Monthly Archives

març 2016

Alain Hernández: “M’encantaria fer un híbrid entre ‘Indiana Jones’ i ‘James Bond’. Un ‘Indiana Bond’, vaja.”

By | cultura | No Comments

IMG_9586

Alain Hernández ha donat vida a personatges tan entranyables com ‘Rubén’ a ‘Green Power’, ‘Albert’ a ‘Pop Ràpid’, així com a d’altres de més durs, com ara més recentment ‘Jacobo’ de ‘Palmeras en la nieve’, entre molts d’altres. El seu físic crea confusions, a primer cop d’ull pot semblar un home dur i força distant i en el fons és tot el contrari: molt sentit i proper. Del que no hi ha cap dubte és del seu talent natural, inherent a la seva persona i descobert –ja als inicis de la seva carrera professional– pel director i guionista Marc Crehuet.

Per què creus que sempre et toca fer de “malote”?

Pel meu perfil físic, bàsicament. D’entrada penso que és per això… També t’he de dir que als personatges “malotes” que faig, tot i ser “malotes”, els hi dono sempre altres matisos, més tendres, amb més colors… Suposo que per això agraden, no es queden amb la part plana del “tio dolent”, se’ls hi pot apreciar moltes capes i això és l’interessant.

Com recordes ‘Pop Ràpid’?

Va néixer una mica com una gamberrada i de cop i volta va anar agafant més cos. Era posar un mirall a la cara de tot aquest esnobisme, tota aquesta cosa buida dels moderns –d’aparentar, de mirar per sobre les espatlles–, en definitiva de tot aquest moviment modern de la nit de Barcelona i que es fa extensible a la nit a Madrid, etc. De hipsters i de moderns n’hi ha per tot arreu i no és només una qüestió estètica, també és una manera de ser: per una banda poden ser molt cultes i per altra és tota aquella fredor, aquella buidor, com una cuirassa que tenen.

Què ens pots explicar de l’Albert?

A mi el meu personatge m’encantava, era el contrapunt de tot això: sempre anava a la contra, estava ple d’amor pel seu amic Fede –pel qui faria qualsevol cosa– i també per la música heavy. I ple també de mala llet, eh? del que fos però estava ple. Destacaria també el segell del Marc Crehuet, aquell humor negre, inconfusible. Eren uns personatges que podien fer coses extremadament esbojarrades, però des de la veritat. Patien, s’enamoraven, però molt des de la veritat, encara que el text sovint pogués semblar surrealista. Per a mi aquest és el secret de ‘Pop Ràpid’. M’encantava, tant de bo hagués durat molt més temps.

Què va passar?

Que la cadena no va apostar pel producte, sempre ens va tractar com els “punkys” de TV3. Penso que mereixíem molt més. La sèrie estava ben feta, podria haver enganxat a molta gent si haguessin tingut el valor de posar-ho en ‘Prime Time’. Era molt innovador i transgressor, sí, però és que si no arrisquem, sempre acabem veient el mateix, una vegada i una altra i una altra…

Sempre has sabut que volies ser actor?

No. Vaig estudiar Màrqueting i Relacions Públiques mentre treballava a l’empresa dels meus pares, fabricants de pernil, “Jamones El Charro”. Per desconnectar una mica de la feina vaig fer un curs de teatre, amb el professor Peter Gadish, al Col·legi de Teatre. Hi anava dos migdies a la setmana, com qui s’apunta a futbol, eh? Sempre m’havia fet gràcia però mai m’havia plantejat dedicar-m’hi.

En quin moment ho veus clar?

Vaig acabar el curs, que va durar sis mesos i vaig pensar: “Ostres,  m’encanta això. Però clar, tinc l’empresa familiar, estic casat…” Per a mi era tot un conflicte intern… Veia que se’m donava bé i que hi podia haver alguna possibilitat però no ho tenia del tot clar. Vaig decidir fer els tres anys d’art dramàtic al Col·legi de Teatre, mentre seguia treballant a l’empresa familiar. Abans d’acabar ja estava fent cosetes amb el Marc Crehuet, després va fundar, juntament amb Pedro Ribosa, la productora ‘Cassette Films’, va arribar ‘Green Power’… El 2008 em van fitxar per ‘Salvados’ amb Jordi Èvole i allà vaig decidir que deixava l’empresa familiar per a dedicar-me plenament a ser actor.

Des d’aleshores no has parat?

Més o menys… En acabar la segona temporada de ‘Pop Ràpid’ vaig tenir com un parón de feina que vaig pensar: “Ui, que està passant? Si tot anava bé…”. Aleshores vaig fer l’obra de teatre ‘El rei borni’, el 2013, i des d’aleshores ja no he parat. Després ja va venir ‘El secreto de Puenteviejo’, ‘La Riera’, ‘Palmeras en la nieve’, ‘Mar de plástico’, ‘Plan de fuga’… tot seguit. El que més m’agrada és que tot ha estat una progressió, de menys a més. I aquí estem. (Riu).

A ‘Palmeras en la nieve’ interpretes una escena de violació. Com és posar-se en aquest paper?

D’entrada tampoc has de pensar això… Crec que és massa fort posar-li l’etiqueta de violador, sí que ho fa però no és un acte premeditat, no és el violador de l’Eixample. No sé si m’explico… El Jacobo està condicionat per unes drogues, per un excés d’alcohol… Ve de tot un procés complicat, s’ha quedat sense família, la Júlia ja no el vol… Està molt perdut. Aquí, potser, és on està la gràcia del Jacobo; pot arribar a fer coses extremadament dolentes, i violentes, sense voler-ho, i quan se n’adona intenta fugir d’ell mateix.

