Julio Manrique: “Vaig haver d’estudiar Dret per descobrir la meva veritable vocació”

By 21 d'abril de 2021 cultura

Per Julio Manrique tinc una presentació especial. I és que no només sento admiració per tot allò que fa, sinó que també va ser la primera persona que vaig entrevistar —ara fa sis anys— i amb qui em vaig adonar que això de fer entrevistes m’agradava. La llavor d’aquest blog, en definitiva. Gràcies per, sense saber-ho, ajudar-me a descobrir-me.

Com recordes els teus inicis? Et va ser fàcil començar?

Doncs tot va començar a la Pompeu Fabra, quan hi estudiava la carrera de Dret. En aquell moment, la UPF tot just estava arrencant amb tot, i també amb l’aula de teatre. I allà, vam muntar un grup molt potent, que el conduïa Josep Maria Mestres, director amb qui després hi he treballat sovint i qui em va donar les primeres oportunitats. Podríem dir que d’alguna manera, vaig haver d’estudiar Dret per descobrir la meva veritable vocació, que és el teatre.

I aleshores vas entrar a l’Institut del Teatre.

Sí. Un cop vaig acabar la carrera —perquè em vaig llicenciar, però ja tenint molt clar quin era el meu camí— vaig entrar a l’Institut del Teatre. De fet, mentre estudiava Dret vaig fer el meu primer debut professional, Enemic de classe, amb Josep Maria Mestres al SAT!.

Et vas sentir còmode? Com recordes la teva primera vegada damunt un escenari?

Més que còmode! Em vaig sentir eufòric quan em van donar el paper i se’m va obrir aquest nou camí… Recordo que hi anava amb molt poca por, m’hi llançava “a lo bruto”. Suposo que l’entusiasme pesava molt més que, diguem, la sensació de responsabilitat que adquireixes després. En aquell moment era molt lliure, i inexpert també… Ho recordo com una cosa preciosa!

És fàcil enlluernar-se per la fama?

Sí, totalment. Tot i que la fama nostra, de la gent que fem teatre o audiovisuals a nivell de Catalunya, és bastant limitada. Vull dir que tampoc cal flipar-se, que no és Hollywood ni Broadway!

De totes les sèries que has fet, quina recordes amb més carinyo?

Porca misèria. Trobo que era una sèrie molt fresca i intel·ligent, amb un to més o menys nou en el moment en què es va fer. I a més, el meu personatge era divertidíssim. M’ho vaig passar bomba fent-la!

Un personatge que t’hagi fet suar especialment?

El Manelic de Terra Baixa em va costar bastant. He fet un parell de “Guimeràs” i la veritat és que no crec que se’m doni especialment bé el seu món. (Riu) Hi havia alguna cosa, un esperit així arrauxat d’una Catalunya rural de muntanya, feréstega, que en realitat no la porto gaire a l’ADN. Jo sóc un bitxo bastant urbanita i recordo que lluitava contra aquesta sensació de no saber si el tenia dintre, si el coneixia prou… 

I quin diries que t’ha marcat més? 

El personatge de Hamlet. I lluminosament, eh? Va ser un goig, un gaudir brutal!

Perquè és Hamlet, o per què?

Perquè és Hamlet, clar. És un personatge i una obra enorme; que desemmascara, que explica la condició humana des de molts punts de vista, que tracta els grans temes com la vida, la mort… És la història d’un jove que es pregunta qui és, en què consisteix el món on viu… Hamlet és una festa del teatre!

Cada vegada fas més de director i menys d’actor. De fet, des de 2016 amb Cites i El crac, que no et veiem en televisió. Com és?

Bàsicament perquè quan m’ha arribat alguna possibilitat de fer una prova —no només a TV3 sinó a Madrid, que ara hi ha una producció molt exuberant— he estat compromès amb coses de teatre i no he tingut dates. 

I com a director, què et fa decantar per un actor o un altre?

Hi intervenen diversos factors. De càsting, per exemple, pensant en el personatge i l’obra, se m’acut qui podria encarnar-ho bé. A vegades són camins molt intuïtius els que m’hi porten i la decisió és més òbvia, però d’altres no ho són tant. 

I a vegades també hi intervenen altres qüestions —meves personals— de complicitat, d’afectes… Però no allò de: “Le doy el papel a un amiguete”, no. Diguem que em plantejo tant les necessitats quant a càsting pel personatge, com de crear un equip xulo, que em sembli que pot remar junt. Penso molt en els equilibris del grup. 

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

Home, n’hi ha uns quants. (Riu) És un ofici molt fràgil el nostre… De fet, recordo que un amic fa anys em va dir: “Trobo que una de les putades de la teva feina és que tothom opina i tothom “en sap”, no?”. I és normal, eh? Hi ha un grau d’exhibició molt alt, que d’alguna manera devem necessitar, però que també se’ns pot girar a la contra. Et pots arribar a sentir molt exposat al judici de qualsevol i això a vegades és incòmode i pot resultar fins i tot una mica cruel. 

Com portes les crítiques?

Depèn. A vegades m’he emprenyat i d’altres m’han deixat indiferent. Va en funció també del treball que hagi fet i de la meva relació amb la feina feta. Hi ha crítiques que estan molt bé perquè sents que hi ha una mirada constructiva i honesta, que pot incloure comentaris negatius respecte a alguns aspectes de l’obra, però notes que qui ho escriu no té ganes de carregar-s’ho ni se n’alegra que t’hagi anat malament. Però n’hi ha d’altres, que ja d’entrada perceps que qui ho escriu tenia ganes de deixar-ho malament, inclús abans d’haver vist la funció. I aquestes, és clar, em fastiguegen més.

I per últim, què diries que és el que més ha canviat en els últims vint anys dins la professió?

Moltes coses… Una de molt important és que quan jo vaig començar —abans i tot de dedicar-m’hi professionalment— pensava en termes de teatre. Era l’època en què tot just es començava a fer Poblenou i gairebé ni em plantejava fer televisió o cinema, em semblaven mons molt llunyans i recòndits. I jo crec que ara, amb tot el boom de la televisió i la irrupció de les plataformes digitals, hi ha molta gent jove que s’hi dedica ja pensant més en la tele i en aconseguir un bon paper —amb tot el que això comporta, popularitat, etc.— que no pas aspirant a convertir-se en un bon professional del teatre.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.