminisme, de la independència…
Ara el moment també és molt delicat, t’autocensures o tens por a l’hora de dir segons què?
Sí, una mica sí. A vegades m’autocensuro perquè tampoc vull rebre atacs… Encara que faci crítica de tot el que estem vivint, el meu humor normalment és bastant blanc. Intento no opinar sobre política, ni ficar-me en segons quins temes que crec que em poden portar més problemes que cap altra cosa.
De què no faries mai broma?
Home, no faria mai broma d’una malaltia incurable o en tot cas vigilaria molt en com fer-la.
Les coses t’estan anant molt bé. Què diries que et fa especial?
Bona pregunta! (Riu) Jo crec que potser és que intento ser genuí, fer personatges autèntics i dir sempre el que penso. Intento anar un pas més enllà. I també que sóc súper exigent i això fa que sempre intenti millorar, mantenint aquest equilibri entre ser genuí i alhora perfeccionista en tot allò que faig.
Com prepares els monòlegs d’Instagram?
Els escric, els assajo bastant i finalment els gravo, normalment una o dues vegades com a molt.
Si no, ja no et fa gràcia ni a tu, no?
Exacte! I a vegades, fins i tot, els hi deixo mirar al meu germà o a la meva novia, que són bastant crítics amb mi i em diuen si els hi ha fet gràcia o no. Normalment, els escric i me’n vaig a nadar, per deixar-ho respirar. El “tic de queda” se’m va acudir nadant, per exemple.
De tota la teva trajectòria professional, quina consideres que és la teva cirereta?
Diria que l’última obra que he fet, Cobertura, que és una mica el resum de la meva carrera. Una obra que escric juntament amb Alejo Levis, però que neix d’una idea meva amb una companya, que és Clara Segura, amb qui hem fet molta carrera junts. Cobertura d’alguna manera ens consagra com a duo i parella artística.
En aquesta funció es barregen les meves tres passions: el teatre, el cinema i la música. És una obra molt audiovisual i considero també que és la meva cirereta perquè és un projecte molt meu. M’ha servit de galeria per ensenyar tot el que sé fer.
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
La inseguretat. I que per molt que hagis fet, el teu currículum mai serveix de res.
Sempre esteu a prova.
Sempre. Sempre estàs fent càstings, en tela de judici… Un dia pots estar molt a dalt i l’endemà ser una merda. És increïble això nostre.
I com portes les crítiques? Entenc que no totes seran bones.
No… Però t’he de dir que cada vegada les porto millor, bàsicament perquè cada vegada les llegeixo menys. Al principi es fa molt dur i crec que a tots ens costa portar-les bé. D’alguna manera, has de saber separar la persona del personatge i entendre que a qui critiquen no és a tu, com a Bruno, sinó al personatge de Bruno Oro.
I per últim, projectes de futur?
Ara al febrer tornem amb Cobertura i si podem, a l’abril-maig començarem la gira per tot Catalunya, Balears i Andorra. Al mateix temps estic escrivint alguns projectes, que encara no puc dir ni quan ni on seran. I fora d’això, la meva idea és seguir actiu a Youtube amb el Jacobo i d’altres personatges, i alhora seguir fent els monòlegs d’Instagram.
GRÀCIES als 100 entrevistats que han compartit i fet possible la meva il·lusió des de 2015 🙂
Adriana Boixadós