Què ha significat per a tu aquesta pel·lícula?

M’ha servit per a demostrar-me a mi mateix que puc jugar en aquestes lligues tan grans, que puc construir un personatge així de complex i difícil i que puc fer-ho amb solvència. Sempre és maco poder ensenyar la teva feina a un públic tan ampli i rebre el reconeixement de tanta gent… És un salt molt important per a mi.

Tot just fa uns dies heu adaptat al cinema l’obra de teatre ‘El rei borni’. Què destacaries d’aquest projecte?

És un guió impecable que pot remoure molt a tota la societat, és un text del 2013 però és totalment vigent als nostres dies, pel que fa la corrupció política, l’abús de poder per part de la policia, les relaciones humanes, l’amor… És un text meravellós de Marc Creuhet. N’estem molt orgullosos, hem crescut amb aquests personatges, són molt nostres i som molt nosaltres. Va ser un rodatge complicat però ens estimem molt ‘El rey tuerto’. Estem molt contents i ja és oficial: participarem en la secció oficial de llargmetratges al Festival de Màlaga. Esperem que sigui un trempolí i que se’n parli.

Com definiries la relació amb Marc Crehuet?

Som molt més que col·legues, jo diria. Molt confidents. Ens hem trobat dues persones que tenen una manera de veure les coses bastant similar, amb les nostres diferencies –evidentment– però que es complementen molt bé. En Marc sempre ha sabut el que jo li podia donar, i viceversa. És una figura clau en la meva carrera, li dec gran part de tot el que m’està passant com a actor. Espero seguir treballant amb ell tota la vida, considero que és un dels tios més brillants d’Espanya. Té una ment privilegiada, un món interior molt peculiar i meravellós. M’encanta la seva manera de ser. Tant de bo seguim junts de la mà tota la vida, no tant ja com a actor-director, sinó com amics, al Marc mola tenir-lo a prop. (Somriu).

No ets tan “malote” com aparentes. No se sorprèn la gent quan et coneix?

Sí… Clar, com tu ara mateix. La gent va veient cosetes a les xarxes socials, fotos, escrits, la relació que tinc amb el Trastu –el meu gos–, o que puc tenir amb altra gent… D’aquesta manera descobreixen, una mica, la persona que hi ha darrere dels personatges que he fet.

Així doncs, com és l’Alain del dia a dia?

És un tio molt positiu, tranquil si no li toquen els collons, però bé, com tothom, no? (Riu). Sóc bastant fàcil però també tinc un punt de tossut i quan se’m torça puc treure molt mala llet. Sóc divertit, carinyós… m’agrada molt donar carinyo, potser més que rebre’l. També sóc romàntic i una mica conservador amb el tema de les relacions. Potser és que també, aparento menys edat, però ja tinc 40 tacos… Vinc d’una altra generació. A mi m’agrada la idea de la parella estable, la família, els nens… sóc molt d’això. Sóc molt “casero”, m’agrada cuinar, sortir els diumenges al camp, el cine amb crispetes… Molt normal. Això no treu, però, que de tant en tant m’agradi trencar amb aquesta normalitat, també hi ha dies que surto de festa i acabo qui sap on. (Riu).

Jo et dic: ‘Marhaba’. Quin sentiment, quina paraula, et ve al cap?

Gràcies, diria potser. Gràcies per l’oportunitat de viure aquella experiència que d’una altra manera dubto que hagués viscut. Potser sí que hagués anat al Marroc però molt probablement hagués anat a Marrakesh o a Rabbat. O no, o potser hagués anat al mateix desert però amb quads i un altre rotllo, saps? No de la manera que hi vaig anar, en aquella ONG, que es diu ‘Marhaba’ realment, que ens feia conviure amb famílies, amb els companys dormint en haimes…

Què et remou?

Em remou moltes coses. Els dies després de la tornada van ser francament fotuts. Arribes i et preguntes: “Perquè tinc el privilegi de tenir tantes coses que no tenen allà?”. Tens com un “estúpid” sentiment de culpabilitat, perquè no ho has triat tu tampoc, i les comoditats que tens, per una banda sí que són heretades però per altra també t’ho has currat dia a dia per tenir-les… Per això dic “estúpid sentiment de culpabilitat”, però és comprensible… Arribava a casa i no em venia de gust estar al meu sofà gran, mirant la meva tele gran, fotent-me una birra… no em venia de gust. Em quedava a la cuina, assegudet a la tauleta petita de la cuina, mirant la tele petita de la cuina… Era una tonteria però així m’ho demanava el cos, la ment i el cor. Després, amb els dies, aquest sentiment es va anar dissipant i ara ho recordo amb molt carinyo. ‘Marhaba’ ha estat l’experiència vital més important que he viscut.

Que ha de tenir un paper per a què l’acceptis?

