Et va ser fàcil començar?
Sí. Vaig tenir molta sort perquè ja sigui pel meu físic o perquè sempre he tingut una molt bona actitud i predisposició, els inicis van ser molt fàcils.
El físic sempre és un plus.
Sí. A més, jo vaig entrar en una època en què es valoraven molt les qualitats físiques. Però també et diré que —a vegades— el fet de tenir un físic agradable per la càmera, comporta que t’ho hagis de currar el doble. Sembla que, d’alguna manera, has de demostrar que no estàs allà només perquè ets “guapet”.
És fàcil enlluernar-se per la fama i més quan t’arriba de jovenet. Com ho vas viure?
Jo he tingut la gran sort de tenir una família estupenda i molt unida, que sempre m’ha dit les coses a la cara i molt ràpid. I jo mateix, a la que vaig començar a tenir fama “forta”, també em vaig adonar que tot allò acabaria passant. He viscut pics de tot i, al final, la fama no dura més que el temps que està la sèrie o pel·lícula al cine, a la tele, Netflix…
Un projecte que t’hagi fet suar especialment?
Vaig suar molt amb ‘Luna, el misterio de Calenda’. Era la primera sèrie en què tenia més de dues o tres frases i el meu personatge era un secundari que participava poc, però que sempre estava allà i requeria molta escolta. Això és el pitjor que li poden fer a un actor.
Per què?
Perquè t’obliga a estar molt present en escena i al final, estàs més pendent de dir la frase que d’estar allà. Recordo que va ser un “Vietnam”. Una experiència bastant dura, però que després m’ha permès anar amb més tranquil·litat en els següents projectes. Vaig aprendre moltes coses que en aquell moment desconeixia.
Fa 10 anys, en un reportatge per Fotogramas, comentaves: “És millor no mirar massa el que diuen de tu perquè pot ser perjudicial per a l’autoestima”. Segueixes amb aquesta opinió o amb els anys has après a encaixar millor les crítiques?
Totalment. Avui dia, me la suden les crítiques. Però fortíssimament, eh? L’únic que m’importa i em preocupa és fer molt bé la meva feina. Ja em poden criticar.
Quin diries que és l’aspecte de la vostra professió que portes pitjor?
Sincerament, tinc la sensació que a vegades se li atorga una importància “sobtada” a certa gent, per la seva feina, i que això els pot tornar arrogants. És com que d’alguna manera “se endiosan”, saps? I amb aquestes persones, es fa molt difícil treballar… D’alguna manera, es tornen inaccessibles i això genera una distància, que sovint es pot portar al set.
Alguna experiència pròpia que vulguis compartir?
Vaig treballar a ‘The promise’, una pel·li de Terry George, protagonitzada per Christian Bale. La cosa és que havíem d’intercanviar unes frases, però en lloc d’això, ell va dir les seves i va marxar. I després, em van cridar a mi per entrar al set a dir les meves… a un doble. I això va ser tot.
No vas arribar a rodar amb ell.
No, vaig gravar amb un tio que s’hi assemblava. (Riu) I després em van tallar de la pel·lícula. I és clar, penses: “Ostres, hauria tingut l’oportunitat de treballar amb Christian Bale, i no…”.
En les primeres entrevistes se’t notava bastant “tendre”. Et va costar deixar-te anar i sentir-te còmode en aquest món?
Bueno, és que les he vist de tots colors… He passat de combinar 3 pel·lícules alhora a no tenir cap projecte durant un any, i això, vulguis o no, et fa “callo”. En certa manera, fa que desmitifiquis molt la professió i prenguis consciència que, la nostra, és una feina que l’has de fer molt bé perquè hi ha molta demanda, però no tanta oferta.
Quan notes que fas el clic?
Va haver-hi una desil·lusió, just abans de fer ‘L’última nit del karaoke’, en què vaig estar un any i mig molt parat. I, inevitablement, dins meu sentia com un desenganxament cap a la professió, de dir: “Tinc moltes ganes de treballar, però no m’estan donant feina. No sé si m’acaba d’agradar això…”. Va ser aleshores quan vaig canviar totalment el rumb i vaig decidir muntar una empresa de plantes i escriure un llibre.
Una empresa de plantes!
Sí! Arran del confinament, com que ens van vendre la idea que ens n’aniríem tots “a la merda”, vaig pensar que ja no podríem fer més cine i davant de la possibilitat de quedar-me sense feina, em vaig animar a obrir altres fronts que em mantinguessin ocupat i on pogués exercir les meves capacitats. I com que m’agraden molt les plantes i els kits d’autocultiu, em vaig fotre a investigar… I fins avui! ‘Wearebrots.com’, si ho vols afegir. (Riu)
I per últim, projectes de futur a la vista?
Doncs segueixo actuant i dirigint, combinant-ho amb la meva empresa de plantes. I ara al setembre tinc per estrenar ‘42 segundos’, una pel·lícula que tracta sobre la llegendària selecció espanyola de Waterpolo de les Olimpíades del 92. I de moment no puc avançar-te res més… Amb moltes ganes de nous projectes i continuar gaudint de la meva feina!