Victòria Pagès, actriu de teatre, televisió, cinema i doblatge, és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. Des dels seus inicis, ha participat en nombroses sèries de TV3 com ara Oh! Europa, Oh! Espanya, Sitges, El cor de la ciutat, Ventdelplà, Merlí o Nit i dia, entre d’altres. Guanyadora del Premi Butaca a millor actriu secundària per Truca a un inspector, així com del Premi de la Crítica a millor interpretació per Arcàdia.
Vas debutar a la televisió amb el programa infantil, Matraca, no!
Sí! Jo havia estudiat la carrera d’Història i estava treballant a la Generalitat quan de caramboles vaig fer un càsting a TV3 i em van agafar per fer Matraca, no! Recordo que li vaig dir al conseller: “M’han agafat per fer un programa infantil, de setembre a juliol” i ell em va respondre: “Vagi, vagi, ja tornarà”. I ja no hi vaig tornar mai més. (Riu)
Després d’aquesta primera experiència, el 1991 vas formar part dels inicis del Club Super 3, fent la Nets. Quin record en guardes?
Molt bo. La veritat és que va ser una bogeria total… La idea era crear una espècie de comunitat per als nens, amb esquetxos i activitats paral·leles, perquè es distraguessin amb altres coses més enllà dels dibuixos animats i no estiguessin tan enganxats a la tele. Imagina’t!
Vas ser-hi només el primer any.
Sí. És que va ser un èxit tan bèstia que vaig trobar-me amb el dilema de dir: “Què faig? Em quedo aquí i ja seré per sempre la Nets infantil o ho deixo i provo de fer altres coses?” En aquell moment —que tenia només vint-i-tres anys— vaig decidir tirar-me de la moto, que ara potser no m’hi tiraria, eh? (Riu)
De tots els personatges que has fet, tant de tele com de teatre, quin t’has estimat més?
En teatre hi va haver una obra, Arcàdia, que jo feia un personatge al que li tinc molt carinyo i amb el que a més em van donar el Premi de la Crítica a la millor interpretació.
I en televisió, potser et diria el de Sitges, però també pel que va significar la sèrie. Érem tota una generació de la mateixa corda —com Marta Calvó, Laura Conejero, Carles Sabater, Marc Martínez…— que vam avançar molt junts. A més, va ser una experiència molt xula; rodàvem de nit a Sitges, ens quedàvem a dormir allà… Coses que ara ja no passen.
Has tingut alguna mala experiència damunt l’escenari, més enllà de quedar-te en blanc?
Les males experiències sempre estan relacionades amb funcions que no han acabat de sortir com haguessis volgut. I això, quan et passa en teatre és terrible perquè ho vius dia rere dia “en tus propias carnes”. No és com una sèrie o pel·lícula, que per molt que no funcioni, un cop feta ja està. Però bé, també et diré que mai he patit en excés, eh? No em menjo gaire l’olla, que diguem.
També fas doblatge. Et va ser fàcil començar?
Al final no és més que una tècnica. Per fer doblatge és molt important tenir oïda, perquè has de captar les intencions de l’actor original i intentar-t’hi mimetitzar al màxim. El to, la seva manera de fer… T’has de posar a la seva pell.
Quant es triga a doblar una pel·lícula?
Depèn. Les pel·lícules van per rotllos i cadascun són un parell de sessions, és a dir un matí i una tarda. Una peli igual es fa en quatre dies, una setmana… És que depèn molt del film, no és el mateix una hora de Gladiator que una de Náufrago, que només hi surt Tom Hanks, saps?
En els trenta anys que fa que t’hi dediques, a quina actriu t’ha fet més il·lusió posar-li veu?
A Olivia Colman. L’adoro! És una actriu boníssima i m’ho passo molt bé fent-la. I en el seu moment també va ser molt divertit fer la Meg Ryan, en comèdies com Tens un e-mail o Audrey Hepburn a Esmorzar amb diamants. Pensa que com més bons són els actors, més fàcils són de doblar.
Com portes les crítiques?
A veure jo tinc un defecte, que alhora també és una virtut, i és que sóc bastant pragmàtica i toco bastant de peus a terra. Evidentment que una mala crítica dol, però jo sempre dic que a mi els disgustos em duren dos dies, al tercer ja penso en una altra cosa. No et pots encallar amb el victimisme.
T’agrada veure’t?
Reconec que veure’s a un mateix no és fàcil. Amb els anys he après a fer-ho, però és veritat que costa. Els humans tenim tendència a veure sempre els defectes en comptes de les virtuts i tot i que no sóc de mirar-me molt, m’agrada fer-ho quan ja ha passat un temps. Quan crees distància, pots ser més objectiu.
Les coses t’han anat molt bé.
Sí, la veritat és que no em puc queixar. Mira, hi ha diverses maneres de fer una carrera i ara que ja hi porto tants anys, ho puc dir. Una cosa és el bombazo, gent jove que només començar ja veus que o bé perquè són molt guapos, o perquè tenen un pla estupendo o pel que sigui, seran un boom. Com el Quim Gutiérrez, per exemple, que me’n recordo quan estava a Poblenou i després a El cor de la ciutat, que jo pensava: “A aquest li queda un quart d’hora per petar-ho”. (Riu)
Et pot passar això, però després també hi ha una altra manera de fer, com la de molts actors que hem acabat sent solvents. “Els de llarg termini”, que diríem. Potser no ets la mega prota del projecte, però saben que manxes, que dic jo. I això té un avantatge, sobretot en teatre, i és que pots fer coses molt diferents. Pots fer des de l’àvia, fins a la dida, la reina… No has de fer especialment la “Julieta”, és a dir, la nena mona protagonista, saps?
Amb això em vinc a referir que hi ha diferents maneres de fer carrera i que moltes vegades no depèn de tu, sinó del teu caràcter i la teva manera de ser. I això ve de sèrie, com el físic. Però no de dir “guapos” o “lletjos”, sinó amb el que tu desprens. Això és determinant en un actor.
Aquest dilluns s’estrenava la nova sèrie de TV3, Moebius. Què podries avançar del teu personatge?
És potent… Pensa que és la mare del noi que mor en l’accident, i és clar, que se’t mori el fill al minut sis del primer capítol significa que estàs tota la sèrie amb aquesta cosa a sobre, saps? La veritat és que era bastant complicat i compromès de fer, però crec que ho hem tret força bé. Estic contenta.
Podríem dir que la pandèmia ha estat només l’última bufetada per a la cultura.
Sí. La veritat és que és una mica el resultat del que dissimulàvem. La cultura té un problema bàsicament pressupostari, amb un 0,5% ja et pots inventar el que vulguis que només cal una pedra al camí perquè se’n vagi tot a terra. La inversió per ciutadà a nivell cultural, comparat amb Europa, és irrisori. I fins que això no es resolgui i el govern, sigui quin sigui, consideri que invertir en cultura és invertir en futur i formació, s’aguantarà sempre tot amb pinces.
I per últim, projectes de futur?
Si Déu vol, a l’octubre farem l’obra de teatre Foscor amb la Clara Manyós, que és una directora molt jove i em fa especial il·lusió perquè no la conec, i esperem que hi hagi una segona temporada de Moebius!