Ha de tenir un bon guió, sobretot. Ha de ser un personatge prou interessant perquè signifiqui un repte, que no sigui una cosa que hagi fet ja moltes vegades i que no m’aporti res. Ha de tenir un bon equip darrere, un bon director, un bon equip tècnic, uns bons companys en cas que sigui una sèrie… Si la història és bona, a mi ja m’atrau, després ja vénen la resta d’aspectes tècnics. I no parlo de qüestions de pressupost, eh? Ara mateix acabo de gravar una pel·lícula a Andorra, una pel·lícula molt petita, però amb una història que m’ha fascinat molt des d’un principi. També faré un curtmetratge, ara a finals d’abril, en què no hi ha diners, ho faig únicament pel repte que significa per a mi aquest curtmetratge. Però bé, pocs curtmetratges es cobren en aquest país. (Riu).

Una mica com ‘Marhaba’, no?

Exacte! A  ‘Marhaba’ no vaig cobrar ni un euro, sí que em van pagar el viatge i l’estada, però jo després no vaig veure ni un euro de tot allò… El que jo voldria, i així li ho vaig comentar al Sergi Cervera, és que, ja que no va acabar arribant a les sales –així amb regularitat– estaria bé que almenys tingués un circuit entre, que sé jo… escoles, centres cívics… Al cap i a la fi, fem les coses perquè la gent ho vegi, és per això que ens dediquem a aquesta professió. El que volem és arribar al màxim públic possible, i que aquest, opini, gaudeixi, i si es pot, reflexioni.

Quin seria el paper de la teva vida?

No sé, m’agradaria haver fet alguna de les pel·lícules “ochenteras” que sempre he tingut com a referent. Tipu ‘Los Goonies’, ‘Regreso al futuro’, ‘Indiana Jones’, ‘E.T’, ‘James Bond’… Fer una pel·lícula d’aquestes que queden a la ment de tothom… o si més no de tota una generació. Un heroi d’aventures, tipus ’Indiana jones’. M’encantaria fer un híbrid entre ‘Indiana Jones’ i ‘James Bond’, un ‘Indiana Bond’.

Lligues més des que ets una cara coneguda?

(Riu). Mmm… és com tot, no? Si el teu aparador és més gran, evidentment arribaràs a moltes més noies… El que fa una mica de por, però, és aquesta línia, no? Quin grau de sinceritat té el seu interès? S’estan interessant perquè ets famós o perquè realment els agrada com ets i el que els transmet la teva persona? Això és el que més inquieta. Hi ha persones que se senten atretes per aquesta eròtica del poder, això és així… Molts famosos tenen la parella que tenen bàsicament perquè són famosos, no per altra cosa… siguem realistes. Evidentment que el talent també et crida, si ets un gran actor, també enamores pel teu talent, però també hi ha casos en què no és així…

Parlem de Cites.

Estic molt content d’haver entrat a la segona temporada de ‘Cites’. Començarà a emetre’s al maig i promet estar molt bé. Es repetiran alguns personatges de la primera temporada però la majoria seran nous, i et puc avançar que el meu personatge serà molt interessant i diferent del que parlàvem abans del “malote”.

Veure’m amb quin Alain ens sorprendrà aquesta vegada…

Joan Pera: “Em queden moltes coses per fer, per això no em penso jubilar”

By | cultura | No Comments

IMG_9600

Joan Pera és, indubtablement, un dels actors amb més renom de Catalunya. Molts el coneixeran per les seves incomptables aparicions en teatre, des del seu debut amb només 15 anys. Molts altres per les sensacionals comèdies, ‘La extraña pareja’ o ‘La jaula de las locas’,  juntament amb el seu incondicional company d’escenari, Paco Morán. Pera, qui ha dedicat tota la seva vida al món de l’espectacle, també és conegut per ser la veu habitual del neuròtic alhora que carismàtic Woody Allen, així com també del còmic i peculiar britànic Rowan Atkinson.

L’any passat vas rebre la creu de Sant Jordi, sent considerat un dels personatges més populars en el món de l’espectacle a Catalunya. Com reps la notícia?

Mira, jo sóc una persona que he tingut molt pocs premis a la meva vida, no se’m té en compte per la qüestió dels premis. Sempre he estat un actor més aviat popular i els premis normalment es donen a gent amb certa categoria intel·lectual o dels cenacles literaris més elevats. La veritat és que mai havia pensat en una cosa així, va ser una sorpresa. És més, quan em van trucar vaig pensar que volien que jo els presentés però no pas perquè el premi fos per a mi.

Que significa per a tu aquest reconeixement?

Va ser maco perquè és clar, com et comentava, sempre he estat un actor popular i les meves comèdies –tot i ser bones– sempre han estat unes comèdies molt populars. El fet que em donessin a mi el premi, era com donar-lo a tota la gent que m’ha seguit durant tota la meva vida, gent sempre molt senzilla. Era com dir: “També teniu un premi per haver-me seguit durant tants anys”. Això és el que em va agradar més, no tant el premi en si. Tampoc sóc una persona massa vanitosa, ni canvia res de la meva vida, però sí que en aquest sentit em fa sentir molt satisfet.

Actualment estàs al Teatre Goya fent ‘l’Avar’. Per què recomanaries l’obra?

Perquè és una veritable sorpresa, i el primer sorprès sóc jo. És un clàssic, i els clàssics –i això diré que no t’ho he dit– són molt avorrits, (riu), estan molt bé i tenen molta literatura però són avorrits. L’avar en canvi és un clàssic preciós, i el personatge és un dels millors de la literatura universal. És una obra moralista, que critica els vicis, i que et dóna molts ítems, moltes pautes.  És molt divertida, em costa molt no fer riure. A més a més, Molière, per a mi almenys, és el gran mestre, el gran creador de tot el teatre posterior.

