Monthly Archives

abril 2016

Vassil (Blaumut): “Vam començar fent experiments musicals, sense cap tipus d’intenció de muntar grups ni carreres musicals”

By | cultura | No Comments

INSTAGRAM VASSIL

Estem amb Vassil Lambrinov, violinista de Blaumut, Bona tarda Vassil.

Bona tarda.

Tu has estat des dels inicis de Blaumut, quan només éreu 3 membres, com has viscut l’evolució en aquests 4 anys?

Ha sigut molt emocionant, i també inesperat perquè mai vam tenir la idea o intenció de fer un grup. En aquell moment érem 3 amics, de fet jo ja coneixia al Xavi i fèiem experiments musicals, sense cap tipus d’intenció de muntar grups ni carreres musicals amb aquest format. Va sortir l’opció de fer un concert, aquí a dos carrers, al Santutxo. Vaig enredar a l’Oriol –el tercer membre– perquè vingués amb el cello, i allà va començar una mica aquest experiment musical sense encara cap intenció de fer res seriosament. Es pot dir que el grup va començar a anar més en serio quan apareix PickUp, que s’interessa per una maqueta que va gravar el Xavi de manera casolana, amb els 3. Aleshores s’afegeix Manel Pedrós –el bateria–, i d’una manera gairebé accidental comencem a gravar a casa el Manel, amb matalassos a casa, tot molt d’anar per casa. Així va sortir aquell primer disc però no ens esperàvem tot el que succeiria arran del llançament del disc. Van començar a sortir molts concerts i la veritat és que va ser una gran sorpresa per a tots nosaltres.

Des de fa 4 anys heu avançat a passos gegants, a què atribuïu el vostre èxit?

És difícil dir una recepta. Nosaltres ja teníem una història anterior a Blaumut com a músics. El Xavi des que té 9 anys que fa cançons, jo des que tinc 7 anys que toco el violí, l’Oriol des dels 5 anys que toca el cello, el Manel té una educació de bateria, de percussió, des de petit, i el Manuel –el baixista- també des del món del jazz, del pop. Tots portàvem un bagatge i quan ens vam ajuntar, vam aportar tot el que havíem viscut. Suposo que la barreja de moltes petites coses, algunes accidentals, ha fet que la cosa ens hagi anat bé.

Us esperàveu aquesta rebuda entre el públic?

La veritat és que no. Jo vinc del món del clàssic, mai havia fet res en el món del pop, i la veritat és que veure, en un concert, tota la gent cantant les teves cançons, és una sensació molt especial i totalment inesperada.

‘Pa amb oli i sal’ i ‘Bicicletes’ són potser les dues cançons més conegudes. Per què creus que han enganxat tant?

Clar, això ho hauries de preguntar al nostre públic. Nosaltres som potser qui menys objectivament podem opinar.

Per què heu optat per aquest tipus de música?

No hem optat, jo crec que és el que ha sortit. El Xavi fa cançons des de fa molts anys, i nosaltres ens hi hem adaptat, aportant les nostres personalitats amb petits detalls. No hem dit, mira:  si fas la cançó amb un gir harmònic aquí, i aquí un xiulet… això agradarà. Jo crec que ningú té aquesta recepta màgica. Fem cançons de tot cor, expressant de la manera més sincera –musicalment parlant–, i si això després connecta amb la gent, crec que et pots considerar una persona afortunada. Buscar una recepta màgica de per què si i per què no… potser sí que hi és, però nosaltres conscientment no la sabem.

Sabries dir alguna cançó que defineixi com és Blaumut?

Ostres, difícil triar-ne una perquè totes tenen alguna cosa de Blaumut. Potser ‘Previsions d’acostament’, cançó inclosa a l’últim single que hem tret. És una cançó que va néixer, ara fa dos anys i mig, arran d’una col·laboració amb l’Institut de ciències fotòniques (ICFO). L’hem anat fent en diversos concerts però no estava gravada en cap disc i ara l’hem volgut treure com a cançó oficial. A més a més, l’hem produït diferent i hem fet un videoclip. És una de les cançons que més gaudim en els concerts perquè parla dels somnis i desitjos i jo crec que, d’una manera metafòrica i filosòfica, té alguna cosa més que ens lliga a tots cinc.

Hi ha alguna frase que resumeixi la vostra filosofia?

