Abel Folk, a més d’actor i director —de teatre, cinema i televisió— també és doblador. I és que Folk és la veu habitual, tant en català com en castellà, de l’actor Pierce Brosnan, entre molts d’altres. El seu talent ha estat reconegut en més d’una ocasió: el 1992 rebia el premi al millor actor de cinema que atorga l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya per la seva interpretació a la pel·lícula Havanera 1820, guardó que va tornar a guanyar l’any següent amb Monturiol, el senyor del mar. Així com el Premi Butaca, el 1997, en la categoria de millor actor de teatre per la seva interpretació a l’obra Pel davant… i pel darrere.
Vas començar en el món de la interpretació pràcticament de casualitat.
Sí. El meu germà estava en un grup de teatre amateur i un dels figurants es va enfadar amb la resta i el dia de la funció, no s’hi va presentar. Aleshores, el meu germà em va trucar desesperat demanant-me que hi anés i al final em va convèncer.
Com recordes aquella primera vegada damunt l’escenari?
Recordo passar pànic. Molts, molts nervis! Però alhora m’ho vaig passar molt bé i vaig pensar: “Ostres, això és intens. A mi això m’agrada!”. (Riu)
Eren altres temps. Als teus pares els hi va semblar bé que volguessis ser actor?
No, la idea no els hi va agradar. Pensa que en aquella època fer d’actor era “lo peor”, TV3 encara no existia i el negoci del teatre era un desastre. Tampoc em van dir: “No, de cap de les maneres”, eh?, però sí que em van demanar que primer acabés els estudis. I així va ser, vaig fer el Batxillerat, el COU i després ja vaig anar a l’Institut del Teatre.
Un gènere que com a actor no t’acabi de motivar?
Aquesta comèdia banal —“bazofia barata” de primera lectura, diguem— que hi ha sobretot a Espanya, aquí a Catalunya no tant. Aquest tipus de cultura, de primer nivell, no m’interessa gens. M’agrada molt la comèdia; però no la barata, sinó la intel·ligent.
Com portes les crítiques?
A veure, jo porto molt bé —i m’agraden i m’interessen— les crítiques de la meva gent de confiança. I és més, exigeixo que em critiquin i em matxaquin, perquè això em fa millorar.
Però en canvi, no suporto la crítica estandarditzada. La trobo banal, poc profunda i fonamentada. Parlen d’una primera impressió d’una cosa que acaben de veure una vegada i ja es creuen amb dret de parlar d’allò. Francament, ho porto malament. Tant que no les llegeixo mai. No vull saber-ne res, perquè segurament m’afectarien. Ja fa anys que vaig entendre que els qui es dediquen a la crítica cultural, no escriuen pels qui fem cultura sinó pel públic que la consumeix. I per tant, considero que no ens els hem de llegir.
També fas doblatge. Què és el que et va cridar l’atenció per fer-ho, en un primer moment?
Doncs perquè als principis de TV3, tenien tot l’arxiu de producte per fer i hi havia una feinada brutal. Van començar a buscar veus que poguessin fer-ne el doblatge —principalment en català—, i com que suposo que ho feia raonablement bé, em va tocar doblar molt.
Vas haver-te de formar?
No, en aquell moment encara no existia la formació en doblatge. Em van trucar, vaig anar-hi a fer les proves i així vaig començar. És una feina molt mecànica, si enganxes bé la tècnica, és molt fàcil.
Quin és l’actor a qui t’ha fet més il·lusió posar-li veu?
Saps què passa? Era tan poca la feina que hi havia feta en català, que els he doblat a tots: Paul Newman, Marlon Brando… No ho sé, potser el personatge amb qui he conviscut més anys és Pierce Brosnan, que l’he doblat en unes quaranta pel·lícules des que va fer el seu primer James Bond.
Algun doblatge que t’hagi fet suar especialment?
Va haver-hi una pel·lícula que em va costar molt, que va ser el doblatge en català de Richard Gere a Breathless. Va ser diabòlic, perquè cantava i feia moltes coses que eren complicades de fer. Em va agradar molt, sí, però vaig suar la gota gorda. (Riu)
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
La provisionalitat constant de tot plegat. En aquesta feina tot és molt insegur i quan penses: “No, ara ja està. Ara entrarem en una època de tranquil·litat”, no és veritat. No és com en altres feines que arribes a un punt en què ja estàs instal·lat, això nosaltres no ho tenim mai. I és veritat que a vegades penses: “Ostres, potser ja m’ho he guanyat, no?”.
Ara esteu fent Alguns dies d’ahir a La Villarroel. Per què recomanaries l’obra?
Perquè és estupenda. (Riu) No, jo recomanaria aquesta obra i també Puertas abiertas pel mateix motiu. Perquè són dues funcions que parlen de fets que hem viscut. Alguns dies d’ahir parla de l’1 d’octubre i de tot el que el va envoltar, que són coses que ens han afectat. Ens hem emocionat, hem plorat, hem patit… Ha sigut una experiència intensa i per tant, tenim una memòria emotiva del que va passar aquells dies. D’aquesta manera, els espectadors que vinguin a veure-la, recuperaran aquesta memòria i segurament combinant-la amb el que s’explica a la funció, acabaran construint la seva pròpia narració dels fets, que és molt bonic això.
I Puertas abiertas també parla d’un fet que hem conegut, que és el terrorisme islamista. Tracta de l’atemptat al Bataclan, a París, que anys més tard també vam patir aquí. Penso que quan el teatre incideix d’alguna manera en remoure els calaixets de la memòria de l’espectador —i aquest combina el que s’explica a la funció amb el que ell aporta com a experiència pròpia— es converteix en un fet excepcional.
La cultura s’ha emportat un cop molt fort amb la pandèmia.
Bé, penso que no només la cultura, sinó que tota la humanitat s’ha endut un cop molt fort amb la pandèmia. L’altre dia sentia a un psiquiatre parlant de problemes psicològics —en totes les franges d’edat— i el cert és que estan passant coses que no havien passat mai. Tinc la sensació que tot això anirà sortint… Hem viscut sota un estrès i un desconcert, que crec que el pagarem i molt.
I és veritat que la cultura, sobretot la presencial, ho ha pagat extraordinàriament. Però en canvi, la televisiva, ha guanyat molt. Netflix ha triplicat, durant la pandèmia, el seu nombre de subscriptors. De fet, jo em pensava que la venda de llibres també pujaria, però no ha estat així. Vivim en un país que no llegeix. La qual cosa és sorprenent tenint en compte que la nostra principal diada és la de Sant Jordi, festa del llibre.
Creus que anirem a millor ja?
Sí, això segur. I ja estem en un punt que està molt bé, amb un 70% d’ocupació a les sales. No és com abans, encara hi ha una mica de prudència per part d’alguna gent, però anem fent i penso que és molt emocionant que malgrat la dificultat i el perill, la gent continuï sortint de casa i venint al teatre.
I em consta per gent ben informada que les mesures s’aniran relaxant —si no del tot, gairebé— passat l’estiu. Per tant, d’alguna manera això “ya fue”. Quedaran inèrcies, però crec que lo gros ja ha passat, afortunadament. Espero que hàgim après alguna cosa del que ens ha ensenyat aquesta pandèmia.