Manel Piñero és un actor i humorista català, conegut popularment pel personatge de l’Homo APM, cara visible del programa de zàping Alguna pregunta més? de TV3 entre el 2009 i el 2016. Més tard, protagonitzaria Em dic Manel!, wèbserie d’humor a la mateixa cadena, ideada i escrita també pels guionistes de l’APM?
Ets periodista de formació. En quin moment decideixes canviar de professió?
Sí, vaig estudiar Periodisme i m’hi vaig dedicar durant dotze anys, però va arribar un dia en què em vaig saturar del periodisme que estava fent i paral·lelament notava que em tirava molt el tema de l’humor i l’entreteniment. I casualment, vaig tenir la sort que una companya de feina —que coneixia aquesta inquietud meva— marxava a Catalunya Ràdio i es va assabentar que buscaven guionistes a l’APM. Els va fer arribar el meu CV, em van fer un parell d’entrevistes i així vaig fer el canvi.
Fins aleshores no t’havies dedicat mai a la interpretació, vas començar de zero a l’APM.
Sí, exacte. Vaig entrar-hi com a guionista i a mesura que va anar evolucionant el programa, va sorgir l’oportunitat de fer l’Homo APM i va ser aleshores quan vaig començar a formar-me com a actor.
L’anècdota que més t’hagi descol·locat com a Homo APM?
Ufff.. Te’n podria explicar moltes. Quan acabàvem de fer el gag li havíem de dir a la persona que l’havíem estat gravant amb càmera oculta i aquesta ens havia de donar el seu consentiment per sortir a l’APM. Si no, no podíem emetre-ho. I de fet, si alguna vegada ens deien que no, però consideràvem que el gag era bo, ho lluitàvem per mirar de salvar-lo. Doncs recordo que en una ocasió, quan li ho vam explicar, l’home ens va respondre: “M’encanta el programa i m’agradaria sortir per la tele, però… m’heu gravat amb la dona equivocada”. (Riu) I és clar, no li anàvem a arruïnar la vida per aconseguir un bon gag…
Per què deixes el programa el 2016?
Perquè a partir del quart any ja vaig començar a veure que era sempre una mica el mateix, ho seguia gaudint, però ja no sabia com evolucionar-ho. I cada vegada ens costava més sorprendre a la persona, perdent així el factor sorpresa. Havíem d’abarcar a molta més gent per trobar a qui no ens conegués i a més hi havia l’efecte crida, que quan ens veien, ja s’apropaven. Perquè m’entenguis, al principi trigàvem dues hores a tenir-ho llest i els últims anys necessitàvem com a mínim mitja jornada.
Es pot dir tot amb humor?
Jo crec que s’hauria de poder fer broma de tot, sí. El tema està en la manera en com ho facis… És a dir, per delicat que sigui el tema, pots fer-ho de dues maneres: sent barruer i maleducat o bé idoni i elegant. A mi personalment sempre m’agrada disparar cap amunt i no cap als col·lectius més vulnerables.
Hi ha molts tipus d’humor i si ens poséssim límits, l’humor negre, per exemple —que ben fet fa molta gràcia— no existiria. Al final, jo crec que tots ens hem de poder riure de tot, començant per nosaltres mateixos.
Què li cal a un humorista?
Per començar, cal que sigui capaç de riure’s d’ell mateix. Si no, mai serà un bon humorista o si més no, no serà honrat. L’ofici comença per un mateix i per no donar-se gens d’importància. I també fan falta altres intangibles com ara ser creatiu, tenir imaginació, sentit de l’humor… Al final, podria resumir-se en: tenir gràcia o no tenir-ne. Hi ha gent que per molt que ho intenti, no fa riure i d’altres que sense esforçar-s’hi gens, sí. Aquests són els que fan més ràbia. (Riu)
Quin ha estat el teu major repte professional?
Jo crec que el repte més gran ha estat defensar fins al final el personatge de l’Homo APM i creure-hi. I això, al principi que només havia de durar quatre setmanes i la gent estava una mica descol·locada, no va ser fàcil. I aquí està el repte, en anar-hi igualment a tope i aconseguir tirar-ho endavant.
I també, la primera vegada que vaig sortir a fer teatre, que tenia davant a vuit-centes persones i pensava: “Però què hi faig jo aquí? Amb lo bé que estaria en una redacció fent de periodista”. (Riu) No me’n penedia, òbviament, però hi havia alguns moments de “UAU!”. I és veritat que els nervis cada vegada van a menys, però del tot mai desapareixen.
Alguna sèrie en què t’hagués agradat participar?
Ufff. Moltes, moltes! Ara mateix estic enganxadíssim a Dexter i m’hauria encantat fer un personatge així. El típic dolent que es fa estimar, saps? Perquè actuar ja té mèrit però fer un dolent —que a sobre és un psicòpata, un boig i un malalt— i que tot i això, l’espectador no vulgui que l’enganxin, és molt difícil d’aconseguir.
La cultura s’ha emportat un cop molt fort amb la pandèmia, com ho estàs vivint?
Doncs mira, jo perquè he tingut la sort de poder seguir treballant, des de casa, com a guionista de l’APM, perquè si no… Si depens només de la cultura, és un autèntic drama. És a dir, aquest sector de per si ja és un món precari, però si a sobre li sumes la situació actual… Ja et pots imaginar. I jo mateix, eh? Si no fos per l’APM, hauria d’haver canviat d’ofici. I em fa ràbia i trobo que és una pena que s’hagin tractat els teatres com si fossin discoteques, perquè no té res a veure una cosa amb l’altra.
I per últim, com es presenta el 2021?
Incert total. De fet és el que s’està dient molt aquests dies, no? Que hem d’aprendre a viure amb la incertesa. I pot semblar una frase bastant tòpica, però és que és veritat… No sabem si la setmana que ve hi haurà una quarta onada o bé més obertures. I és clar, així no es poden fer gaires plans.
Espero que, evidentment, la pandèmia desaparegui o es minimitzi al màxim, però que en qualsevol cas —si hi hem de conviure encara un temps més— que les autoritats aprenguin a gestionar els diferents sectors, de manera que la situació actual no afecti sempre als mateixos.