Més que una frase, penso que és un concepte. Les cançons que escriu el Xavi tenen aquest tipus de malenconia optimista, no són cançons de festa i xerinola, però tampoc són cançons tristes, tenen aquest punt melancòlic però positiu.

Aquest estiu actuareu, per primera vegada, al Pallars. Què és el que més us va cridar l’atenció de la primera edició del Talarn Music Experience?

Ens van explicar una mica el tipus d’indret que era: un lloc poc habitual segurament per a fer concerts. Evidentment, un lloc envoltat de natura sempre és molt màgic, a diferència d’un lloc urbà que té un altre tipus d’energia, ni pitjor ni millor, sinó diferent. A més a més, amb el disc que hem tret ara, ‘El primer arbre del bosc’, on millor que a la natura per a fer-lo? (Somriu). Ens agrada experimentar i conèixer llocs nous, ja tenim ganes d’anar-hi.

Bé, doncs ja ho sabeu, el 30 de juliol teniu una cita amb Blaumut a Lo Quiosc, en la primera edició del Talarn Music Experience. Us hi esperem a tots! Gràcies, Vassil.

Manel Dàlmau: “Sóc una espècie de ’Totó’ de Cinema Paradiso. Ja de petit m’emportava a casa els negatius que tallaven”

By | cultura | No Comments

IMG_9817

Manel Dàlmau, guionista i documentalista de La Pobla de Segur, retorna al Pallars després de 18 anys d’anades i vingudes a Colòmbia. Considera que ara és hora de lluitar i seguir creant a casa. Dàlmau ha col·laborat amb diversos treballs audiovisuals independents a TVE,  així com amb el programa documental ‘Gran Angular’ i diverses col·laboracions amb la programació cultural de Otraparte. Codirector de ‘A solas contigo’ amb Carlos Londoño.

 

D’on sorgeix tota aquesta passió per la fotografia, cinema…?

Des que era petit. Vivia en un campament, de Fecsa, allà a La Torre de Cabdella, i una de les activitats del meu pare era la de projeccionista de cinema. Des d’aleshores ja em vaig enganxar a tot aquest món. Sóc una espècie de ’Totó’ de Cinema Paradiso, ja de petit m’emportava a casa els negatius que tallaven.

El primer vídeo que vas fer?

El primer vídeo que vaig fer va ser un reportatge sobre les obres de Sallent, amb una Betamax del meu pare, cap allà l’any 83. Quasi “mos” detenen i tot, no vam demanar permisos. “Mos” vam colar amb un company i vam començar a fer entrevistes a treballadors, oficials de construcció, vigilants… Tots ells es queixaven de la situació laboral, i clar, quan es van assabentar que estàvem entrevistant a treballadors, no els va agradar.

Per què marxes a Colòmbia?

Bé, he sigut nòmada tota la vida. He viatjat des dels 14 anys i no he tingut mai una residència fixa. Ara, però, amb els meus 47 anys, penso que ja és hora de tornar a casa. Anar-me’n anat a Colòmbia va ser quasi com una excusa per continuar creant, cosa que aquí costava molt. En aquest país hi ha com una espècie de domesticació cultural. En un principi volia fer tota la panamericana, des de Panamá fins a Tierra de Fuego, però aleshores vaig conèixer Medellín i va ser un sacseig tan bèstia –a nivell mental i passional– que vaig decidir quedar-m’hi, ara ja fa 18 anys.

Per què decideixes tornar?

L’Ítaca. Em va cridar Ítaca i em vaig dir: me’n torno a casa. És allò que en un moment tens la necessitat d’anar a treballar fora i viure a un altre lloc, però arriba un punt en què sents que, allà, ja hi has fet la feina. No és un “retiro”, ara toca lluitar a casa, que falta “mos” fa a nivell cultural i educatiu.

Una vegada instal·lat de nou a La Pobla de Segur, quins projectes tens al cap?

Fer una crida general a la desobediència civil, cultural, artística i educativa. Una crida a no creure en les institucions –que marquen tant el pas a nous i vells creadors–. Inquietar i convertir a la gent amb dinamitzadors culturals. Qualsevol persona pot dinamitzar, el líder no existeix.

Com definiries el teu estil?