Durant molts anys vas compartir escenari amb l’actor andalús Paco Morán. “La jaula de las locas”, “la extraña pareja…”. Quin record en guardes?

Molt molt bon record. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida, evidentment. Era una manera d’ensenyar el que era realment el nostre país, Catalunya. Molta gent és Paco Morán i molta és Joan Pera, la qüestió era ajuntar-los. El Paco, en escena, era un crack extraordinari, gaudia molt amb ell. I a escala personal, tot i ser molt diferents en tots els nivells –educació, parla, manera de viure…-, estàvem molt a gust, ens enteníem molt bé. Realment érem molt diferents, per dir-te que ell era un home solter, sol, absolutament sol, i jo estic casat, tinc 6 fills, 3 néts, 6 nores… Va ser una molt bona època. Pensa que vam ser com un esdeveniment social durant molts anys, Catalunya era Catalunya i “La extraña pareja”. Vam fer venir al teatre gent que no hi havia anat mai, vam ser els qui vam iniciar aquesta remuntada teatral tan forta que té Barcelona. ´

Com definiries la vostra relació?

Ens vam estimar molt. Bé, ell m’estimava més que jo a ell, el Paco era més generós, jo sóc més català, em costa més… (Riu fent broma). Ens enteníem molt bé. Vam estar 13 anys junts, i quan sortíem a l’escenari era sempre un èxit.

Alguna anècdota que recordis en especial?

D’anècdotes i “morcillas” en teníem cada dia. Érem dos bèsties d’escena, ens podia passar qualsevol cosa. A mi se m’escapava el riure i no em feia vergonya ensenyar-ho, era com dir “Ric perquè m’ho passo molt bé i perquè vosaltres també”. El Paco era absolutament diferent, sempre volia estar serio, “era un cómico serio”, deia. S’ho aguantava i s’ho aguantava, i dia si i dia també, s’acabava fent pipi en escena.

Literalment vols dir?

Sí, sí. Literalment. D’aguantar-se el riure, es feia pipí a sobre. Veies com li anava baixant el pipí pantalons avall. (Riu). Ell ho dissimulava, pensa que el Paco ho dissimulava tot. Feia veure que es tirava accidentalment el whisky per sobre i deia: “ahora me he mojao, me he mojao…”. Els qui ho sabíem ens partíem de riure.

Quina creus que és la clau de l’èxit? Per què creus que has triomfat?

Jo et diria que un fracàs té moltes explicacions i que un èxit no en té cap. El mateix que ha estat un fracàs pot resultar ser un èxit, amb el mateix mateix. En el meu cas, per exemple, penso que són els anys. Vaig començar a aparèixer al teatre amb només 15 anys, vaig viure una època de teatre, després una de televisió, de cinema, de doblatge… La gent em veia constantment. Hi ha una generació que va viure amb “El Capri i el Doctor Caparrós”, una altra que anava a dormir veient “La extraña pareja”, una altra enamorada de Woody Allen… Sóc una persona propera a la gent, aquella senyora que em va veure quan tenia 25 anys, em segueix veient ara que en té 50, i el mateix passa amb els seus fills.  Em tenen molt vist, pobra gent. (Riu).

Com i quan decideixes fer doblatges?

Ja era grandet, si no en tenia 30, m’hi aproximava. A mi el que veritablement m’agradava era fer d’actor. Vaig ser dels primers que va sortir a la televisió i amb això ja en tenia prou, però en aquell moment el cinema va passar de fer una pel·lícula a l’any a fer-ne moltes i van començar a necessitar dobladors. Vaig començar fent paperets, al principi sobretot de nanos joves. Els dobladors normalment tenen unes veus molt maques i col·locades, i com que aquest no era el meu cas, vaig començar amb els més petits perquè eren els que em resultaven més fàcils de fer. Durant molt temps vaig estar-los fent en castellà, fins que a TV3 van necessitar a algú que fes Woody Allen i se’ls va ocórrer que el podia fer jo. Tampoc li dono una gran importància al doblatge perquè al cap i a la fi no és més que un servei lingüístic que fem. Així com el teatre, el cinema i la televisió és un art, el doblatge no és més que això; estem posant veu a una pel·lícula que ja està feta amb uns altres actors, hi incorporem el nostre idioma.

Parlar amb tu per a molts deu ser com parlar amb Woody Allen. Fins a quin punt el fet d’haver-lo doblat, durant gairebé dues dècades, t’ha apropat a aquest personatge?

Bastant, és clar. Jo el veig i intento fer el que ell fa, el que passa és que físicament ens assemblem una mica amb la idiosincràsia. Aquesta semblança fa que sembli que ens assemblem més del compte, però si em poso a fer d’actor, no m’hi assemblaré gens. Per a mi és un honor i estic molt content d’haver-ho fet, però no sé si ho seguiré fent.

Per què?

Per aquestes cosetes que passen quan tens molt èxit amb alguna cosa… Et crea molts enemics i et tanca moltes portes. Vaja, que no ho sé… Potser ara fa una pel·lícula i no em crida a mi per a fer-ne el doblatge. Tampoc no em preocupa massa, eh? Ha estat un honor doblar-lo, però francament, estic segur que si no ho hagués fet, de totes maneres ara estaries aquí on ets ara fent-me una entrevista. Per ser Joan Pera, per tota una vida, per tota una història.

