Sempre havies tingut clar que volies ser actor?
No, gens. Havia fet algunes coses de teatre al meu poble i m’agradava, però d’entrada hauria tirat més per Història o Filologia. Però mira, a última hora vaig fer les proves a l’Institut del Teatre i hi vaig entrar.
I des que vas començar, a principis dels anys noranta, què diries que és el que més ha canviat dins la vostra professió?
Quan jo vaig començar, tot just s’estrenava la primera sèrie a TV3. És a dir, aquesta compaginació que fem ara de dedicar-nos al teatre i a l’audiovisual, no existia. Jo en cap moment em plantejava ser actor de cinema o televisió, la meva idea era anar a fer bolos pels pobles. El somni era molt romàntic, molt més bàsic en aquest aspecte.
No et vas fer actor per a fer-te famós.
No, hi havia poca gent que se’n fes, aleshores… Perquè no podies. És que no existia tot això i menys aquí a Catalunya, que no hi havia indústria de cinema. Ara sí, ara això ha canviat i hi ha setanta mil sèries a Netflix, moltíssims canals a la tele… I potser sí que ara hi ha molta gent que vol dedicar-se més a això, que no pas a fer teatre.
De quin projecte et sents més orgullós?
Jo crec que de ‘Delicades’ amb T de teatre. Perquè l’hem fet durant molts anys, hem voltat per tot el món, i encara el seguim fent. Ara sortirem de gira per Espanya i ja suposo que aquí ho matarem. És un gran espectacle amb el qual m’ho he passat molt bé, amb els companys i amb l’aventura del projecte en si.
‘Jet lag’ també va ser tot un èxit. Per què creus que va funcionar tan bé?
Jo crec que el producte estava molt bé i em consta que, encara ara després de tants anys, hi ha molta gent jove que ho segueix mirant per Youtube.
Quin record en guardes?
Boníssim. Va ser una època molt xula perquè vaig començar la relació amb les T de teatre i el Xavi Mira, amb qui avui dia encara mantenim una molt bona amistat, també fora de la feina. I també perquè va ser una de les meves primeres experiències en audiovisual i hi vaig aprendre moltes coses. I molt a gust, a més a més. Era un plaer treballar amb tota aquella gent i encara ara, quan coincideixo amb part de l’equip a ‘Com si fos ahir’, m’hi segueixo sentint com a casa. És fantàstic!
Com portes les crítiques?
Jo bé. No les busco, però m’arriben totes i la veritat és que no em molesten. Només m’empipa quan en veig alguna d’algú que no ha entès l’obra o quan el que s’està dient no es correspon a la realitat. De totes maneres, darrerament tot això de les crítiques ha canviat molt. Moltíssim.
En quin sentit?
Quan jo vaig començar, els crítics de teatre podien enfonsar un espectacle. Dues mans crítiques tenien un pes enorme, per després fer bolos i per tot. Avui en dia ja no tenen aquesta repercussió. També perquè actualment —amb tanta xarxa social— tothom pot dir la seva, cosa que també trobo que està molt bé.
Però abans no, abans tenies la crítica de Joan-Anton Benach, Josep Maria de Sagarra, Albert de la Torre… que eren com quatre o cinc crítiques importants, i ja està. Actualment, també n’hi ha, però ja no és aquella cosa de dir: “A veure què ha dit, Fulano?”. Avui dia té potser més incidència per als nostres egos, que no pas per al funcionament d’un espectacle.
I ara, que han passat els anys, què li diries a l’Albert del passat?
Que fos més valent, més desinhibit, més agosarat… Però clar, això és molt fàcil de dir. (Riu) I a la vegada també penso que, l’altre camí —ser massa valent o agosarat— potser també et porta a un lloc que no… Saps? És difícil tenir-ho ben equilibrat. Però sí que potser ser-ho una mica més, a l’hora de sentir-me amb poder sobre l’escenari i seguretat amb la creació de l’espectacle. Tinc clar que jo he pecat més per defecte que per excés.
I per últim, projectes de futur?
Doncs ara mateix estic fent una sèrie nova a TV3, ‘Bojos per Molière’, que em ve molt de gust i suposo que s’estrenarà cap allà el febrer. I després farem la gira per Espanya de ‘Delicades’ amb T de teatre. I de moment això és tot!