Onanista total. Independent, mercenari. Treballar amb tots però per ningú. No treballo amb TV3, per exemple, perquè trobo que té una filosofia de continguts i professional que no comparteixo. Cadascú ha de crear la seva pròpia creació, sense dependre de ningú. Hauríem de ser lliures d’emetre les nostres històries a qualsevol mitjà de comunicació. La meva posició és escapar de la domesticació cultural, escapar de l’A, B, C i D. No! Jo de l’A me’n vaig a la Z, i després me’n torno a la I, no em regeixo per cap nomenclatura ni per cap principi establert.

Però en canvi sí que has treballat amb TVE.

Sempre hi ha un principi.

Ara no ho faries?

A TVE no et diria que no, perquè –en el meu cas almenys–, sempre em van donar espai creatiu, no em van collar mai. Treballar pels canals sí, però des de fora, com a membre independent.

Què et permet el documental?

Dir mentides. Un documental és la realitat de l’autor, no dels altres. Qui et demostra que el que t’estan mostrant és la realitat absoluta? És una mentida, una manipulació. Explico el que jo penso i el que jo veig. Un documental és la teva historia, amb uns fets reals, amb uns personatges reals, però no per això deixa de ser la teva historia, des de la teva realitat.

Quin projecte t’ha marcat més?

Gaudeixo molt recordant ‘Somnis de paper’. També ‘A solas contigo’, projecte que vam dur a terme a Colòmbia, en què vam treballar amb autèntics delinqüents i els vam humanitzar.

Quin record et ve al cap amb ‘Somnis de paper’?

Campari. Va ser l’explosió del Campari a La Pobla de Segur. Va ser la primera vegada que la gent jove va marxar fora. Va ser una experiència molt maca perquè ens vam trobar amb personatges molt bons. La dècada dels 60 va ser una dècada en què es va somiar molt, però malauradament cap somni es va fer realitat.

Com combines tantes feines alhora?

Jo m’imagino que deu ser perquè estic malalt, no? Com més histories tinc per explicar, com més ocupat estic, millor m’ho passo. Jo no m’avorreixo mai. Veig aquest cendrer i ja estic escrivint una història. És com els lectors compulsius, no? Llegeixen 4 o 5 llibres a la vegada. O com els escriptors compulsius… Honoré de Balzac escrivia uns 11-15 llibres a l’any i encara li sobrava temps.

Alguna història pendent de la qual t’agradaria fer-ne un documental?

Mai m’he fet aquesta pregunta. Les histories, arriben soles. Però ara que ho dius… M’agradaria trobar-me amb un astronauta i que em parlés de la seva sensació, filosòfica, quan veu el planeta terra davant seu. D’això se’n diu punt de vista. Nosaltres des d’aquí tenim un punt de vista, veiem una terra plana. Si anem amb avió, podem apreciar cert horitzó. I per un astronauta, el fet d’arribar a la lluna i veure una piloteta… Això li ha de “fotre un pet al cap” –quant a creences– bestial…

Fa tot just un mes vas presentar, al Comú de Particulars de la Pobla de Segur, el projecte ‘Lo xut’. Creus que és possible reeducar a la gent per a donar-li sortida al projecte?

Sempre he pensat que si una persona té tendències artístiques, se l’ha d’encoratjar. S’ha de cuidar a les noves generacions i els seus somnis, ja que la vida no és més que anar empalmant un somni rere un altre. Els professors estan com cansats… Haurien de saber orientar als alumnes, ser bons psicòlegs i mantenir una comunicació des de la confiança, no tant com a professor-alumne o pare-fill.

Després de tant viatjar, que diries que et dóna el Pallars que no hagis trobat a cap altre lloc?

Em dóna el Noguera. El Noguera Pallaresa només està aquí. Hi ha “lo que” se’n diu l’arrel. Un és com és degut a on ha nascut i on s’ha educat, i tard o d’hora –més gran o més jove– tornem allí. Si marxes sempre tornes. Quan et quedes sense tornar jo crec que queda una història inacabada. “La pàtria de cadascú és la seva infantesa”, com diu el poeta.

Adrià Puntí: “Sempre he dit que han volgut fer-me callar i no han pogut”

By | cultura | No Comments

adriapuntí offtherecord definitiva

Ens trobem a la discogràfica d’Adrià Puntí, aquí al Poblenou, a Barcelona. Abans que res felicitar-te pel recent Premi Enderrock al millor disc català de l’any. Com reps la notícia? Que significa per a tu aquest reconeixement?

