José Corbacho: “Ni quan parlen tan bé de tu, ets tan bo, ni quan parlen malament, tan dolent”

By 9 de març de 2022 març 10th, 2022 cultura

José Corbacho és un actor, director, guionista i humorista català, que va iniciar-se en el món de l’espectacle a finals dels anys vuitanta, amb La Cubana. La seva carrera en televisió està molt vinculada a la productora El Terrat. Ha participat en diversos programes de matinada, com ara ‘Una altra cosa’, ‘A pèl tour’, ‘Homo Zapping’ o ‘Buenas noches y Buenafuente’, entre d’altres. El 2005 dirigeix la seva primera pel·lícula, ‘Tapas’, que li val un Goya a millor director novell, la Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Málaga i la de Plata del Premi del públic. 

Què és el pitjor que li pot passar a un humorista?

Que la gent no rigui. I a vegades passa, eh? A mi sempre m’ha agradat improvisar i deixar un punt obert. Penso que, quan fas un monòleg, és essencial provar coses noves. Però és clar, no sempre l’endevines… Pots haver-te preparat alguna cosa, pensant que allò funcionarà i després quan et poses davant del públic te n’adones que no. 

Tot i que, pensant-ho bé, potser encara seria pitjor la indiferència —el fet de no provocar res en el públic— que no pas el fet que no riguin, no? Al final, el que vols és que la gent reaccioni d’alguna manera. Remoure-li algun sentiment, sigui quin sigui.

Es pot dir tot amb humor?

Sí. Per què no? Si a la vida ho fem, què canvia fer-ho damunt un escenari? Una altra cosa és que no faci gràcia a tothom, però és que l’humor és tan subjectiu… 

És impossible fer riure a tothom. Probablement, a mi em facin gràcia unes coses que a tu no. I això també varia molt en funció de l’estat d’ànim de cadascú. No t’ha passat mai que tens dies que penses: “Avui no tinc ganes de riure” i et poses una cançó trista o un drama a la tele per plorar? Això és molt de les persones… Ho fem tots! (Riu)

El moment més incòmode damunt l’escenari? 

Ufff, n’hi ha hagut uns quants, eh? Pensa que anant de gira, cap aquí i cap allà, a vegades passa que arribes al teatre i no estàs en les millors condicions. O que has menjat alguna cosa que no t’ha sentat bé, que és el que em va passar a mi.

Probablement, el pitjor moment damunt l’escenari sigui un dia que, fent ‘Cegada de Amor’ amb La Cubana, tenia molt mal de panxa i vaig pensar: “A veure si em puc tirar un pet, aquí tranquil·lament, i la situació millora”. Amb tanta mala sort que es tractava d’un pet que no era únicament gasós… I és clar, en el moment de baixar entre el públic —que això amb La Cubana ho fèiem molt— la gent va començar-ho a olorar… El Santi Millán —que feia aquella escena amb mi— no podia parar de riure i jo només podia pensar: “Em vull morir…”. Ho vaig passar molt, molt malament. I l’endemà, doncs ja et pots imaginar… Burla general, bolquers al camerino… (Riu)

Què és el que més t’apassiona de la teva feina?

La feina en si. És a dir, el fet de poder viure fent el que de veritat m’agrada. Això per a mi és un luxe. Un veritable privilegi. És que és tan important que triïs una cosa que t’agrada… Li dedicaràs tantes hores… 

De fet, ara que el meu fill ha fet els divuit i començarà a la Universitat, m’adono que estic una mica emparanoiat amb que trobi alguna cosa que de veritat li agradi, independentment que després s’hi pugui guanyar la vida. Jo vaig tenir la gran sort de descobrir-ho molt jove, però això mai se sap, et pot passar als quaranta.

Les coses t’han anat molt bé.

He de reconèixer que estic super content de com m’han anat les coses, sí. Ara que ja tinc una edat, miro enrere i penso: “a veure, relaxem-nos”, perquè sí, la balança és boníssima. Però de totes maneres, des de jove vaig aprendre a fer una cosa, que és pensar: “No passa res”. Que t’han donat un Goya? Perfecte, però no passa res, això no significa que en la següent pel·li en guanyis quatre. El que s’ha de fer és gaudir mentre les coses van bé i quan no, relativitzar i sobretot, fer altres coses. El que no pots fer és quedar-te a casa esperant a que et truquin… 

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

La inestabilitat laboral, que tret d’un tant per cent minoritari de privilegiats, es pateix molt en aquest ofici. I també, que com que treballem jugant amb els sentiments, a vegades el cap ens pot jugar males passades… A diferència d’altres professions, quan rebem una mala crítica o les coses no surten bé, tendim a pensar que el problema som nosaltres. Això no passa en el món de la construcció, per exemple. Quan es para un projecte, el paleta no se’n va a casa pensant que ha estat per culpa seva. 

I tu, com portes les crítiques?

Jo bé, sempre he conviscut amb elles. Al final, no deixa de ser l’opinió d’una persona. Que potser porta quaranta anys veient cine, d’acord, però és una persona. Sempre m’ha agradat molt una frase, que li vaig sentir dir a algú, que deia: “Ni quan parlen tan bé de tu, ets tan bo, ni quan parlen malament, tan dolent”. 

Tens alguna espineta pendent abans de jubilar-te?

Jo és que el concepte de jubilació, mai me l’he plantejat. Si em respecta la salut, a mi no m’importaria estar amb vuitanta-vuit anys fent un monòleg en un escenari. (Riu) I una espineta pendent, doncs no ho sé… És que he fet tantes coses que em pensava que no faria, que tampoc hi penso gaire. 

Com ara quines?

Dirigir una pel·li, per exemple. A mi m’encanta anar al cinema. De fet, una de les coses que més he fet a la meva vida, és anar al cine. I el dia que em vaig asseure en una sala i em van projectar una pel·li que havia dirigit jo, vaig pensar: “Òstia, això sí que no m’ho esperava”. Va ser una sensació brutal.

Una cosa que sí que m’hagués encantat fer és anar per la vida cantant amb una banda. Però bé, això amb els col·legues —que tenim un grup de música i de tant en tant muntem concerts— ja ho fem. (Riu) Òbviament no toquem al Palau Sant Jordi, però sí que busquem algun bar, venen altres col·legues..

I per últim, projectes de futur? 

Doncs de moment estaré fins a finals de març al Teatre Borràs, amb el monòleg ‘Ante todo mucha calma’. I la veritat és que estic molt content, perquè a més sóc jo sol a l’escenari xerrant amb un micro, que és una cosa que sempre —des de petit, que veia al Pepe Rubianes— havia volgut fer. 

Per una altra banda, tenim al Carles Sans de gira amb ‘Per fi sol!‘, un monòleg que dirigeixo, que està funcionant super bé. I paral·lelament, el divuit de març comencem la gira de ‘Love love love‘, un pollastre que hem muntat amb Ramón Gener, que iniciarem a Sant Cugat i farem gira per tot Catalunya i Espanya.

I ja per últim, tinc allà dues coses, una sèrie i una pel·li, que estan “como en rampa de salida”. Totes dues tenen molt bona pinta, però em temo que no es rodaran fins el 2023. I de moment, això és tot. Que no és poc! (Riu)

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.