Pau Roca: “Em creen certa urticària les trames cursis”

By 5 de maig de 2021 cultura

Pau Roca, popularment conegut pel seu primer debut en televisió a la sèrie Ventdelplà, és a més d’actor i director, empresari d’hostaleria. A banda d’una extensa experiència televisiva, també ha participat en diverses pel·lícules i curtmetratges, així com en incomptables obres de teatre com ara La cabra o qui és Sylvia?, Hamlet, Pulmons, Les coses excepcionals o actualment Classe, entre moltes d’altres.

Per a molts sempre seràs el Rafa de Ventdelplà. Com recordes aquells sis anys?

Meravellosos. Sobretot perquè vaig aprendre molt al costat de gent que portava molts anys combinant televisió amb teatre i allò era precisament el que a mi em venia de gust fer. Venien, feien les escenes amb el temps que tenien i se n’anaven a assajar perquè a la nit tenien funció.

Com sorgeix la idea de Les coses excepcionals?

A partir de fer Pulmons. Ens vam enamorar de l’autor, Duncan Macmillan, vam començar a llegir obres seves, i vam descobrir aquest monòleg que ens va semblar una meravella. I corrents vam intentar comprar els drets, que no va ser gens fàcil perquè els volia mig Espanya. (Riu)

Els vau aconseguir.

Sí! Suposo que va confiar en nosaltres perquè havíem fet Pulmons i va anar molt bé. Vam estar dues temporades a la Sala Beckett, una altra al Teatre Lliure i a més vam fer una gira molt xula. 

I mira, la intuïció va ser bona! Hem fet tres temporades de Les coses excepcionals, seguim fent gira i tenim bolos fins al setembre. I la continuarem fent, no sé quan ni qui, perquè jo potser pararé un temps i la farà algú altre, però sí, podríem dir que és una obra que ens acompanya. 

Quin diries que és l’aspecte més negatiu, o que tu portes pitjor, de la vostra professió?

Per mi és la incertesa. Perquè sense cap motiu en què tu puguis influir, de sobte treballes moltíssim —quan potser creus que no ho has merescut— i en canvi quan consideres que estàs empalmant projectes on estàs més fi i que estan anant molt bé, no et surt feina. El més difícil per mi és acceptar aquesta il·lògica i aconseguir entendre que no depèn de tu ni del projecte, sinó que és atzarós totalment. 

Tens algun paper pendent?

No, però sempre dic que voldria viure —professionalment parlant— la sèrie Succession. El món que retrata és terrible, però em ve molt de gust parlar —en el mitjà que sigui— de la corrupció en les altes esferes. Estan totalment deshumanitzats, no són psicòpates, però sí sociòpates, saps? És a dir, tenen un problema absolut d’empatia, però no diagnosticat des de sempre, sinó que les circumstàncies de la vida els han anat portant cap allà. Em sembla molt interessant!

Una trama que com a actor no t’acabi de motivar?

Em creen certa urticària les trames cursis. Que no vull dir vulnerables, eh? Tot el contrari! Aquestes són les més interessants de jugar. Em refereixo als problemes del primer món, que són els que tinc, però si han de ser d’aquests, que almenys siguin més profunds. Perquè m’entenguis, no m’agraden els: “Ai, és que ara mateix no sé si tenir un fill aquest any o esperar-me al següent”. Aquests, per mi, són una putada d’interpretar. 

En plena pandèmia obriu La Muriel. Podries fer cinc cèntims d’aquest nou espai? 

La Muriel és un viver cultural multidisciplinari i alhora bar-restaurant, que va sorgir com a oportunitat, ajuntant la meva empresa d’hostaleria —que tenim Lluritu i Lluritu 2— amb Sixto Paz. I bàsicament sorgeix perquè creiem que és l’espai ideal per fer algo que considerem que falta a Barcelona, que és un lloc on s’ajunti la cultura, l’oci i la gastronomia. 

De moment, però, seguiu tancats.

Sí, hem hagut de tancar durant uns mesos perquè com que no és un lloc de menú, sinó que és un espai de rotació i de viure-hi tot el dia, obrint només migdies no ens sortia a compte. Però el temps que vam obrir, de setembre a desembre, la resposta va ser increïble! I ara, quan ens deixin obrir també els vespres, hi tornarem. 

En el teu cas, la pandèmia ha afectat molt durament en les teves dues professions. Com ho estàs vivint?

A nivell econòmic, fotut… I a nivell vital, amb la cultura encara hem pogut seguir mantenint-nos. Ara estem fent Classe a La Villarroel i està sent un èxit. No ho serà tant com ho hagués sigut si estiguéssim oberts al 100%, però estem contents perquè podem seguir vivint de lo nostre. Guanyem com per viure, però almenys no hi perdem. Els músics —per exemple— no poden dir el mateix, ells estan patint molt més… 

I pel que fa a l’hostaleria, dels 3 locals l’únic que segueix obert és el Lluritu 2, perquè és gran i al migdia omplim amb el 30% permès. El Lluritu, en canvi, és tan petit que el 30% fa que siguin deu clients i això no ens cobreix i en el cas de La Muriel, directament per la seva filosofia, no té sentit. 

D’on et ve aquesta faceta gastronòmica? És un negoci familiar?

No, tot i que la meva mare és cuinera i el meu pare déu-n’hi-do també el coneixement gastronòmic que té. Suposo que d’alguna manera em van inculcar aquest gaudi i a partir d’aquí, es va convertir en un somni. I en un moment donat, vaig pensar que si ho fèiem bé, era millor invertir en això que no pas tenir els diners al banc. I de moment, fins i tot amb pandèmia, així ha sigut. Ara, si la covid-19 dura molt més, ja t’ho diré… (Riu)

I per últim, projectes de futur? 

Doncs aquest dijous estreno la direcció de Loco Amoris a l’Àtic 22, amb la companyia FVCIT, el 26 de maig comencem a assajar una obra pel Grec, que encara no et puc dir el títol, però sí que la farem a la Sala Beckett. I per últim, a la tardor farem la gira de Classe.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.