Gràcies, primer de tot. (Somriu). Òbviament que se’t reconegui una feina, un projecte en què hi has posat molt de dins, vulguis o no vulguis t’ha d’agradar, seria contradictori que no m’agradés.

T’esperaves aquesta rebuda després de tant temps?

Jo crec que la benvinguda ha estat durant tot aquest temps. En aquest silenci aparent, he tingut el suport de molta gent i això m’ha donat la força suficient perquè aquests moments aparentment silenciosos i negres, no ho fossin tant. Veia que el projecte anava creixent… però sí que és veritat que hi va haver un abans i un després de ‘Incompletament’.

Que esperes després d’aquest silenci de gairebé 13 anys?

Ha estat un silenci aparent, però sempre sense perdre aquest cuc d’expressar-me de la manera que ho he fet en aquests dos treballs –que es pot dir que són complementaris–. Durant tot aquest temps he estat fent altres coses però ja tenia aquest projecte en ment, l’estava preparant.

Acabes de presentar el nou videoclip de la cançó “Esperit”, inclosa també en el teu darrer treball d’estudi. Què podem veure d’Adrià Puntí?

Els videoclips són una part molt important per a mi pel que fa a la creació. Sempre he pensat que més que cantant o músic, sóc creatiu. M’agrada formar part de la producció dels videoclips, és una manera més que tinc d’expressar-me.

En aquest sentit que dius, treus el disc i alhora també el llibre per acompanyar i ajudar a comprendre les teves cançons. Perquè creus que li cal aquest reforç?

No és només per ajudar a comprendre les cançons, és més aviat per a reforçar la idea que vull transmetre. En el llibre hi ha una literatura, amb la qual em puc desfogar d’una manera més elàstica que no pas fent només les cançons. Les cançons impliquen una acotació, i a vegades em trobo que tinc més coses a dir. La poesia sense pretensions –que sorgeix de la fotografia i els dibuixos– ajuda a fer que tot el projecte tingui encara més cos. No volia fer només un CD amb una sèrie de cançons, volia fer alguna cosa més, anar més enllà.

Estàs content amb el resultat?

Sí, només cal veure la crítica i la resposta de la gent. La veritat és que n’hi ha per estar-ho.

A què atribueixes el teu èxit? Què creus que t’ha fet triomfar?

La tossuderia hi ajuda. (Riu). Sempre he dit que han volgut fer-me callar i no han pogut. En la línia d’aquest silenci que parlàvem, hi ha una frase que m’agrada molt, que diu: “Quan els indis callen, algo tramen”. Així ha estat.

Com t’inspires per compondre les teves cançons?

Amb qualsevol cosa. A vegades et ve la rauxa i et surt la cançó en un moment,  i a més a més, en aquesta hi flueix la música lligada amb la lletra. Quan et passa això, estàs al cel. Hi ha vegades, però, que això no passa i has d’utilitzar un mètode –llarg i feixuc– que penso que tinc des de fa molts i molts anys. La veritat és que sempre m’ha servit. M’agrada buscar la perfecció, des del meu punt de vista, és clar, potser per als altres no és tan perfecte.

Clar, potser hi ha gent que no sempre entén la lletra de les teves cançons, no?

Aquí és on entra una mica el mètode que utilitzo. Trobo molt important la part fonètica, què treni bé amb la música, però alhora, també trobo importantíssim el concepte literari. Quan no surt, quan no flueix d’aquesta manera automàtica, has de triar un cantó o l’altre, i jo personalment prefereixo que musicalment quedi bé, tot i la possible ambigüitat. Hi ha frases que, depenent del moment, es poden interpretar d’una manera o d’una altra, i això és el més interessant; no deixen de tenir sentit, ni ensorren la cançó. Si parlem de l’esbrina, del que expliquen… expliquen moltes coses, en cada cançó hi ha 5 mons, però penso que hi ha una coherència i una harmonia entre literatura i música, encara que aparentment potser costa de comprendre.

Aquest juliol podrem gaudir la teva música a la primera edició del Talarn Music Experience. Has estat mai al Pallars?