També li has posat veu a Rowan Atkinson, amb ‘L’escurçó negre’ i ‘Mr. Bean’. Com va ser l’experiència? L’has conegut personalment?

No, aquí l’anècdota és que ell no ha volgut conèixer-me. No només no m’ha volgut conèixer sinó que no li agrado gens. Però és normal, no hi acostuma a haver cap actor al qui li agradi el seu doblatge. Ell hauria preferit una altra veu, diu que ell no ho fa, allò… De fet, en van buscar un altre, ho van provar amb un noi de Madrid, però tampoc va funcionar i de nou em van venir a buscar. Jo ja els hi vaig dir: “No hi ha cap problema, busqueu a algú altre, a mi no em fa res. Si no el trobeu i em necessiteu, vindré de franc, no patiu”. De franc, eh? La veritat és que no és fàcil fer aquestes veus tan concretes, tan peculiars… Si les fas com els dobladors habituals, et quedaran neutres, els hi cal un altre matís. Hi ha molt poca gent que li sàpiga donar aquest punt que jo li sé donar. A Woody Allen aquest puntet li va encantar i a Rowan Atkinson, en canvi, no li va agradar gens. Mira, coses de la vida.

Quina relació mantens a dia d’avui amb Woody Allen?

No és que mantinguem cap tipus de relació. Ens hem vist, ell va voler veure’m. També em va convidar quan li van donar la medalla d’or, a Barcelona i a Príncipe de Astúrias. Aquí a Barcelona sí que hi vaig anar. Mantenim una relació telefònica cada vegada que li faig el doblatge, i està molt content, però res més. Una vegada, quan encara no el coneixia, li vaig dir al seu secretari que em faria gràcia veure’l, i Woody Allen em va enviar un correu, amb la seva adreça, que deia: “Cuando vayas a Nueva York pasa a verme”. Hi vaig anar, vaig estar a baix de casa seva i no li vaig dir res… És que no hagués sabut que dir-li, ni ell tampoc. – “Hola Woody, yo soy su doblador”, -“Oh Thank you”. (Riu).

Si demà et jubilessis, et quedaria alguna cosa per fer?

Moltes. Per això no em penso jubilar, (somriu). Ara estic fent una comèdia que realment m’agrada moltíssim i que és com un premi al llarg d’una vida, però el que no voldria és que aquesta funció fos “el meu canto del cisne”. Després en vull fer una altra, i una altra i una altra… Em queden moltes coses per fer. Per exemple, Woody Allen diu que li agradaria fer una pel·lícula que agradés a tothom, al poble, als intel·lectuals, a la dona de la neteja, al catedràtic… Això és molt difícil però a mi també m’agradaria fer aquesta funció. M’agradaria també fer un programa de televisió que fos ‘Pera’, no sé si m’explico. De la meva essència. Penso que podria estar bé.

Per què no ho fas?

Mai no els ha interessat a ningú, ni a TV1, ni a TV2, ni a TV3… Ara em falta anar-hi i dir: “Escolteu, fem-ho, més que res perquè quan em mori tingueu alguna cosa meva per posar i dir: és aquell senyor que va fer allò”. Em moriré i no tindran res meu. Amb TV2 sí que hi vaig treballar molt, però ja fa 30 anys, que va ser quan se’m començava a conèixer. En canvi, a TV3 que és la nostra, res. No els interesso. Jo sempre dic, que per contra, els hi he fet una venjança terrible. (Riu)

Quina?

No la miro. (Riu per sota el nas). Oh, si no hi surto… I és terrible, eh? Sóc una persona menys d’audiència.

Santi Ricart: “Em serà impossible oblidar les noces de Fígaro”

By | General | No Comments

IMG_8584

Santi Ricart, més conegut pel seu paper a la sèrie ‘Infidels’ de TV3, és un actor català que va debutar al Teatre Lliure l’any 1989 amb ‘Les noces de Fígaro’. Des d’aleshores ha treballat en diverses sèries de televisió com ‘Estació d’enllaç’, ‘Infidels’ o ‘Jet Lag’, així com també en nombroses obres de teatre, i en cinema amb ‘El virus del miedo’ o ‘Barcelona, nit d’estiu’.

Com recordes la teva primera aparició al teatre?

Tenia 20 anys quan vaig començar. El primer que vaig fer van ser ‘Les noces de Fígaro’, dirigit per Fabià Puigserver, al Teatre Lliure. Interpretava un personatge important, de fet, ha estat un dels personatges de la meva vida, molta gent encara el recorda. Va ser un debut d’aquells fantàstics…

I en televisió?

A ‘La Granja’, era una espècie de culebró, un dels primers que es va fer aquí a Catalunya, el 1991. Es feia dins del programa ‘La vida en un xip’, presentat per Joaquim Maria Puyal. Enmig del programa –que era de debat– feien aquest mini culebró per il·lustrar el tema.

Que sents abans de sortir a l’escenari?

Estic content, nerviós… Sempre vols que tot surti bé. No és que cada dia facis un examen però gairebé. La interpretació és un joc, surts a jugar coneixent totes les regles, ja preestablertes durant l’assaig. Si vas preparat i amb la feina feta, tot flueix, funciona i t’ho passes bé.

Sempre has volgut ser actor?

