Vicky Peña: “Quan ets actor, o et mors de gana o et mors de son”

By 24 de novembre de 2021 novembre 25th, 2021 cultura

Vicky Peña és una actriu catalana de teatre, cinema, doblatge i televisió. Filla dels actors Felip Peña i Montserrat Carulla, és una de les figures més importants del doblatge en català i castellà. Ha rebut i ha estat nominada a diversos premis: El 1995, va ser guardonada amb el Premi Margarida Xirgu, el 1998 amb el Premi Max de Teatre per ‘Sweeney Tood’, el 2000 per ‘La reina de la bellesa de Leenane’ i el 2007 per ‘Homebody/Kabul’.

Com recordes els teus inicis? 

Amb molta il·lusió i entusiasme. Recordo tenir la sensació que per fi havia entrat en la via —professional, humana i vital— que em venia de gust i m’agradava. 

En aquell moment hi havia quatre formes d’aconseguir el carnet, que era la manera de poder treballar professionalment. Podies fer-ho a través de l’Institut del Teatre, presentant-te a una mena d’exàmens que es feien al “Sindicato de Teatro, Circo y variedades”, sent fill d’actors o bé fent el meritoriatge. Primer vaig entrar a l’Institut del Teatre, però jo del que realment tenia ganes era de treballar, no d’estudiar, i hi vaig durar poc temps. Era molt interessant, però jo tenia ganes d’estar en escena, ho havia vist tota la vida i tenia ganes de començar-ho a fer, així que finalment em vaig decidir pel meritoriatge.

Aquest seria l’equivalent a unes pràctiques?

Sí, treballaves durant sis mesos en una companyia professional, cobrant poquet, i en acabar et donaven el carnet. Jo vaig tenir la gran sort de fer-lo al Teatro Español, sota les ordres d’Esteve Poll, un director d’escena magnífic.

I després ja vaig començar a fer coses a televisió. En aquell temps, l’any 74, a Catalunya es treballava moltíssim a TVE. Es feien molts infantils, dramàtics a ‘Estudio 1’, en català, en castellà… Hi havia molta producció.

Entenc que, venint de família d’artistes, a casa no et van posar cap problema per voler ser actriu.

No. La mare em va dir: “Nena, ja saps on et fiques. Ja t’ho faràs”. (Riu) El que sí que tenia molt clar és que mai, de cap de les maneres, demanaria ajuda ni “enchufe” de cap tipus. Considero que un s’ho ha de treballar per ell mateix. I així va ser. La meva trajectòria professional ha estat sempre molt pròpia i independent. 

T’agrada veure’t?

En general, no gaire. Amb els anys m’hi he anat acostumant, però durant molt temps, m’horripilava. Pensava: “Però que faig!”, “Això faig jo?”. Ara ja em miro amb una certa tranquil·litat. Sempre va bé per adonar-te de coses que podries polir, millorar… Agafes consciència dels teus propis defectes. 

Tens algun paper pendent? 

No. Sí que me n’han quedat alguns per fer, però no sento cap espineta. “Si no me ha sido dado”, doncs no ha sigut. I en canvi he fet altres coses —que no m’esperava, ni m’imaginava— que m’han sorprès i enriquit molt. Això va com va… Com deia un amic meu: “Si mi padre tuviera ruedas, no sería mi padre”. (Riu)

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

Sempre hi ha petites coses, però el pitjor de tot és la precarietat i temporalitat. Som “jornaleros”. Tenim llargues temporades d’atur, que són desoladores en un doble sentit. Per una banda perquè no tens una entrada econòmica, lo qual és sempre fotut, però encara ho és més quan comences a tenir fills i responsabilitats. I per l’altra, perquè quan ets actor, el que t’agrada és produir-te, experimentar, representar… i el fet no fer-ho, et fa sentir una mica castrat. 

També és cert que a vegades, pel que sigui, se t’encavalca una feina amb l’altra i aleshores passa tot el contrari; no dorms, no vius, no tens hores… Passa poques vegades, però passa. És el que sempre diem: “Quan ets actor, o et mors de gana o et mors de son”. (Riu)

Què seria el primer que reivindicaries per millorar el sector cultural?

Que hi hagués molta feina pels treballadors. Per mi és bastant indecent que els teatres públics estiguin fent obres amb tres, quatre i cinc actors. S’ha de donar feina a molta gent, artística i tècnica. 

I hi ha d’haver una continuïtat en el temps. A vegades ens trobem que tenim sis setmanes d’assaig i tres d’exhibició. O dues! Això és una ruïna absoluta —moral i econòmica— per l’actor. 

Per què creus que passa això?

Perquè sembla que l’únic que interessa és poder dir: “Hem estrenat, set títols, vuit títols, deu…!”, o “Hem tingut una afluència de públic del tant per cent!”. I aquesta no és l’única manera. El rendiment cultural, artístic i humanístic que dóna una obra de teatre, no s’hauria de mesurar amb aquests paràmetres. 

Tens intenció de jubilar-te?

Formalment, ja ho estic. I quan treballo, no percebo la pensió, naturalment. Si al que et refereixes és si tinc intenció de retirar-me, de moment no ho tinc previst. No et dic que més endavant no ho faci, però avui per avui no… És que gaudeixo tant amb la meva feina!

Leave a Reply