Sí! Ara faré una broma, perquè al cap i a la fi sóc fill de presons, fill de molts llocs, però a Gerri de la sal, a Tremp… hi havia anat a fer els disbarats de jovenet, i més tard alguna baixada amb piragua pel Noguera Pallaresa també l’ha vaig fer. M’hi he banyat i hi he passat molt bones estones, la veritat. Sé que a la meva vida, sovint hi ha un denominador comú en què hi forma part la tristor, però ara mateix, tots els records que tinc d’aquelles contrades, són bons. De romanticisme sí que n’hi ha, però de tristor no n’hi vaig viure, ans el contrari.

Què esperes d’aquesta experiència? Com t’ho imagines?

Jo espero que amb lo beneits que som, ens ho passem molt bé. (Riu). El concert –dijous 28 de juliol a Lo Quiosc– estarà encarrilat cap a ‘La clau de girar el taller’, tot i que sempre hi ha alguns punts de ‘Enclusa i un cop de mall’. No he vist l’escenari, però tal com me l’imagino, crec que hi poden ser les dues parts. En principi, però, ‘Enclusa i un cop de mall’ la deixaríem per una altra ocasió.

Ja tenim ganes de què arribi juliol per a poder gaudir d’aquesta experiència, en un entorn privilegiat com és el Pallars. Moltes gràcies, Adrià.

A vosaltres.

Lluís Homar: “Per què hem de suposar que hem d’estar en pau amb algú?”

By | cultura | No Comments

Lluis-Homar-per-Ester-Roig
Foto: Ester Roig

Lluís Homar parla sobre l’obra ‘El professor Bernhardi’, la vigència de l’argument i sobre per què quan morim hem de rendir comptes a una figura que es diu Déu.  En aquesta obra, escrita pel neuròleg austríac Arthur Schnitzler, l’autor no sols va anticipar alguns dels fantasmes als quals s’enfrontaria la cultura europea, com el nazisme, sinó que va buscar els valors de l’ètica humana a través de la restauració dels elements biològics.

‘El professor Bernhardi’ és una obra eminentment moral. Arthur Schnitzler parteix del concepte de la mort de Déu de Nietzsche per apropar el públic a la convicció de la responsabilitat individual sobre la pròpia existència. L’obra està sent un èxit de públic. Per què creu que ha enganxat tant?

L’obra està escrita el 1912 i el que s’hi diu ressona absolutament als nostres dies, estem allà mateix. Des del meu punt de vista, ‘El professor Bernhardi és un clar exemple d’algú —un metge, un home de ciència, un home de la veritat— que de cop i volta es troba en un món en què la veritat és una cosa susceptible de ser negociada, ja sigui a través de la política, de la moral, dels mitjans de comunicació… L’obra serveix per veure la capacitat que té l’ànima humana d’entrebancar-se, en un moment en què estem molt avançats tecnològicament però en què, en canvi, l’ànima humana segueix avançant molt lentament.

A l’obra hi destaquen les escenes en què el professor Bernhardi manté un tête à tête amb els altres protagonistes. Això, en certa manera, fa que l’obra resulti bastant dialèctica però també estàtica. Com heu treballat aquest tempo perquè l’obra no decaigués?

Penso que Xavier Albertí sempre treballa, i amb això m’hi sento absolutament identificat, buscant la manera d’estar, sempre, al servei de l’obra, al servei del text. L’important és que el text arribi de la millor manera a l’espectador. La millor prova que en tenim, i de la qual estem tots plegats ben sorpresos, és de notar que la gent ve i escolta, durant dues hores i mitja que dura la representació, un text d’una certa complexitat i riquesa a la qual, certament, no estem habituats.

El director, Xavier Albertí, ha optat per un tempo més aviat tranquil, lent i planer. 

Jo no m’atreviria a dir que és un tempo lent. No és una qüestió d’anar més de pressa o més a poc a poc, sinó d’anar al ritme que li toca per la complexitat del text. Crec que el ritme és l’adequat, sentim com el públic escolta, i no era fàcil, pel que dèiem, no?  L’espectador aquí a Catalunya —a diferència d’Europa que sí que hi ha més tradició d’anar al teatre i escoltar textos que combinen literatura i teatre— no està acostumat a aquest tipus de teatre, i és fantàstic veure que, tot i així, tenim la sala plena.

En aquesta mateixa línia, l’escena està constantment en tensió. A cada escena hi ha un conflicte i permet mantenir l’espectador interessat fins a últim moment. Amb quins altres recursos compteu perquè una obra d’aquesta durada no resulti massa feixuga?