No ben bé. Quan era petit deia que volia ser fuster, encara li dec una cuina a la perruquera de la meva mare. (Riu). M’agradaven molt les manualitats però tampoc m’havia plantejat mai què volia ser de gran. També m’interessava molt la informàtica, de fet, vaig començar a estudiar Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes a la UOC, però per qüestions de feina i horaris ho vaig haver de deixar estar. Ja de petit feia els pastorets i teatre amateur a Vic, més endavant vam fundar una companyia amb els amics i va funcionar. Va ser aleshores quan vaig pensar: “Això m’agrada, per què no ho provo?”.

Què té el teatre que no trobis en la televisió?

La relació amb el públic. En televisió és diferent, no saps si ho veurà molta gent o ningú, no tens el feedback del públic en aquell precís moment. El teatre té aquesta cosa canviant, cada dia surts a fer la funció però sempre és diferent.

S’ha notat molt la crisi?

Sí… El fet que hagin disminuït els pressupostos ho ha accelerat tot. Tot s’ha de fer més de pressa, tot ha de sortir a la primera. No pots cagar-la. A escala de públic també ha afectat bastant, hi va haver una època en què la gent s’ho pensava molt abans d’anar al teatre. Per sort sembla que la cosa està canviant.

Teniu molt poc marge per a posar-vos malalts, veig. Què es fa en aquests casos?

Fas la funció malalt. Tret, és clar, que tinguis alguna cosa que faci impossible fer la funció. A Anglaterra és diferent, hi ha covers –gent preparada per fer la funció en aquestes situacions–. Aquí això no existeix. En televisió encara hi ha cert marge, es canvia el rodatge d’aquella seqüència per un altre dia, en teatre, en canvi, se suspèn tota la funció.

Quina obra, de les que has interpretat, t’ha marcat més?

Totes tenen lo seu… Em serà impossible, per exemple, oblidar ‘Les noces de Fígaro’, perquè va ser la primera. Va ser una entrada bestial, tant pel director que la dirigia com pel seu repartiment de luxe: Lluís Homar, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Alfred Lucchetti… També em va marcar molt la segona obra que vaig fer, que va ser la primera dirigida per Rosa Maria Sardà… La veritat és que totes tenen alguna cosa especial.

A que atribueixes l’èxit de ‘Barcelona, nit d’estiu’?

A l’empenta d’un grup de joves que vol fer una pel·lícula i fa tot el possible per a aconseguir-ho. També gràcies als bons padrins que van trobar, ‘El Terrat’. Van inventar unes gires d’estiu, en què presentaven la pel·lícula en una platja i després hi tocava Joan Dausà, l’autor de la banda sonora de la pel·lícula i qui, en aquell moment, estava tenint molt èxit amb el seu primer disc. Tot això va funcionar molt bé. A més la pel·lícula està molt ben feta, és una comèdia romàntica amb moltes històries, la qual cosa té una virtut i és que sempre n’hi ha alguna que t’agrada.

Vas fer una petita aparició a ‘Jet Lag’. Alguna anècdota que vulguis explicar?

Jet Lag té una anècdota molt curiosa i és que es feia amb públic. Em va fer molta il·lusió treballar amb les de ‘T de Teatre’, ja les coneixia a totes de l’Institut del Teatre, anaven a un curs menys que jo. Es feia pràcticament a temps real, només paraven entre escena i escena per moure les càmeres d’un cantó a l’altre. Tot era real, el que passava allà és el que quedava gravat i que després s’emetia a TV3. Es gravava un capítol per tarda.

Déu n’hi do per transformar un escenari i que sembli un pis, amb la seva cuina, menjador, lavabo… Sembla impossible de fer-ho cabre tot.

A la televisió es veuen les coses molt més grans del que ho són en realitat. “M’ho imaginava més gran” és una de les frases que més vaig sentir mentre fèiem ‘Estació d’enllaç’. Tot aquell vestíbul de l’estació -que semblava immens- no era petit però tampoc no era tant com semblava. La càmera fa que tot sembli més gran del que és. Recordo que hi havia un espai, no recordo si era el del quiosc, que cada vegada que els càmeres s’hi havien de ficar, s’esgarrifaven, no sabien com ficar-s’hi.

Joel Joan: “Aquest tio és un crack”

By | cultura | One Comment

FullSizeRender

Joel Joan, actor, guionista i director català, és, indubtablement, una de les cares més conegudes i estimades de TV3. Reconegut des dels seus inicis pel seu esperit innovador i el seu indiscutible talent, Joel Joan ha protagonitzat nombroses sèries de televisió com ara ‘Poblenou’, ‘Plats Bruts’, ‘Porca Misèria’ o ‘El Crac’, així com incomptables obres de teatre des del seu debut el 1991.

Creus que el fet de ser guapo t’ha ajudat en la teva carrera professional?

(Riu). No en sóc de guapo… Gràcies, eh?, però no m’hi considero…  En tot cas, actuar és seduir, enamorar a l’espectador, i en aquest sentit sí que és cert que sóc un “Don Juan de merda”; m’agrada seduir, enamorar… En la meva professió això de ser guapo o lleig és molt relatiu. Va a gustos, és clar… Personalment, les persones que m’enamoren damunt l’escenari o davant la càmera normalment no són guapos ni guapes, si més no, no responent als prototips o als cànons de bellesa que estem acostumats a les passarel·les. És més, en alguna ocasió m’ha passat de trobar a algú molt guapo a la foto i que després de veure l’entrevista –el que diu, com parla, com és…-  em deixi d’agradar.

