‘Infidels’ va ser tot un èxit. Quin record en guardes?
Molt, molt bonic. Era una sèrie setmanal que estava molt ben cuidada, les històries estaven molt ben treballades, els guionistes ho feien amb molt carinyo… La veritat és que va ser un projecte preciós! De fet, inclús en alguna ocasió ens hem reunit per mirar de reprendre-ho, explicant la vida d’aquestes dones passats els anys.
Les coses t’han anat molt bé. A què ho atribueixes?
Suposo que ha estat perquè, des de sempre, m’he estimat molt aquest ofici i això m’ha portat a dedicar-m’hi des d’un lloc molt rigorós. Sempre he intentat triar projectes que de debò m’apassionessin i suposo que quan les coses es fan amb tanta il·lusió, això es transmet.
Com portes les crítiques?
Jo bé! En general m’han donat satisfaccions, les crítiques. I suposo que tampoc me les he pres mai com una cosa que anés a missa, no? Un ha de saber acceptar que la seva feina no agradarà a tothom. I és normal! És que si no, no faríem res… Un ha de tenir el cap clar per a entendre que allò, fins a cert punt, és relatiu i que, per tant, no se li ha de donar més importància de la que té. Ni a les crítiques bones ni a les dolentes, eh?
Sempre t’has mullat a favor de la independència de Catalunya. No t’ha fet por que això et fes perdre oportunitats a la resta d’Espanya?
No. I sincerament, penso que a mi mai m’ha repercutit en negatiu. Jo crec que si les coses es diuen des del sentit comú, no hi ha d’haver cap problema. Hem de ser capaços de poder dir el que pensem, i de no tenir por a fer-ho!
Sempre he defensat que si ens poguéssim autogestionar nosaltres com a país, les coses ens anirien millor, però això no vol dir que la meva opinió sigui en contra d’algú. O sigui, jo no entenc la independència com una manera d’anar contra Espanya, saps? Entre altres coses perquè jo hi he sigut molt feliç fent teatre i hi tinc molts amics i gent que estimo, dins i fora l’ofici.
I, ja fora de la política, no t’ha dut mai problemes això de no tenir pèls a la llengua?
Això una mica sí, veus. (Riu) Però també et diré que jo soc bastant així, tal com raja, i considero que, al final, amb qui hem d’estar en pau és amb nosaltres mateixos.
Mai has tingut la sensació que havies de vigilar-ho més pel fet de ser una persona reconeguda?
Si et soc sincera, mai he anat gaire amb compte amb això. Jo intento ser simpàtica amb tothom, però si alguna vegada he dit o fet alguna cosa desagradable —que segur que sí perquè reconec que tinc el meu temperament— ha estat sense tenir res de tot això en compte.
I, d’altra banda, com que sempre m’ha agradat molt la muntanya i anar a escalar o pujar cims amb els meus amics, en certa manera això m’ha permès allunyar-me de tota aquesta cosa de tenir “certa projecció pública”. I això també m’ha salvat, penso. La veritat és que el fet d’estar en contacte amb gent així de sana —tant de cap com d’hàbits— m’ha ajudat molt a tocar sempre de peus a terra.
Diries que tens algun paper pendent?
Sí. M’hauria agradat fer molts més personatges de Shakespeare, per exemple. Lady Macbeth, sense anar més lluny.
Què té Shakespeare?
Que no caduca. Shakespeare parla de les passions humanes i a mi això sempre m’ha semblat molt interessant. Tant és així que, després d’acabar la carrera d’actriu a l’Institut del Teatre, vaig estudiar Humanitats. Shakespeare va saber-ho tocar molt bé i, tot i els anys, segueix sent brutal interpretar aquells personatges.
I projectes a la vista?
Segueixo amb ‘Com si fos ahir’, que és una sèrie que a mi m’està donant la vida perquè em permet un exercici diari d’estar en actiu. I al febrer iniciem ‘Fitzroy – Quatre dones al límit’ al Teatre Borràs, que em fa especial il·lusió perquè és un text que tracta de quatre escaladores i que té una part molt divertida, però també girs argumentals que el fan sorpresiu. I també per l’equip; les companyes amb qui ho fem, el director, que és Sergi Belbel, i la productora, Bitò. A tots ells els considero amics, més enllà que companys d’ofici.
I ja fora del món de la interpretació, la Isabel Martí em va proposar que d’alguna manera agafés el relleu d’allò que el seu dia va fer Josep Maria Espinàs i escrivís un llibre parlant de Lluís Llach a través de les seves cançons.
M’hi vaig comprometre perquè amb el Lluís som molt amics i ens va semblar que podria ser bonic. Però és clar, per a mi, que soc actriu i no escriptora, ha estat un esforç considerable. Podem dir que hi he suat la cansalada, vaja. (Riu)