L’obra, encara que tingui un discurs important, que obliga el públic a escoltar, també és teatral. ‘El professor Bernhardi’ és la 42a obra que escriu Schnitzler i en aquell moment l’autor ja sabia, exactament, com copsar —des del joc, des de la teatralitat— l’interès de l’espectador. No és que nosaltres hi haguem afegit una teatralitat sinó que ja hi era inherent.

L’obra està ambientada en el context històric vienès d’abans de la primera Guerra Mundial, cuida mil·limètricament el llenguatge i cada detall de l’època, però en canvi, el personal utilitza la tecnologia i vestuari dels nostres dies. Per què, aquesta fusió passat i present?

Aquesta decisió, presa per Xavier Albertí, és precisament el que fa que l’obra ressoni en els nostres dies. Hi ha hagut persones que, justament per aquesta aparença contemporània, no es pensaven que l’obra fos escrita el 1912. Considero que és una boníssima decisió fer-ho així perquè si ens haguéssim transportat —en tots els sentits— a aquella època, semblaria que tot això és el que els passava aleshores. D’aquesta manera es demostra que tota aquesta situació és, encara, ben vigent avui.

El conflicte inicial de ‘El professor Bernhardi’ posa en tensió ciència i religió. Fins a quin punt considera que segueix vigent el punt de partida de l’obra?

Això, encara ara, segueix sent així. La qüestió és: per què ens hem creat un món en el qual per morir feliçment hem de rendir comptes a una figura que es diu Déu? Avui dia seguim dient que “ha mort cristianament” o que “ha mort en pau”. Per què hem de suposar que hem d’estar en pau amb algú? Per què no podem buscar la pau en nosaltres mateixos i que això sigui suficient? L’obra parteix d’aquesta idea, i encara ara, ens sobta que es pugui privar algú, com en aquest cas un capellà, que exerceixi el que se’n diu l’extremunció. Però és realment necessari? Com explica Nietzsche, Déu ha mort, però seguim sent incapaços d’assumir, des de nosaltres mateixos, des de la nostra pròpia ètica, el fet de rendir comptes amb la nostra pròpia vida. Aquestes qüestions posen de manifest l’actualitat de l’obra.

“Si ens llevéssim un dia i durant tota la jornada féssim només allò que és just, seríem a la presó abans de l’hora de sopar”. Amb aquesta sentència culmina l’obra. Com entén aquesta reflexió final, que seria la conclusió de l’obra?

Que ho hem fet molt malament (riu). Hem organitzat un món on no podem anar amb la veritat, amb el que és just. Crec que encara ens queda molt per fer. Encara estem molt lluny perquè vivim en una realitat succedània, en una vida succedània. La vida per si mateixa no hauria d’implicar una cosa així. Aquesta sentència, tot i que pugui semblar exagerada, sempre provoca un somriure en el públic. Tots sabem que la vida no és una qüestió de ser just, sinó del qui negocia allò que és just. De la mateixa manera que la veritat no és una qüestió que sigui veritat, sinó de quin ús se’n fa. A vegades, fins i tot, el més llest, encara que no sigui el més just, és qui acaba guanyant, oi? Malauradament, ens trobem en un moment en què la veritat, o el que és just, sembla secundari, i en què el que de veritat interessa és precisament aquesta idea de triomf, de competitivitat, d’èxit… L’obra, en aquest sentit, fa que ens puguem replantejar totes aquestes coses, tant personalment com col·lectivament, gràcies a aquesta figura que no està disposada, en cap moment, a negociar amb tot això.

El professor Bernhardi comença l’obra sent un home honrat, amb gran sentit de la moral. Actua d’acord amb el que considera just, però tot i així, al llarg de l’obra s’arriba a qüestionar els valors morals de la societat vienesa de l’època. Per què?

Ell, com a metge, actua de la manera que considera més adequada, d’acord amb el que li sembla que li correspon. M’agrada especialment el moment —ja cap al final de l’obra—, en què el professor Bernhardi es dirigeix al conseller i li diu: “Vostè conseller només oblida una cosa, com la majoria de la gent, el fet que jo no he tingut ni remotament la intenció de voler resoldre cap qüestió, simplement en un cas concret, he fet el que considerava just”.