‘Plats Bruts’ ha estat, i és, la sèrie catalana amb més èxit de tots els temps. Alguna anècdota que vulguis explicar?

N’hi ha moltes. L’anècdota que m’agrada subratllar és la del capítol censurat perquè em sembla una xorrada de censura. Van censurar el capítol “Tinc Cristo”, en què el meu personatge tenia una mena de deliri absolut i creia ser una reencarnació de Jesucrist. Em sembla una anècdota lamentable del que és, certament, la nostra realitat. Sembla que segons quins poemes -com vam veure amb Dolors Miquel l’altre dia a l’Ajuntament de Barcelona- o quines paròdies de Jesús –com és en aquest cas-, ofenen tant que s’han de retirar.

Què sents ara, després de 17 anys, quan tornes a veure ‘Plats Bruts’?

La veritat és que se’m barregen els records amb la realitat que veig a la pantalla. Tot i que, per ser-te sincer, veig molt poc ‘Plats Bruts’, ‘Porca misèria’…  Gairebé mai veig el que he fet anys enrere. No sé per què, no m’agrada, segurament és pel fet de veure’m jove i guapo, que aleshores sí que ho era. (Riu). El que sento és que teníem una gran llibertat creativa, estàvem molt pujats i molt segurs del que fèiem, podíem tocar temes i tabús, com aquest que comentàvem ara, i la gent ho tolerava. Podíem fer conya de l’ecologisme, de la marihuana, de les feines porqueria, de la situació de la dona i la seva precarietat laboral… Podíem tocar molts temes i molt sensibles, i -amb la vaselina de l’humor- el públic les rebia molt bé.

Si poguessis guionitzar un últim capítol de ‘Plats Bruts’, sobre què tractaria?

Òstia, que difícil… No ho sé perquè a més l’últim capítol va ser  ‘Tinc Touchdown’, dels Barcelona-Dragons, i la veritat, no sé per què va acabar sent l’últim… Ara que ho dius, sí que estaria bé trobar-li un final a ‘Plats Bruts’. (Riu). Jo m’imagino a aquells dos, de vellets, seguint allà donant-se pel cul mútuament –metafòricament parlant-. És que era ben bé un matrimoni allò, funcionàvem talment com un matrimoni, però sense sexe. (Riu).

Com és treballar amb Jordi Sánchez? Quina relació manteniu?

Vam començar junts. Ens vam conèixer a l’Institut del Teatre fent classes d’interpretació i més endavant vam començar a fer gags i esquetxos. Vam fer un grupet que es deia ‘Los tomates’, en què el Jordi i jo fèiem ruqueries. Més endavant vam fer ‘Mareig’, ‘Companyia l’idiota’, ‘Kràmpack’… I a partir d’aquí va néixer ‘Plats Bruts’. És com un germà amb qui durant 10 anys vam ser carn i ungla i ara continuem estimant-nos i sent amics però cadascú ha fet la seva vida. Com els germans quan et separes de la família, no?. (Riu mentre ho recorda). Mantenim una relació molt cordial i simpàtica però no ens veiem. Ell treballa molt a Madrid, viu a Horta… Té els seus projectes i jo els meus.

És fàcil confondre els sentiments darrere la càmera?

Ho dius perquè em vaig enrotllar amb la protagonista de ‘Porca misèria’ i hem format una família, potser?. (Riu). Aiiii, quina bona pregunta.  “El roce fa el carinyo”, que diuen, no?. Passa en moltes i moltes professions, no només en la nostra. Depèn molt de la persona, és a dir, si tu com a actor d’alguna manera estàs buscant, perquè no tens parella o perquè el que tens no acaba d’anar bé i inconscientment estàs obert a la possibilitat, és fàcil que jugant a enamorar-te, passi. Això d’interpretar és un joc, saps com allò que fèiem de petits de jugar a “papes i mames”?, això mateix és el que fem nosaltres, el que passa és que ja no som tan petits i el joc es posa més interessant…

Com és un dia a la vida de Joel Joan?

Em llevo i porto les meves filles al cole. Després em tanco a casa amb el meu company, Héctor Claramunt, i ens passem 4-5 hores diàries escrivint la segona temporada de ‘El Crac’. Dino, i abans de venir a fer la funció al teatre,  vaig al gimnàs com avui o tinc alguna reunió amb la meva associació de productors, assajos d’alguna obra de teatre… On se’m passen les hores volant és parint coses. I pensant. Pensar m’agrada molt. Dedico molta estona a buscar solucions, pensar trames… és una manera de conèixer-nos i omplir de sentit el temps que tenim.

Quan sortirà la segona temporada de ‘El Crac’?

Bona pregunta. Encara no ho sé… Jo espero que al gener de 2017. Ara l’estem escrivint i si tot va bé la rodarem a la primavera-estiu i muntarem a la tardor.

La sèrie no deixa de ser una paròdia de la teva vida. Fins a quin punt t’assembles a aquest personatge?

L’essència, és a dir, aquell pobre capullo, sóc jo. Com també ho era el pobre idiota del David Güell, perquè en definitiva fer d’actor té molt a veure amb fer de clown. M’he basat en mi mateix perquè és un terreny que domino, porto molts anys fent teràpia amb un psiquiatre i vaig pensar que era un bon moment per fer números i passar comptes amb mi mateix. En definitiva, l’essència del personatge és meva -un pobre desgraciat que vol que tothom l’estimi però que té un ego tan gran que no s’adona que trepitja i que fa mal a tothom. Tot el que li passa és una exageració absoluta de la meva vida.

