Mar Ulldemolins: “M’agrada molt la teatralitat ben feta”

By 22 de desembre de 2021 cultura

En televisió, vas debutar per la porta gran amb ‘Ventdelplà’. Tot un boom, que et va agafar de bastant joveneta. Com ho vas viure?

El fet de trobar-me treballant amb gent a qui jo sempre havia admirat molt, va ser bastant xocant. I després, quan va arribar la fama, també va ser una mica estrany. Al principi em feia gràcia, però de mica en mica em vaig adonar que començava com a tancar-me. Anava pel carrer sense mirar, per evitar que em paressin a fer-me sempre la mateixa broma: “Oh! Miracle! Camines!”. 

I ara, vint anys després, diries que vas encertar amb la teva professió?

Sí. Crec que vaig encertar perquè és una feina que m’omple molt i m’ho passo molt bé fent-la, però també és cert que com a dona actriu, com més gran et fas, més complicat és.

Els cinquanta són molt durs, sobretot per a les actrius. Hi ha menys papers i és com que ja t’has d’esperar a interpretar el paper de l’àvia. Jo encara no estic en aquest punt i fins ara tot ha anat rodadet, però a vegades sí que em plantejo que potser d’ara endavant sí que m’hagués anat bé tenir també alguna altra cosa.

Què és el que més t’apassiona de la teva feina?

El que més m’agrada són els assajos, és a dir, escollir cap a on tirar. Normalment, en un mateix personatge, tens un ventall molt ampli de possibilitats i has de triar. I és clar, pot ser que agafis el camí més encertat o que per contra, t’equivoquis. I això és el que m’agrada, que quan l’encertes és molt xulo. I quan no, ho vas reconduint durant les funcions, que és quan ja estàs més lliure —dins del que t’ha dit el director, és clar—.

Diries, doncs, que et surt millor l’última funció que la primera?

Sí, sempre. 

Per tant, allò que es diu de: “Què avorrit ha de ser repetir cada dia la mateixa funció” no és ni de lluny el teu cas.

No, si no no faria aquesta feina. Per a mi, la repetició consisteix en fer-ho diferent cada dia. Dins del que hi ha, és clar. M’avorriria fer el text cada dia com un autòmat. En la nostra professió, sempre vas aprenent.

Algun personatge que t’hagi fet suar especialment?

Sí. La detectiu Morris de ‘Inframón’ em va costar bastant. Era un text molt xulo, però el meu personatge tenia algunes trampetes pel mig. A vegades, quan treballes, te n’adones que hi ha una espècie de salts —que els has de fer tant sí com no perquè l’obra és així— que t’obliguen a fer una doble pirueta. I el fet de no viure internament el viatge, fa que costi més.

Com portes les crítiques? Les llegeixes?

Abans les llegia més, ara no tant. 

Per mandra, perquè et sents jutjada…

Mmm… Una mica de tot. Abans m’afectaven molt. De fet, no tinc Twitter, perquè —la veritat— no m’interessa l’opinió de tothom. Crec que s’ha de ser professional de les coses per opinar, no? 

I t’agrada veure’t o et costa?

Em costa, sí. Però havia après molt, veient-me. De fet, a ‘Ventdelplà’ m’hi obligava, per aprendre d’allò que no m’agradava, del que feia malament… I també per veure com ho feien els meus companys i anar agafant una mica el to de la sèrie. 

Les coses t’han anat molt bé. Quina diries que és la clau de l’èxit? 

Clar, és que això de l’èxit és molt relatiu, eh?, perquè sí jo aspirés a guanyar un Goya, no consideraria que hagués tingut èxit. Depèn molt de les teves aspiracions i dels teus objectius… Però per a mi —que sempre he pogut viure d’aquesta feina— sí que ho és.

No considero que en sigui la clau, però sí que sempre he intentat fer la meva feina el millor que he pogut. Intento currar-me els personatges. Em sortiran millor o pitjor, però mel’s curro. 

Amb quin tipus de personatge gaudeixes més?

M’acostumen a agradar els personatges que em permeten jugar molt. Em diverteix moltíssim fer personatges com els que vaig interpretar a ‘Les noces de Fígaro’ o ‘El joc de l’amor i de l’atzar’. M’ho passo molt bé. 

I també m’he divertit molt fent ‘Incerta glòria’ amb l’Àlex Rigola o ‘La strada’ amb Mario Gas. M’agrada molt la teatralitat ben feta, agafar personatges que estan molt lluny de tu i fer-los molt propers. 

La cultura s’ha emportat un cop molt fort amb la pandèmia. Com ho has viscut?

Ha estat molt dur perquè ningú sabia què fer amb el nostre sector ni com donar ajudes. Ho he viscut malament i m’ha fet plantejar algunes coses… 

Com ara quines?

Doncs que la nostra professió sembla una cosa —quan veus tota la gent arreglada quan donen premis, per exemple— i en realitat n’és una altra i de molt diferent.

La realitat és que som obrers, treballadors intermitents que no tenim ajudes com en altres països. Se’ns ha deixat molt de la mà de Déu i hem passat nou mesos molt durs. Bé, nou, si tenies la sort com jo que després tenia ‘El mètode Grönholm’, si no… Hi ha gent que fa molt temps que està sense feina i sense cap ajuda. 

I per últim, projectes de futur?

Doncs no gaires, la veritat. Tenim la gira de ‘Començar’ i després —el setembre de 2002— tornarem a fer ‘El mètode Grönholm’ dos mesos. I de moment això és tot, a veure si surt alguna cosa entremig.

Leave a Reply