Perquè ‘El Crac’?

És una ironia. Quan l’estàvem escrivint em deien “aquest tio és un crack”, un crack en el sentit de que és una patata humana. (Riu). Podria dir-se ‘La patata humana’ però vam decidir posar-li ‘El Crac’.

Com va sorgir la idea de ‘Fénix 11·23’?

Doncs mira, curiosament, estava assajant en aquest Teatre (Teatre Nacional de Catalunya), un Ibsen que es diu ‘Peer Gynt’ pel Teatre  Nacional de Noruega, a Bergen. Em va trucar Pere Planella, director de teatre, per proposar-me de fer una obra de teatre entorn de la història d’Eric Bertran. Era una història extraordinària però no tenia massa clar que pogués funcionar damunt l’escenari. Vaig pensar que en podia sortir una bona pel·lícula, d’aquestes polítiques. Això va passar el 2004 i la pel·lícula no es va estrenar fins al 2012. Va ser molt dur escriure el guió explicant tot el que s’havia d’explicar però manipulant, també, la realitat. Si explicàvem realment el que l’Eric havia escrit al seu llibre, era una història inversemblant… La guàrdia civil, més que un cos de seguretat de l’Estat, semblava una banda de mafiosos jugant amb la vida d’un nen de 14 anys pel simple fet d’haver enviat un mail… Era un tema delicat i no volia posar-me en problemes judicials, ni de cap tipus. Va ser dur perquè es tractava d’una historia real, i més en un país com és Espanya, on ningú accepta les culpes de res, ni tampoc demana perdó…

Vas treballar amb Woody Allen a ‘Vicky, Cristina, Barcelona’. Que tal l’experiència?

Espectacular. Vam rodar l’escena únicament dues vegades. A la primera ja va dir “bona”, i jo vaig pensar: “però si ens hi acabem de posar, l’hem fet una sola vegada”. Va ser el gran Javier Aguirresarobe, director de fotografia, qui va suggerir de fer-ne una segona perquè a més rodàvem en analògic, hi podia haver pèl a la càmera o qualsevol cosa. Vam plegar tres hores abans del que teníem previst. Una cosa inaudita perquè normalment en els rodatges sempre vas tard, punxes, has de fer una hora extra…

Com t’ho expliques?

Doncs que l’home roda una mica… així així. Són les seves vacances d’estiu. Ell cada estiu fa una pel·lículeta. Va viatjant, un any a Roma, l’altre a París, Barcelona… va fent. De tant en tant li surt una obra mestra com ‘Matchball’ o ‘Midnight in Paris’. Altres, en canvi, no ho són tant, com ‘Vicky, Cristina, Barcelona’, que per desgràcia és a la que surto jo, (riu). Des del meu humil punt de vista no és tan bona com algunes altres que ha fet. És un senyor molt gran, el que li agrada és parir histories i donar la responsabilitat als actors. Està en aquella edat avançada en què ja està molt relaxat i es pot permetre el luxe de no dirigir i en canvi fer obres mestres. És Woody Allen.

En alguna ocasió s’ha dit que tens un caràcter bastant difícil. Tenen raó?

Sí… Sóc una mica neuròtic, en ‘El Crac’ es veu clar. Ja quan era petit m’ho deia molt la meva mare, i no ho sé, potser de tant insistir al final ha acabat sent…  (Riu). Vaig acabar l’escola i ràpidament em vaig convertir amb ‘Joel Joan’, un tio que va tenir èxit molt d’hora, fent ‘Plats Bruts’. No ho sé… L’èxit, amb edats joves, pot encapullar. Pots creure’t important, pensar-te que ets algú, i acompanyar-te d’aquest to arrogant… Probablement sigui una barreja de tot això.

I per acabar, una mica d’actualitat. Ets promotor de la plataforma ‘Sobirania i progrés’. Com t’imagines la nova Ítaca?

(Riu). No sé com serà, el que espero és que sigui. Vull que puguem ser un país normal, com qualsevol altre. Vull que deixem d’estar subjugats a les decisions d’uns tios que viuen a Madrid i que manen per nosaltres. La nova Ítaca, per mi, és simplement manar-nos. Ens hem fet grans com a col·lectiu, hem vist que ser espanyols és un mal negoci en tots els sentits, no només econòmicament o amb tema d’infraestructures. I és que no respecten ni el més bàsic, que és la democràcia, i es passen, el que aquí votem, pel forro del Constitucional cada vegada que els hi plau. El que està clar és que així no podem continuar, ens fem mal, ens manen malament. Prenen decisions per nosaltres que no van a favor nostre –ni tampoc a favor seu perquè el corredor mediterrani, per exemple, és a favor de tothom- però sí que van en contra nostra perquè hi ha aquesta mania, aquesta cosa malgirbada… Penso que ha arribat el moment de què ens manem a nosaltres mateixos i que si hem de cometre errors, que segur que els cometrem, com tots els països, que siguem nosaltres els qui els cometem. I deixar ja de dir: “és que a Madrid…”. No, no i no. Vull poder anar pel món i dir: SOM CATALANS, de la mateixa manera que ells van pel món dient que són espanyols.

I per acabar…

Gràcies, gràcies i gràcies, Joel!!!